Apòstata desficiosa

El canvi de casa que faré en unes setmanes em portarà fora de Barcelona. Serà la primera vegada des de l’adolescència que deixaré de viure a ciutat (València, Barcelona, Nova York!) per tornar a comarques.

A comarques ben a prop, a tocar de ferrocarril i a 20 minuts de plaça Espanya. Però a comarques. I això m’il·lusiona i m’inquieta a parts iguals.

Guanyaré qualitat de vida, segur. I no només per la companyia (de deixar de viure sola ja en parlaré un altre dia…) i per l’àtic dúplex amb terrassa que hem trobat per poc més diners del que ara pague per un cau fosc i mal distribuït a la capital. També perquè tindré més tranquil·litat al voltant, un mercat de pagés els dissabtes, tot a la vora i un altre ritme.

Però… em sentiré més apartada del centre (tot i que la diferència de temps respecte del barri on visc ara és molt poca), desconnectada, allà lluny (que no ho és, però ho sentiré)… i de comarques.

Ai.

Comence a empaquetar. Canvie de casa. I de comarca. S’enceta una etapa nova. I estic contenta i atrafegada alhora.

Ja fa dies que vaig recollint caixes. A la farmàcia, als contenidors, a la veterinària d’ací baix els dilluns, quan li porten la comanda. I ara ja vaig omplint-les.

I em torne a trobar de cara a la llibreria, amb desenes de llibres llegits, rellegits i sense llegir, i em pregunte si els vull tots, que si cal, que hi ha biblioteques, que si té sentit tindre’ls com a possessió.

I m’entra un dubte existencial així com els que té el Cuní de bon de matí.
Llibres.sí, llibres.no.

I me’ls mire i me’ls remire. En trobe un parell que sé que no tornaré a llegir i que no recomanaré a ningú. Els aparte.

Torne a mirar cap als prestatges, plens a vessar.

I comence a agafar-los d’un en un, els torque la pols, i a la caixa.

Aquests dies m’estan despertant els festers del barri dels Indians de Barcelona amb alguns trons i musiqueta de dolçaina i tabalet.

Diumenge em vaig sorprendre en escoltar-los tocar ‘La manta al coll’, i immediatament em van venir a la ment les estrofes que em va ensenyar l’auelo Juanito de ben xicoteta.

Bé, estrofa, hauria de dir, perquè vaig descobrir que, sencera, només me’n sé una!!! Evidentment, la menys políticament correcta, que diu així:

Per dos quinzets un puro,
per tres una pipa,
per quatre una guitarra,
per cinc una xica.
El puro pa fumar,
la pipa pa lloir,
la guitarra pa tocar
i la xica pa dormir.

La manta al coll i el cabacet,
la manta al coll i el cabacet,
mo n’anirem, mo n’anirem al Postiguet.
Arreando xim pam pum,
arreando xim pam pum…

També recorde, però només a troços, una altra estrofa… que ja cantava quan tenia tres anyets!!!:

Les xicones de Xixona s’han comprat una romana
pa pesar-se les mamelles tres voltes a la setmana.
Si vols que ????
????? i voràs que polseguera t’ix pel forat del cul.

Algú em podria ajudar a completar-la? En sabeu d’altres?

Si Catalunya arriba algun dia a ser un estat independent, serà laïc de veritat, o seguirà la línia d’espanyols i italians de continuar omplint-li les butxaques a la secta catòlica amb els impostos de tothom?

(La pregunta fa referència, també, a la “concertació” d’escoles doctrinàries de primària i secundària).

^{NOTA: Vist que de preguntes sobre el tema me’n venen moltes al cap, he encetat la categoria ‘Dubtes sobre l’independentisme’. Seria curiós poder repassar les respostes d’ací un temps…}

Si Catalunya arriba a ser algun dia un estat independent,
tindrà exèrcit propi o es sumarà a l’escàs
grapat de països sense forces armades?

He viscut tot això d’Arenys des de la distància, perquè justament em va pillar estant a l’altra banda del món. Pels mitjans de comunicació he pogut anar fent-me una lleugera idea de la trascendència, o això creia jo.

Aquests dies, preguntant la gent del meu voltant, m’he trobat entre els qui estan entusiasmats -tant, que em costa una miqueta creure-me’ls-, els qui creuen que no significa res i fins i tot els qui ni se n’havien assabentat.

Però ahir, tot fullejant el suplement ‘Domingo’ de El País (que és el que té els millors mots encreuats blancs en castellà, una de les raons més poderoses per les que el compre cada diumenge), em vaig trobar, sense esperar-ho, amb un article de Josep Ramoneda que m’ha posat les coses al seu lloc. Porta per títol “El independentismo sale del armario”, i podeu trobar-lo ací.

L’anàlisi que fa és força semblant a la que he sentit entre els més entusiastes: s’ha encetat un camí sense possibilitat de tornada enrere, Laporta tindrà un paper molt destacat i cap partit ja no podrà defugir la qüestió en les properes eleccions.

Que des d’un diari com aquest es diguen coses com aquestes, amb totes les seues lletres, em va deixar bocabadada primer, i amb un somriure entre content i maliciós després. Ara m’he convençut: Eppur si mouve!!!

Ahir em vaig estrenar a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, en el meu viatge de tornada de Montevideo, via Madrid (és clar, els vols directes encara sonen a ciència ficció).

Després de 16 hores de vols, esperes i canvis d’avions amb presses, vaig aterrar a un edifici espectacular i mig fantasmagòric, perquè el trànsit que té ara com ara és quasi inexistent per aquella mole de ciment i vidre.

Però no és només pel buit que se’m va fer tan gran. Quinze minuts de rellotge des de la porta per la qual vaig baixar fins arribar a la sala de lliurament d’equipatges. Un quart d’hora! I a pas lleuger. A mi, personalment, se’m va fer llarg. I més llarga encara se’m va fer l’espera de mitja hora més fins que van eixir les maletes… per una cinta diferent a la que havien anunciat als monitors!!!

I no penseu que van rectificar les pantalles, o que ens van avisar d’alguna manera, no. Va ser un altre passatger qui se’n va adonar i va donar la veu. Al·lucinant.

Entre el cansament acumulat, la sensació de temps perdut i la incredulitat de què hi hagen errors quan acaben de començar i són quatre gats a l’edifici, no em va quedar gaire bon gust de boca. Esperem que millore la cosa, d’alguna manera…

(Escrit a les 4:47 de la matinada, en ple atac d’insomni de jet-lag. Què hi farem…)

Recién me di cuenta: una semana aquí y ya tengo hasta la musiquita rioplatense. 

Me lo dijo un tipo bárbaro, de camino a un boliche para tomarnos una coca común y comer un chivito. 

Con este frío, casi nunca puedo andar con remera y buzo nomás, me hace falta saco o por lo menos una buena campera.

Y capaz que se ve mejor la ciudad desde un ómnibus, con su boletería a bordo y la prohibición de beber mate adentro para que nadie se lastime con la boquilla o el agua caliente en caso de frenazo.

Este… Y el tráfico es tranquilo, este…, pero sorprende que apenas haya semáforos, este…, y que nunca se sepa del todo si las calles son de una o de doble mano.

Eso sí, por acá disfruté pila. Ta.

Sóc a l’Uruguai, on demà -si no hi ha cap imprevist- s’aprova la llei que permetrà adoptar ací a les parelles homosexuals.

I tots els mitjans van bojos parlant del tema, i algú sembla haver decidit que sóc una experta en la matèria. 

Aquest matí he eixit en directe a ‘Buen día, Uruguay’, un programa que parla de tot una miqueta  i demana opinió als espectadors (adopcion.si, adopcion.no). Ja us feu una idea…

En una estona a una ràdio, una entrevista per una revista, demà una altra tele. Taxi amunt, taxi avall, maquillatge… Com si fóra famosa, tu.

Quina impressió!!!

Ahir, com cada dijous a les 15.30h, les madres de la plaza de Mayo es van tornar a reunir, per manifestar-se en silenci davant de la Casa Rosada.

La imatge me la sabia de memòria. L’he vista mil vegades des de xicoteta als diaris, a la tele, al ‘informe semanal’ de la primera…

Però, tot i aquesta coneixença mediàtica, que fa que algunes cares semblen gairebé familiars, tindre-les allà davant em va colpir. Molt. Molt més del que m’esperava.

Veure directament aquelles dones tan fortes i valentes -fotografia dels desapareguts en mà- em va prèmer les entranyes i no vaig poder evitar un plor silenciós durant una bona estona, allà plantada al mig de la plaça…

Fa més de 24 hores, he creuat el riu de la Plata i ja sóc a Montevideo, i encara se’m remou alguna cosa per dins… I no la sé descriure amb més detall, però entre els ingredients inclou pena, ràbia, admiració i, d’alguna manera sense saber ben bé per què, vergonya.

Em té ben tocada, tot plegat. 

L’emissió del documental és aquesta nit, a les 23.30h, al Canal 33. 

(Que ja sé que alguns despistats es pensaven que era ahir!) 

Mes info: un parell d’apunts mé avall. 🙂

La foto: als voltants de l’Obelisco, una mena de mega rotonda amb aires de Times Square al bell mig de Buenos Aires. 

L’anunci: ‘Evitá la culpa. Comprá con descuento’.

Un més dels milers d’ofertes per incentivar el consum, amb referència al càrrec de consciència i la culpa cristiana incloses. Ací es paga en diversos terminis fins i tot la roba, les sabates i el perfums. T’ho pregunten quan vas a pagar amb la taqrgeta: “Al contado o en varios plazos?”. I hi ha acords entre determinats bancs i centres comercials perquè la gent gaste més: si vas dimarts o dijous al centre comercial Abasto i pagues amb targeta del Santander, 10% de descompte o finançament a tres mesos sense interessos. I com això, desenes d’altres exemples.

Tot per aconseguir que es rasque la butxaca la gran massa de gent que arriba a final de mes amb moltes dificultats i fent càbales amb les finances domèstiques. Hui, al barri de Boca -als voltants de la Bombonera!-, per exemple, he vist més d’una finestra tapada amb plàstic perquè no tenen per reposar un vidre trencat. A l’hivern.

El contrast: El que més m’impacta de la foto, i de la situació quan la vaig veure, és la convivència d’aquestes incitacions consumistes amb la misèria absoluta. Això de sota, per si no es veu bé, són un carret de supermercat i uns matalassos florits on dormen de nit i malviuen de dia unes quantes persones. No és l’únic lloc de la ciutat on t’ho trobes. I no és el perfil de persona sense sostre que solem tindre per València o Barcelona: la gamma d’edats és àmplia i hi ha moltes dones.

El shock és encara més gran quan visites els barris de Palermo o Recoleta i te n’adones de com malbaraten els diners les classes més riques. En cirurgia estètica, per exemple. Que és exagerat. Elles, i ells. Semblen de plàstic al final.

I la cosa és que aquestes grans desigualtats, a Centreamèrica o a d’altres països sud-americans, te les esperes. Però a l’Argentina, tot i que m’ho havien advertit, tant tant m’està sobtant, la veritat…

Demà 3 de setembre s’emetrà el documental ‘Homo Baby Boom’ al Canal 33, a les 23.30 hores.

Si encara no l’heu vist i teniu interés, és una bona oportunitat!!! I després em podeu comentar què us sembla. 🙂

Per cert, que fa poc ha estat premiat com a millor documental al festival de cinema gai i lèsbic d’Astúries. També va ser guardonat com a millor documental al festival Fic-Cat de curtmetratges en català, i amb el premi valors humans del festival de curtmetratges Dunas de Fuerteventura.

Més informació, i el tràiler, ací.

ACTUALITZACIÓ: També es podrà veure online a la mateixa hora, i durant una setmana en streaming (el poderu veure però no descarregar-lo) a la web de TV3!!! 

És com Nova York, en algunes zones: barreja d’arquitectura, i un no sé què a l’aire que et diu que és una metròpolis de veritat. O com París, en altres, amb aquella elegància grisosa. O com Madrid, segons com t’ho mires, amb un puntet ranci. És tot això, però no ben bé. O no només. 

És una barreja curiosa, única i especial. I tot i que he de reconèixer que, en general, em costa que em caiguen bé els argentins, tots els que m’he trobat fins ara han estat encantadorament amables. I el nou monument a Mafalda, inaugurat tot just diumenge passat, m’ha despertat tendresa i tot. (La d’hores que he passat jo llegint els llibres del Quino!).

Fa 24 hores que sóc a la ciutat i ja tinc els peus destrossats. Perquè a mi m’agrada patejar-me els carrers per conéixer els llocs, però açò és tan gran que no s’acaba mai. Ahir: Microcentro, Plaza de Mayo i Florida. Hui: San Telmo, Boca i ja veurem que més. Amb calma, sense pressa, observant sense parar, i entrant a les botigues que em facen gràcia. Perquè amb la fortalesa de l’euro, això és un xollo. 

El menjar: fantàstic. Realment, les millors carns del món. Amb diferència. Tan bones que costen de comparar amb qualsevol altre lloc. Ni els steaks de NY. I per dos duros.

Pensava jo que se’m faria llarg estar ací sola 4 dies però em fa l’efecte que d’això res!
 

^{(Per ara, cap incident en fer-los saber el meu cognom. Ni s’immuten!)}