Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Arxiu de la categoria: Mitjans de comunicació

El desficaci de la resurecció de Canal 9 (primera part)

0

Canal9200Consideracions prèvies:

1. Sóc plenament conscient que el que ara escriuré em crearà més d’una enemistat.

2. Sé que no és just parlar dels ‘ex-treballadors de RTVV’ com un ens amorf i sense les peculiaritats de cadascuna de les persones que composen aquest col·lectiu, però pels termes en què es plantegen les coses aquests dies, és quasi impossible fer-ho d’una altra manera.

3. Jo vaig treballar a Canal 9 durant dos anys i mig, ja en fa molts, gràcies a un contracte en pràctiques al qual s’hi accedia per expedient acadèmic (pràcticament l’única via d’entrada sense enxufisme que hi ha hagut durant quasi dues dècades). De les huit persones que vam entrar en aquell moment, passat el període de pràctiques, les sis que mentrestant s’havien fet el carnet del PP i/o del sindicat USO van renovar contracte. Els dos que no ho havíem fet, vam anar al carrer. I això és el millor que m’ha passat en la meua vida professional com a periodista.

I ara, al gra:

Em costa molt reconéixer-ho, i espere no haver de fer-ho seguit, però en aquesta ocasió he d’agrair als de Pablemos que hagen posat fre al pla de ressuccitar RTVV que s’havia anunciat fa uns dies. El pla de Puig i Oltra -posar en marxa dos canals amb programes antics i sense personal- és d’una burrera que esgarrifa. Evidentment, era un intent desesperat per fer veure que segueixen el programa electoral promés: 9 d’octubre, tele pròpia. Però així no, per l’amor de déu, així no. Que no patisquen tant per deixar d’acomplir a temps alguna promesa, que després de tot el que ja hem passat, no ens ve ara de mig any, o d’any i mig, o del que faça falta. Millor a poc a poc i amb bona lletra, i amb certa dosi de trellat, perquè amb presses i carreres no arribarem enlloc.

El problema, ben gros, és com posar en marxa una nova tele i ràdios públiques que, sí, necessitem. I molt. En valencià, per descomptat, i amb programació infantil, i pel·lícules doblades, i programes de producció pròpia sobre temes d’interés per a la població valenciana, i, sobretot, uns informatius rigorosos i independents.

I la pregunta del milió, més enllà de la forma legal que haja de tindre el nou ens o de si es podrà dir Canal Nou o hauran d’inventar-se un altre nom, és amb qui es faran aquests mitjans públics valencians. Tal i com explica en aquest article el periodista Sergi Tarín (que recomane molt llegir sencer perquè vegeu l’ambientet que es respira aquests dies), els ‘ex-treballadors’ que conformen l’antic comité d’empresa volen la readmisió de tota la plantilla com a punt de partida. Diuen que l’antiga RTVV tenia, en el moment del tancament, un total de 1.608 treballadors. És evident que en sobraven més de la meitat, i estic sent generosa. Crec que és evident que aquest plantejament és inviable, no només per diners, que també, sinó com a concepte.

Els últims dies de RTVV vam veure pressumptes màrtirs demanant perdó i/o defensant una causa que no va ser seua fins que li van veure les orelles al finiquito. Ja vaig parlar d’això ací aquells dies, tot i que no massa, perquè em bullia tant la sang que vaig preferir mossegar-me la llengua i tragar-me la ràbia davant personatges com Maribel Vilaplana o Frederic Ferri (i molts molts molts altres, però a aquests dos segur que els poseu cara), que de sobte ens feien creure que renegaven de la manipulació insultant que van practicar durant anys i se’n recordaven de què en algun moment de les seues vides havien pretés passar per periodistes.

És cert que no tots els ‘ex-treballador(e)s’ de Canal Nou van ser còmplices en la mateixa mesura. Uns quants, molt pocs, fins i tot van intentar denunciar el que passava a la redacció: el silenci dels temes que no interessaven, la tergiversació de les declaracions polítiques, la ignorància constant cap a la nostra cultura i tot això que ja sabeu. Tampoc no és el mateix haver treballat en programes d’entreteniment que a la redacció d’informatius, ni ser periodista redactor que personal tècnic. D’acord.  Sobre això se’n parla molt. Com acusar de manipulació els qui es limiten a apretar botons?, m’han preguntat en més d’una ocasió persones alienes al tema. Doncs mireu: són tècnics els qui afegien aplaudiments enllaunats als actes públics del president de torn si aquell dia no l’havien aclamat prou els jubilats que portaven de claca a canvi d’una excursió en autocar i un entrepà. I són tècnics els qui acceptaven no gravar segons quin costat de la cara d’un candidat per oferir només ‘el perfil més bo’. Només perquè comenceu a fer-vos una idea. De la redacció crec que no cal ni posar exemples. Ja ens els sabem (tot i que potser m’anime i un dia d’aquests faig un recull de les barbaritats que em van passar a mi allí dins, perquè no em diguen que parle per parlar i sense saber de què va).

Amb aquest panorama, en aquesta suposada readmissió que demanen de manera col·lectiva, jo em pregunte: com pretenen destriar al gra de la palla?

I no és una pregunta retòrica: si algú m’ho sap explicar, m’agradarà molt saber amb detall el que estan plantejant.

(Com que això se m’està allargant molt, i em queden moltes coses per dir, continuarà un dia d’aquests…)

 

RTVV RIP (i si la redacció s’haguera rebotat abans?)

10
Cop mortal a Radiotelevisió Valenciana. Crònica d’una mort anunciada, se’n diu d’això. 

Se’m barreja l’emoció de veure una vintena de persones -dels quasi 1.300 que seran acomiadats, els altres on són, si no és molt preguntar?- ocupant el plató de l’informatiu megàfon en mà, al més pur estil sindicalista radical, amb els records del que era treballar allà fa ja més de deu anys. 

No diré ara que hi estic d’acord amb l’ERO com a manera de fer (tampoc no vull que se’m tireu al coll), però crec que és poc defensable que entre tots -recordeu, als empleats públics els paguem entre tots- mantinguem a tanta gent per a fer la televisió que fan.

Que la culpa no serà d’ells, sinó dels que manen, que clar, si diuen que has de dir que la terra és plana, què hi faràs. A veure si t’has de jugar la hipoteca de l’apartament per recordar quatre principis periodístics, tu, deixa’t de mandangues i aprofitem que tenim horari de 8 a 3 i la vesprada lliure, i demà serà un altre dia. 

Evidentment que els màxims culpables són els de dalt, i els de més amunt. Però potser -sobretot en informatius, als programes la cosa és d’una altra manera- si no hagueren trobat tants escrives al dictat sinó periodistes de veritat, potser només, potser, no s’hauria arribat fins on som ara. 

I no ho dic per dir. Jo hi vaig estar allà. 30 mesos. I me’n vaig anar. Mai tornaré a tenir un horari i un sou com els que tenia allí. Mai. Però voleu dir, que s’ho val? Que s’ho valia? Que era això el que teníeu en ment quan somiàveu amb fer-vos periodistes?

Alguns al·legaran que s’han quedat tots aquests anys perquè si alguna cosa ha(via) de canviar, s’ha(via) de fer des de dins. I em consta que alguns ho han intentat. La majoria, però, han estat allà perquè ja els hi estava bé. Perquè -no em pregunteu com- havien aconseguit acallar la consciència i formar part del joc. O perquè són dels que van entrar a dit en una de les tantes fornades d’enxufats que ja sabien al que venien, i tan contents. 

Tan de bo un dia tornem a tindre la tele que ens mereixem. La que hi havia fins ara no ho era. La que tindrem a partir d’ara, encara menys, segur. Però em tem que és massa tard per atorgar credibilitat a les queixes d’alguns. 

Torne a preguntar: a banda de la vintena que han ocupat el plató, on són ara mateix els quasi 1.300 treballadors que seran acomiadats? Acotant el cap i/o fent la pilota a vés a saber qui a veure si hi ha sort i encara són dels que es salven?

PS: Mentrestant, la ‘casa’ té la santa barra de seguir anunciant a la web un programa per cercar feina. Coses de la ironia fina.

 

Coses que em pensava que no veuria mai

0

La imatge parla per si sola, però per si necessiteu desxifrar-la: 

Fet sorprenent número 1: Camps i Costa a la banqueta dels acusats.
 
Fet sorprenent número 2: la notícia apareix a Canal 9!!!

Que sí, que després ho explicaran com voldran (si tinc ganes, que no ho crec, potser em mire després com ho han dit, a la web ja apunten maneres destacant que es declaren innocents…), però tot i això no em negareu que una imatge val més que mil paraules… 

 

Hui fa 10 anys que vaig deixar de treballar a Canal 9!

1

I encara, de tant en tant, recorde com de terrible va ser l’experiència. Ja no tinc malsons, però, que es veu que és veitat allò de que el temps ho cura tot.

Que alguna cosa vaig aprendre, sí, i fins i tot em vaig trobar gent que encara mantinc. Però professionalment va ser una experiència molt dura. Fins al punt de plantejar-me que, si ser periodista era allò, havia de canviar d’ofici.

Afortunadament, amb el temps i des de fora -allà dins s’arriba a perdre el sentit de la realitat- he vist que allà el que feiem era ser secretaris al dictat. En el meu cas, de l’época Zaplana. Em vaig passar un any a la secció ‘Comunitat Valenciana’ fent sobretot notícies d’educació, en les que m’indicaven quants segons de manifestació d’estudiants podia incloure i quines consignes no es podien sentir, i ‘completant’ la ‘notícia’ amb declaracions de consellers i similars als que ni tan sols havia de preguntar. Jo arribava, enxufava la carxofa, i ells soltaven el discurset que, íntegre, s’havia d’emetre dins “l’informatiu”.

Després del primer any, i d’un parell d’episodis en què em vaig negar a treballar d’aquella manera, em van ‘castigar’. Durant dos mesos arribava, fitxava i gairebé no em donaven feina. Després vaig estar una temporada a la delegació de Castelló, cobrint una baixa d’algú, i fent notícies del camp i similars. En recorde una sobre melons d’aigua. Apassionant. L’últim any el vaig passar a la secció de notícies d’Espanya i internacionals, tot seguint el que enviaven les agències. No era massa entretingut, però em va permetre conéixer alguns periodistes ‘de veritat’ que també havien estat relegats a aquella secció d’ençà que va entrar el PP.

Quan tothom pensa on era l’11-S se’n recorda de les torres. Jo també, evidentment. Perquè a més em va pillar treballant i em vaig passar tota la vesprada mirant i repartint les imatges que enviaven les agències internacionals. Però quan pense en l’11-S, no puc deslligar el record a què només tres dies després, tal dia com hui, vaig eixir d’aquell edifici de Burjassot per sempre més.

I així vaig tornar a aconseguir ser una miqueta més lliure.
Els espectadors de Canal 9, per desgràcia, no.

CULPABLES (diguen el que diguen a Canal 9)

2

Després de mesos defensant-los la innocència pràcticament més que ells mateixos, m’imagine que els de Canal 9 deuen haver estat una bona estona nerviosets pensant com anaven a explicar que ara va i es declaren culpables.

Però es veu que com que tenen el cul pelat en l’art de l’eufemisme i l’engany al populatxo, han trobat la manera de fer-ho.

S’ho han ventilat en 30 segons amb un ‘plató’ (parla el presentador mentre es veuen unes imatges, no és un vídeo elaborat i signat per un periodista i un càmera). I durant tota l’explicació de la falla, no diuen la paraula ‘CULPABLE’ ni una sola volta: “accepten l’acusació”, “signen la conformitat amb la sanció proposada”…

Uns cracks de la paràfrasi, vaja.

Dir que m’indigna es queda molt lluny. Que el fàstic ja no s’aguanta comença a acostar-se. Que ja no em queda foc que traure pels queixals és bastant fidel a la realitat.

El pitjor, però, la impotència davant aquesta desvergonya que ja no coneix mesura.

Perquè, diguen el que diguen els de Canal 9, la cosa està clara: SÓN CULPABLES.
I tot i així, se’ns riuen a la cara.

(Si no teniu por de què se vos atragante el dinar, podeu veure-ho ací).

I ara també ‘Homo Baby Boom’ online!

1

Per als qui encara no l’heu vist, i per una d’aquelles coincidències de la vida, des de hui (dia en què l’han emés per tercera i última vegada a Televisió de Catalunya) i NOMÉS FINS AL 3 DE GENER, podeu veure el meu documental ‘Homo Baby Boom’ al 3 a la carta. Dura mitja horeta.

L’enllaç directe, punxant ací.

PS: Si el veieu, dieu-me què us ha paregut!

Gràcies, Vilaweb

2

Ahir vaig tindre la sort de poder assistir a la festa del 15 aniversari de Vilaweb, amb molta altra gent (quants n’érem??? ) que sent el diari com a alguna cosa més que una simple font d’informació.

Per a moltes persones, Vilaweb és un referent de país, d’entendre les coses d’una determinada manera, de posicionar-se davant la realitat, de creació d’una comunitat sòlida que va més enllà de l’espai virtual.

Però per a mi és molt més que això. Perquè és una etapa professional de la que guarde molt bon record. Però, sobretot, perquè sempre m’ha ofert el suport, els ànims i un somriure sincer, especialment quan més els he necessitat. Per tot això no puc més que estar eternament agraïda al Vicent, i a l’Assumpció, i al Martí, i a l’altre Martí, i a la Montse, i a l’altra Montse, i a l’Andreu, i al Josep, i a l’Albert, i al Germà, i a la Teresa, i a la Carlota, i a la Dolors, i al Jaume, i al Jem, i a la Sandra i a tots els que em descuide ara i als que han arribat quan jo ja no hi era.

A tots i a totes, gràcies.

Els metges i les infermeres no han fet vaga

3
Publicat el 8 de juny de 2010

Això és el que han explicat aquest matí a Catalunya Ràdio sobre la situació a un CAP de l’Hospitalet. Tres o quatre vegades ho han repetit, textualment, tant el periodista que es trobava allà com el Manel Fuentes des de l’estudi:

“Els METGES i les INFERMERES no han fet vaga”.

I jo em pregunte, i les METGESSES i els INFERMERS, n’han fet?

Que ja sé que no podem estar dient els dos gèneres tota l’estona (allò de ‘los vascos y las vascas’ resulta infumable), i que no s’ha trobat una solució fàcilment aplicable perquè aquestes coses no passen, però és que dir els METGES i les INFERMERES és un exemple de parla sexista taaaaaaaaaan evident…

L’única cosa per la que val la pena Canal 9

1
Publicat el 22 d'abril de 2010

I ara em tatxareu d’alcoiana radical, però és que es veu que això de la genètica (o mamar-ho des de xicoteta, que ve a ser el mateix) no es pot controlar.

Fa bona estona que tinc posada TVVi (que és la que ara es veu per la TDT a Barcelona, en lloc de Canal 9), veient l’entrà de moros en directe!!! I diuen que la faran sencereta!

I és que és escoltar la música, i posar-se-me la pell de gallina. Impressionant.

I impressionant també Paco Morrió, que fa ja no sé quants anys que ho retransmet, i no ho fa gens malament. I mira que no és fàcil. Impactant, per altra banda, retrobar-me amb l’accentot-alcoià-de-tota-la-vida de la gent que van entrevistant…

Me’n torne a vore la tele!

El temps de Manel Fuentes

0

He tornat a escoltar Catalunya Ràdio als matins.

Després d’una temporada sencera sense saber quina emissora posar en despertar-me, torne a saber qui vull que em diga bon dia. Fuentes no és el Bassas, evidentment. Ni ho serà mai. Però per ara em fa el pes.

Com a exemple del que el diferencia de Neus Bonet (que no tot era ‘culpa’ de la seua persona, està clar; i, per cert, que se n’haurà fet d’ella?), les temperatures de referència.

L’any passat et deien els graus a Tarragona, Girona, Lleida, Barcelona… i Madrid!

Enguany, les de Fraga, Palma, València i Perpinyà.

Més clar, aigua.

La barbaritat de Camps, versió Canal 9

1

El president de la Generalitat del sud li diu amb totes les lletres al cap de l’oposició que ‘vosté el que voldria es matar-me amb les seues mans’.

Al cap d’uns minuts, molts mitjans de comunicació se’n fan ressó, perquè la cosa és grossa. Molt grossa. Semblant a una insinuació de guerra violenta. Més enllà del que podríem haver arribat a imaginar en un context democràtic.

I què fa la televisió pública que ell dirigeix de manera (in)directa? Segons el que he vist a la seua web (ací no arriba ni per TDT): NO DIR RES.

Ni una paraula. Cap referència. No ha passat.
Una vegada més…

Però no patiu, que si es torna a presentar, tornarà a guanyar.
Els valencians són/som així.

Adéu Neus Bonet, veurem si hola a Manel Fuentes

2

Neus Bonet no em va agradar ja el primer dia (i pel que diuen les dades d’audiència, no sóc l’única…), però els jefassos de Catalunya Ràdio l’han mantinguda tota la temporada. Ara, pel que veig, ja ha arribat l’hora -per fi!- de reconèixer que no va estar una bona tria.

No era fàcil: el Bassas ha deixat el record d’una manera de fer periodisme -i entreteniment- radiofònic que no aconseguiran repetir. Però és que la Bonet ha estat especialment sompa, avorrida, sense xispa. Per no parlar dels continguts. I el programa, pel que diuen els que han tingut el valor de seguir-lo escoltant, ha perdut bona part de tot allò que tenia i que me’l feia sentir com una part important de la meua rutina diària. (Ai, aquells ‘bon dia, són les vuit’ en la veu de l’Antoni!).

Ara sembla que els matins els conduirà Manel Fuentes. A mi no em desagrada el Fuentes… en el que fa ara. Caldrà esperar i veure com planteja un programa com aquest… i què li deixen fer. Perquè, no ens enganyem, els canvis -i la davallada brutal d’audiència, que la fem entre tots, però tots són ara molts menys dels que érem- no depenen de les quatre veus principals, sinó d’un plantejament polític que ja veiem per on va…