Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 29 d'agost de 2010

Parlem de tu, i fa tres anys

Ara mateix fa tres anys exactes d’aquella matinada llarga que jo haguera volgut interminable, en què no et vaig soltar la mà ni un moment mentre et repetia a cau d’orella com t’estimava, tot esperant el teu últim sospir, i no estic fent metàfores.

Tres anys és molt de temps. El suficient per anar cicatritzant, per aprendre a recol·locar els records, per aparcar una bona part de la ràbia, per saber el que vol dir no oblidar mai, per poder tancar etapes del dol i encetar-ne de noves, més tranquil·les, més dolces fins i tot. I per mirar de fer compatible el tindre’t sempre present i el continuar endavant.

I per reconèixer, una vegada més, que ningú ho ha expressat tan bé com Martí i Pol. Tot i que jo no tinga gairebé amb qui parlar de tu i em limite més aviat a pensar-te en solitud.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa tres anys, el meu homenatge particular…).



  1. Ja ho has fet … has parlat i t’ha anat bé, oi ? I parlar sense pena, perque el món és vida també dins la nostra  ànima.
    Ben tornada ! 

  2. Fluir plegats amb les persones que estimem i hem estimat, vet aquí el que ens fa justament persones. Hi ha molt d’amor al teu post i aquest és el teu tresor i la teva transcendència
  3. un tresor en el teu cor. Una petja indeleble de l’ànima.
    Un dolor que vam com-pa(r)tir impotents.
    Un regal, ara, que comença a ésser, ja dolç, ja indolorós, que compartim amb tu. 
    un b7

  4. Poder parlar, amb calma, amb ràbia, amb tristesa o amb tendresa, sigui com sigui s’ha de poder parlar i plorar, si cal. Parlar amb qui tu vulguis, poder compartir allò que sents, encara que sembli que els altres no t’entenen, però poder parlar, expressar, treure la pena perquè nomès quedi el record.

    No puc saber ni sentir la teva pena perquè no l’he viscuda, però et puc escoltar, si tu vols. Puc estar al teu costat, si tu em deixes. Ja saps on sóc.

    El record sempre hi serà i el teu homenatge és molt particular, com l’amor particular que en Lluís Llach cantava.

    Des de la petita distància, des de la proximitat, una dolça abraçada!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent