Apòstata desficiosa

Vas ser el meu nord, el meu sud, l’horitzó i la meua brúixola.

Encara ara, quatre anys després d’aquella nit tan llarga que no hagués hagut d’acabar mai, d’aquell any interminable del que guarde cada record com un petit tresor, del patiment i l’estima gairebé insuportables, encara ara tinc la sensació de trobar-me sense rumb. I no sé com deixar-me portar del tot pels nous vents que ara m’envolten.

Acabe de repassar el que vaig dir l’any passat, i l’altre, i l’anterior, i aquells dies… Curiós com es veuen les coses amb el pas del temps. I com m’és de necessari, potser ara més que mai, recordar que la mort ens ha d’insuflar vida. Perquè tinc moltes coses per viure, i això ho he d’aprofitar. 

No parle molt de tu, en part perquè no tinc ben bé amb qui, i ja ni tan sols sé si ho voldria, però et pense cada dia. Però no pas amb pena. O sí. A dies…

I fins i tot em trobe amb noves maneres de tenir-te present, de què em vingues al cap, com quan els Antònia Font diuen allò de “Jo l’enyor com el Titànic, com si m’haguessin tallat es collons, mil elefants en estampida que se m’enduen sa vida”.

Però encara ningú no ho ha expressat millor que Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A
falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge
són, des de fa quatre anys, el meu homenatge particular…).

Vist que això de què vivim en un país laïc no és més que paper mullat, i que cada dos per tres es dediquen a gastar-se els nostres impostos en portar per ací a tota la secta vaticana sense tindre en consideració els milions de persones que ens hi oposem, crec que són més que comprensibles les ganes de pataleta que se’m van acumulant.

Està vist que contra els governs de torn no podem -o no sabem- fer res per evitar-ho, i això que la cosa té delicte.

Així que l’única manera que se m’acut de protestar és boicotejar les empreses patrocinadores d’aquests saraos. Perquè si es pensen que posar el seu nom els portarà clients, ai las, també els pot eixir el tir per la culata. Que ja sé que el que jo sola faça o deixe de fer no tindrà cap efecte, però si de veritat ens sumàrem tots els que hi estem en contra, per la raó que siga, estic segura de què la cosa es notaria…

Per si algú es vol sumar, aquests són alguns dels patrocinadors a la visita del papa de Madrid (si trobeu els de València i Barcelona, feu-me’ls arribar i els afegiré també!):

– El Corte Inglés
– Movistar (fa anys que vaig fugir de timofònica i companyia)
– Banc de Santander (del que mai seria clienta per motius diversos)
– Caja Madrid (ídem)
– Mahou & San Miguel (fàcil: jo sóc d’Estrella i Moritz)
– Coca-Cola (aquesta la veig difícil, és la meua font de cafeïna…)
– Iberia (sempre que puc Spanair… però no sempre es pot)
– Nutrexpa: Cola-cao, Nocilla, Phoskitos, Cuétara, La Piara…
– Endesa (una raó més per passar-se a Som Energia!)
– Mutua Madrileña
– Cosmo Caixa (aquest em té descol·locada)

Jo comence el boicot -sempre que puga- des de ja. I vosaltres?

Sovint quan pense en la Costa Brava em venen al cap hotelets encantadors però caríssims, restaurants on et deixes un ronyó i part de l’altre, pijerio barceloní amb bermudes beis i sabates nàutiques, i la impossibilitat d’arribar si no tens cotxe. Si fa no fa, la imatge de Calella o Cadaqués a l’agost, per entendre’ns.

Però la Costa Brava té molt més, i jo ho acabe de veure. Per accedir a cales tranquil·les en les que t’oblides de l’existència de la resta del món i concentrar-te en el solet, els peixos baix l’aigua i el llibre de torn no fa falta res de tot això.

Opcions en deuen haver moltes, però la que he descobert ara em té encisada: la part nord, més enllà del Cap de Creus, on a més s’hi pot arribar amb tren. A Llançà, entre les diverses opcions d’allotjament, hi ha l’alberg l’Estació, al que he anat a parar per recomanació de la B. Habitacions dobles que no tenen gairebé res que envejar a la de qualsevol hostal, o de 4 o 8 persones per als qui van en grup o viatgen sols. I uns esmorzars completíssims. Que no és que el lloc necessite propaganda: estava ple fins a la bandera i trobar dues nits lliures va ser tota una carambola.

A peu de l’estació, a més. Així que si vas amb tren, perfecte. I si vas amb cotxe, amb lloc per deixar-lo. Des d’allà, un quart d’hora de passejada fins al Port de Llançà, on a més dels suquets de peix a preu d’or també pots optar per uns sonsos a preus molt més racionals.

I des del port, el camí de ronda. Cap al nord, per veure el Cap Ras, amb la seva trinxera i el búnker, i més enllà arribar a cala Borró, ja a Colera. O cap al sud, de camí al Port de la Selva, tot ple de caletes o racons de pedra que amb sort i paciència t’ofereixen espectacles tipus National Geographic en versió casolana: peixets i caragols, eriços i gambetes vistos a ull nu i mentre prens el sol sobre una roca.

Anar en cotxe et permet explorar més racons, clar, i així ha estat com en quatre dies he pogut estar a la cala del Pi de Portbou (fantàstica també), la cala Murtra de Roses (amb uns peixos enormes baix l’aigua, i perfecta si no fóra pel soroll de les motos aquàtiques que hi passen tot sovint) i la cala del Sr. Ramon, entre Sant Feliu i Guíxols (amb molta més gent que les altres, però no és d’estranyar veient on està i les dates que són).

Llàstima que ja s’ha acabat. Però tenint en compte que no tenia prevista cap escapada a l’agost, m’ha sentat encara millor. Ara ja a pensar en la propera. Aquest any les vacances llargues seran al novembre. Si tot va com sembla que ha d’anar, les Galápagos m’esperen!

(Per cert, si hi heu estat i teniu recomanacions, seran més que benvingudes!).

… em perd, em desconcerta, m’indigna, em bloqueja i no ho acabe d’entendre.

Tampoc he fet un gran esforç, ho he de reconéixer. A la que em pose a llegir coses de la qualificació del deute, els plans de rebaixa, les modificacions fiscals i el banc central europeu comprant deute, el fil se m’escapa.

Sincerament, si algú sap on trobar una guia d’economia d’aquesta magnitud en versió ‘barrio sésamo’, estaria molt agraïda. Vaig anar a veure el documental ‘Inside Job’, però tampoc no em va quedar clar el moll de la qüestió.

Mestrestant, seguiré sense saber per què els estats han gastat per sobre del que tenien de manera continuada, perquè els meus impostos se’n van a ‘ajudar’ a caixes d’estalvis que han estat enriquint-se amb el seu negoci i han tingut part important en la bombolla immobiliària, per què hem acumulat caterva rere caterva de funcionaris públics que no necessitem (no dic que no els necessitem tots: evidentment alguns són imprescindibles, però d’altres, que he tingut ocasió de conèixer professionalment, podrien quedar-se a casa i no ho notaria ningú), per què amb l’excusa de la crisi s’aprofita per fer tots els EROs del món en empreses que no només tenen grans beneficis sinó que augmenten els bonus als directius fins a xifres insultants.

Supose que la pregunta fins i tot es pot resumir en la que ja em corcava des de ben xicoteta, quan la tele et mostrava imatges de la banya d’Àfrica que són, si fa no fa, les mateixes que ara: com podem ser tan mal parits que hem muntat tot això de manera que ací tirem menjar per fer remuntar preus i allà (i cada volta més ací també), hi ha gent que no té amb què alimentar la canalla?

Potser acabe buscant respostes simplistes, però és que amb aquelles tan complicades que porten aquests dies els diaris, jo no em sé situar.