Parlem de tu, dos anys després

Com passa el temps. I tot i això hi ha imatges que sempre tinc presents. Cada dia.

Però el que més em sobta és com es recol·loquen els records, que van posant-se en el lloc on han de quedar per sempre, deixant pas a noves etapes sense deixar de fer palesa la seua emprempta.

Trobar a faltar no ho acaba de definir. El dol, començat aquesta mateixa matinada d’ara fa dos anys -o potser, fins i tot, uns dies abans, quan ja es sabia que era inevitable-, és llarg i complicat. I tindre present el que vaig poder compartir, el que vaig aprendre, el que vaig viure i el que vaig sentir forma part del procés.

No és pena només. És també alé de vida, per paradòxic que puga semblar. És saber que això són quatre dies i cal gaudir-los el millor possible, sense fer mal a ningú però mirant de no perdre’ns el que ens fa somriure. Ens ho devem. Els hi devem.

Recordar és reviure, però no necessàriament per entristir-se. Aprens a valorar la sort que vas tindre en poder comptar, encara que durant no tant de temps com hagueres volgut, amb una persona tan especial a la vora.

I, de nou, em sembla que ningú no pot expressar-ho com Martí i Pol:

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge s’han convertit en el meu homenatge particular…).

3 pensaments a “Parlem de tu, dos anys després

  1. pensem en aquella persona, sense entendre el per què, el com, ens fa sentir això… aquesta estranya manera d’estar amb ella tot el dia des de la meva ment, encara que la ruptura va ser inevitable pels dos? Que bé que estiguis en l’etapa del reviure… Fins aviat!

  2. i reviure els moments passats. El temps passa volant, tothom ho diu, però quan ho vius en pròpia pell te n’adones que és una veritat com un temple!! Sempre hem de recordar i tornar la mirada enrere però per continuar endavant.
    Continua recordant, però que els records no t’impediexin avançar. Sempre endavant, endavant!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*