Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

RTVV RIP (i si la redacció s’haguera rebotat abans?)

10
Cop mortal a Radiotelevisió Valenciana. Crònica d’una mort anunciada, se’n diu d’això. 

Se’m barreja l’emoció de veure una vintena de persones -dels quasi 1.300 que seran acomiadats, els altres on són, si no és molt preguntar?- ocupant el plató de l’informatiu megàfon en mà, al més pur estil sindicalista radical, amb els records del que era treballar allà fa ja més de deu anys. 

No diré ara que hi estic d’acord amb l’ERO com a manera de fer (tampoc no vull que se’m tireu al coll), però crec que és poc defensable que entre tots -recordeu, als empleats públics els paguem entre tots- mantinguem a tanta gent per a fer la televisió que fan.

Que la culpa no serà d’ells, sinó dels que manen, que clar, si diuen que has de dir que la terra és plana, què hi faràs. A veure si t’has de jugar la hipoteca de l’apartament per recordar quatre principis periodístics, tu, deixa’t de mandangues i aprofitem que tenim horari de 8 a 3 i la vesprada lliure, i demà serà un altre dia. 

Evidentment que els màxims culpables són els de dalt, i els de més amunt. Però potser -sobretot en informatius, als programes la cosa és d’una altra manera- si no hagueren trobat tants escrives al dictat sinó periodistes de veritat, potser només, potser, no s’hauria arribat fins on som ara. 

I no ho dic per dir. Jo hi vaig estar allà. 30 mesos. I me’n vaig anar. Mai tornaré a tenir un horari i un sou com els que tenia allí. Mai. Però voleu dir, que s’ho val? Que s’ho valia? Que era això el que teníeu en ment quan somiàveu amb fer-vos periodistes?

Alguns al·legaran que s’han quedat tots aquests anys perquè si alguna cosa ha(via) de canviar, s’ha(via) de fer des de dins. I em consta que alguns ho han intentat. La majoria, però, han estat allà perquè ja els hi estava bé. Perquè -no em pregunteu com- havien aconseguit acallar la consciència i formar part del joc. O perquè són dels que van entrar a dit en una de les tantes fornades d’enxufats que ja sabien al que venien, i tan contents. 

Tan de bo un dia tornem a tindre la tele que ens mereixem. La que hi havia fins ara no ho era. La que tindrem a partir d’ara, encara menys, segur. Però em tem que és massa tard per atorgar credibilitat a les queixes d’alguns. 

Torne a preguntar: a banda de la vintena que han ocupat el plató, on són ara mateix els quasi 1.300 treballadors que seran acomiadats? Acotant el cap i/o fent la pilota a vés a saber qui a veure si hi ha sort i encara són dels que es salven?

PS: Mentrestant, la ‘casa’ té la santa barra de seguir anunciant a la web un programa per cercar feina. Coses de la ironia fina.

 

6 anys de bloc

5
Publicat el 16 de maig de 2012
Hui fa 6 anys que va nàixer l’apòstata desficiosa, amb la voluntat de renegar una miqueta de beatos i els qui els creuen, i els voten, i fan i desfan les nostres vides segons les seues normes -que ells, però, no s’apliquen, perquè si no em falla la memòria, alguna cosa de ‘no robaràs’ em sembla que es deia als manaments aquells…

Total, que si la cosa pintava mal, ara ja fa fredat, i ni esma em queda ja per a posar-vos ací el que pense, perquè com més m’emprenye, més em sembla que se me’n van les forces per la boca i al final, com tants altres, només mire de passar el dia tan bé com es puga i demà déu proveirà (és un dir, com ja imagineu). 

El que no em treu ningú són els moments passats per ací amb tots vosaltres, el suport que arribava en forma de lletres de desconeguts -alguns ja no ho són, i ara han esdevingut encantadores coneixences!- en els moments més complicats. No ho oblidaré mai.

Per al bloc, molts anys. O no.   

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dans le noir, quina experiència!

0
Publicat el 6 d'abril de 2012
Ahir, després de mesos buscant el moment, vaig sopar a Dans le noir, un restaurant a les fosques on el cambrer és invident i tu tens l’ocasió de viure durant un parell d’hores sense veure res. 

A la web del restaurant llegireu en detall en què consisteix el tema (no saps què et posen de menjar, ni quin vi tens a la copa, hi ha qui s’agobia sense llum i tothom crida com si el del costat estiguera com una tàpia…), però jo vull anar un pas més enllà. 

A més de posar-me en la pell de mon tio V. per una volta (omplir el got d’aigua posant el dit una miqueta dins per saber quanta n’hi ha em va eixir quasi naturalment, de les voltes que li ho he vist fer de xicoteta), la sensació en el meu cas va ser de relax absolut.

A mi que em passe el dia davant d’una pantalla, teclejant, gravant en vídeo o mirant pel·lis i sèries, l’absència d’estímuls visuals em va sentar com una visita al paradís. A casa no podré arribar a la foscor absoluta, però crec que a partir d’ara dedicaré mitja horeta al dia a apagar-ho tot i deixar descansar les pupil·les, que segur que m’ho agraïran.  

I si teniu l’ocasió, no us perdeu l’experiència. Paga realment la pena. (Si us falta acompanyant, crec que jo em prestaria a repetir i tot…).  

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De nou amb les claus a la butxaca

3
Publicat el 8 de març de 2012

Han fet falta 4 anys i mig i tres canvis de domicili, però crec que per fi he trobat el lloc al que podré dir ‘casa’ amb la boca ben plena. 

És un àtic preciós, a un barri que fa molt bona pinta i a prop dels llocs de la ciutat que m’agraden més.

Però, sobretot, és una il·lusió, un somriure, unes ganes d’alçar-me cada matí i beure’m la vida a glopades.

Hui ens han donat les claus. Això acaba de començar! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Busquem àtic de lloguer a Barcelona

0
Potser no és el lloc més adient, però com que això del boca-orella, el tecla-email o el ves-a-saber-del-que-te-n’assabentes-pel-facebook va com va, jo ho deixe caure, per si sona la flauta i em podeu ajudar. 

No tenim pressa, i tenim molt clar el que busquem:

– àtic o pis amb terrassa molt gran (no balconet esmirriat, jo sense el meu hort urbà no me’n vaig enlloc!)
– casa o dúplex també ens podria quadrar, clar, però no un entresòl ni un cau fosc…
– zones: Gràcia, Gràcia nova, Lesseps, Vallcarca, Penitents, El Coll, Teixonera, Putxet (més o menys)
– 2 habitacions grans, com a mínim (millor si en són 3)
– en bon estat, cuina i bany nous o reformats
– calefacció
– amb bona cosa llum

Potser sembla la carta als reis, però com diu ma mare: per demanar que no quede!

I després de l’experiència de la primera setmana buscant, sabem que aquests pisos existeixen. I que el trobarem. Si algú de vosaltres ens ajuda en el procés, ben agraïda que estaré! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Julián López Martínez: timador!!!

2
En primer lloc, disculpes a totes les persones que es diguin com aquest senyor (els cognoms són dels prou freqüents) i no tinguen res a veure amb el que ara explicaré. Però si us heu topat amb algú que respon per Julián López Martínez i ven coses d’informàtica des d’eBay Anuncios, fugiu!!!

El vaig contactar fa uns dies, per uns cartutxos de tinta d’impressora, originals, segons deia, que li sobraven i posava a la venda. Que conste que he comprat molt online, i he venut i venc coses també. Normalment sempre m’he topat amb gent que és de fiar. Fins ara. 

Vam acordar el preu, li vaig fer una transferència i me’ls ha enviat per correu. Fins ací, tot normal. Però voilà, en obrir el paquet, no són els originals, sinó una imitació que la meua impressora no accepta. I no és només que ho digués a l’anunci, sinó que va ser un detall que li vaig preguntar directament, perquè m’ho confirmara, en l’intercanvi de correus. 

Li he escrit un email demanant explicacions, però sembla que m’hauré de conformar: no contesta (si ha novetats, ja les explicaré). En qualsevol cas, per si mirant a un cercador el seu nom (jo ho vaig fer abans de pagar-li, per si algú havia escrit ja res sobre ell, sempre acostume a fer-ho en casos així) algú ve a parar ací, avisats esteu. 

I per allò de què google ho puga trobar, que quede clar, amb els mots amb què supose que ho poden buscar: “Julián López Martínez”, eBay, cartuchos, tinta, epson, timo. 

Ea. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No trobe paraules

2
Ni paraules, ni sentiments, ni tan sols cabreig. 

Arriba un punt en què no puc fer més que mirar-m’ho tot amb despreci infinit. Sóc de la generació de l’EGB, aquella a la que ens van taladrar amb el miracle de la constitució, la joia de la justícia i el nirvana de la democràcia. 

Quan veus que tot això és una enganyifa, què et queda?

Serà que em faig gran (36, fa uns dies: ja més a prop dels 40 que dels 30 doncs), o que la seua estratègia és justament aquesta: aconseguir que ens fartem i els deixem fer, que ens refugiem en les quatre xicotetes coses que ens poden aportar alguna alegria al cap del dia i intentem viure com si res, amb resignació i impotència davant el que pensàvem que podia ser però mai no serà. 

Enhorabona, senyors, ho estan aconseguint.

No culpables, diuen d’aquests. S’ha de tindre barra… 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Balanç de l’any: quatre que -per fi- se n’han anat!

4
Ja m’imagine que per a la majoria de gent el balanç del 2011 no serà molt positiu (i espereu al 2012, que el pitjor no ha arribat encara). 

Però es veu que hui tinc el dia optimista i m’ha pegat per pensar en les coses bones que han passat enguany. Personals (que no explicaré ací), i més enllà. 

I entre aquestes, jo em quede amb la marxa de quatre desgraciats (i ja em perdonareu que no m’estenga en el reguitzell d’adjectius que em venen al cap, però segur que us els podeu imaginar).

Que sí, que se’n podrien haver anat abans i/o d’una altra manera, que res no ens garanteix que els qui vinguen després siguen millors, però què voleu que us diga: aquests quatre, ja kaput! Dos, del tot. Els altres dos, esperem que no puguen revifar o deixaré de creure del tot en la “democràcia”… 

De moment, a veure si hi ha manera de què paguen si més no per una misèrrima part del que han fet. 

Actualització: me n’he deixat un. Crec que cal afegir Bin Laden a la llista…  

Coses que em pensava que no veuria mai

0

La imatge parla per si sola, però per si necessiteu desxifrar-la: 

Fet sorprenent número 1: Camps i Costa a la banqueta dels acusats.
 
Fet sorprenent número 2: la notícia apareix a Canal 9!!!

Que sí, que després ho explicaran com voldran (si tinc ganes, que no ho crec, potser em mire després com ho han dit, a la web ja apunten maneres destacant que es declaren innocents…), però tot i això no em negareu que una imatge val més que mil paraules… 

 

Sant tornem-hi

1
Com cada volta que hi ha eleccions, crec que ja ho vaig deixar dit fa quasi 5 anys.

Deia jo el 27 de maig de 2007: 

“Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema, doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia, ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen així. El perquè se m’escapa. Però ací ho tenim. Clar com l’aigua. 

Ja podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l’home del sac i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses”. 

M’alegra que, amb els nous resultats, al País Valencià hi haja més pluralitat que abans, sí. Però tot plegat fa molta por. Por real, de què em retallen els drets que em fan una ciutadana com als demés, i por de saber no només qui governa, sinó la quantitat de persones que m’envolten que hi estan d’acord amb el que volen fer. 

Potser la idea de migrar hauré de seguir tenint-la present, però per a anar-hi més lluny. La pregunta és a on…

(Per primera vegada des que vaig fer 18 anys no he pogut votar. Si et pilla a l’estranger temporalment, no pots ni per correu. I vist el resultat, tampoc veig que haguera servit de molt).  

Hui en faria 45

2

I jo encara no sé com conjugar les ganes de viure i trobar-la a faltar. Sobretot quan el calendari et porta a pensar-hi sense remei.

La data em pilla a l’altra banda del món, però hi ha coses que sempre hi són presents, allà on vaja.

Per molts anys, de records.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Eleccions des de la distància

4

Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m’obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l’estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.

I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m’interessa gens ni miqueta la campanya que s’acaba d’encetar.

De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d’exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres). 

Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.

Ver para creer (encara no done crèdit)

6

Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m’encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat. 

A més dels reportatges cutres i els consultoris que tenia (qui diga que mai ha llegit els consultoris d’aquestes revistes és un mentider!), a mi em fascinaven unes pàgines que crec recordar que es titulaven ‘Ver para creer’, i que contenien diverses fotos comentades en subapartats que es deien ‘Para reir’, ‘Para gritar’, ‘Para llorar’…

Doncs bé, la setmana passada, de visita a València, me’n va passar una que encara no sé en quina d’aquestes seccions ficaria: 

Conversa informal amb una mestra de primària que, entre altres assignatures, ensenya valencià a xiquets d’11 i 12 anys. I em pregunta: “¿Y ya te aclaras en Barcelona con el catalán? Porque bueno, claro, tú hablas valenciano, pero lo mismo no es, que yo fui una vez y a mí me costaba entenderlo”. 

Encara no sé què li hauria d’haver contestat, en aquell moment només em va eixir un tímid ‘sí, sí’ fruit de l’estat de shock…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot és proposar-s’ho

1

Quan passava un dels moments més durs de la meua vida i mirava de matar els nervis i l’angoixa amb més de dos paquets de tabac diaris semblava impossible deixar de fer-ho. Però un bon dia vaig dir prou, i des d’aleshores no he tornat a acostar-me a una cigarreta ni a qualsevol altra cosa fumable. Ni pense fer-ho mai més.

Aviat farà quatre anys d’això, i quan veig fotos en què isc fumant, em sembla que són d’una altra persona. Però no ens enganyem, fàcil no va ser. I una de les maneres de compensar la falta de nicotina va ser omplint la panxa. Els viatges a la nevera són curts i profitosos, si la tens ben abastida. Fuets i bosses de papes donen una felicitat immediata a la que és difícil renunciar.

I va passant el temps i un dia te n’adones de què se te n’ha anat de les mans, de què te n’has passat. Però tampoc no és fàcil posar-hi fre. Penses, a més, que no podràs viure sense pasta, arròs i pa, que com passaràs les pel·lis sense roses, i què serà de tu si has de passar-te l’estiu sense tastar la cerverseta.

Però busques forces, les trobes, t’animes, t’ajuden, i vas veient resultats. I una cosa porta a una altra, i vas sentint-te més bé, i tornes a fer una miqueta d’esport, i allò evoluciona.

Encara no he acabat, i hi ha hàbits que no podran tornar (com deuen haver caigut les vendes de lays gourmet al meu barri d’ençà que les vaig abandonar?). Però ara, amb deu quilos menys, sé que va ser la decisió correcta, i el moment oportú.

I no costa tant, perquè si t’ho proposes, gairebé tot és possible en aquesta vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari