Apòstata desficiosa

I jo encara no sé com conjugar les ganes de viure i trobar-la a faltar. Sobretot quan el calendari et porta a pensar-hi sense remei.

La data em pilla a l’altra banda del món, però hi ha coses que sempre hi són presents, allà on vaja.

Per molts anys, de records.

Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m’obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l’estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.

I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m’interessa gens ni miqueta la campanya que s’acaba d’encetar.

De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d’exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres). 

Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.

Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m’encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat. 

A més dels reportatges cutres i els consultoris que tenia (qui diga que mai ha llegit els consultoris d’aquestes revistes és un mentider!), a mi em fascinaven unes pàgines que crec recordar que es titulaven ‘Ver para creer’, i que contenien diverses fotos comentades en subapartats que es deien ‘Para reir’, ‘Para gritar’, ‘Para llorar’…

Doncs bé, la setmana passada, de visita a València, me’n va passar una que encara no sé en quina d’aquestes seccions ficaria: 

Conversa informal amb una mestra de primària que, entre altres assignatures, ensenya valencià a xiquets d’11 i 12 anys. I em pregunta: “¿Y ya te aclaras en Barcelona con el catalán? Porque bueno, claro, tú hablas valenciano, pero lo mismo no es, que yo fui una vez y a mí me costaba entenderlo”. 

Encara no sé què li hauria d’haver contestat, en aquell moment només em va eixir un tímid ‘sí, sí’ fruit de l’estat de shock…