Apòstata desficiosa

Acabe de baixar de l’autobús, línia 71, tornant de fer uns encàrrecs. Al meu costat, una dona gran i molt dolça li explicava a una altra com de malament ho va passar en guerra. Que gana, gràcies a déu, no en va patir, però por, molta.

El soroll dels avions, com si fóra l’infern. Vivia a prop de la Cepsa, o la Campsa, (on deu ser això?) i el seu pare temia que els avions tiraren les bombes allà. Així que se’n van anar cap a Horta. I des d’allà els veia. I un dia, quan tenia 5 o 6 anys, amb un germà un parell d’anys més gran, amagats, van veure un afusellament per can Tunis. Tal i com baixaven els homes dels camions, no sap si rojos o dels nacionals, afusellats i cap a la fosa comuna.

I que tan de bo això no haja de viure ningú més, però que tal i com van les coses, ella s’ho veu vindre, que hi haurà més guerres.

No ho he pogut evitar: m’he presentat, li he dit que faig documentals i li he demanat el telèfon per quedar i entrevistar-la davant la càmera. I diu que sí.

Potser aquest serà el meu proper projecte. Així que si coneixeu algú que visquera la guerra, a Barcelona, a València, o a qualsevol altre poble i ciutat, i ho vulga contar, feu-m’ho saber.

Abans d’entrar en el tema: sembla que la presentació del documental de l’apunt anterior va agradar. Vilaweb en va parlar, i TV3 se n’ha fet ressó!

I tot aquest conéixer famílies, rebre la visita de la meua i vinga gent amunt i avall, m’ha fet recordar una frase que de sempre he sentit a casa i que cada vegada veig més certa: la família és fer-se.

És la relació la que crea l’estima, ni més ni menys que això. La connexió, una certa complicitat, una cosa una mica difícil d’explicar fins i tot. I de vegades això apareix de la manera que menys t’esperes.

Ara resulta que sense haver-ho previst, hi ha tres xiquetes que fa mig any no coneixia que em volen dir tieta i que se m’abracen al coll només veure’m (sobretot C. i M., les xicotetes, la L. és menys efussiva… coses de la pre-adolescència prematura que tenen ara les criatures quan encara els hi queden dits a les mans per comptar quants anys tenen).

I jo, encantada. Que vagen preparant-se, perquè pense malcriar-les tant com puga!

Tota una família nova, com qui diu. La del dibuix, per cert.
I tot això, sense cap vincle de sang. Ni falta que fa.

Ací teniu el tràiler del documental Homo Baby Boom,
sobre famílies de lesbianes i gais de Catalunya i el País Valencià.
La presentació, dissabte 22 a Terrassa. Entrada lliure.

Podeu trobar més informació, veure el vídeo del tràiler amb més qualitat
o comprar un DVD a www.homobabyboom.com

I jo continue sense saber com es celebren
els aniversaris de qui ja no hi és.

Gairebé deu mesos després de viure ací, per fi comence a sentir que és ma casa. Desfer-me d’una taula enorme de ferro que es van deixar els llogaters anteriors i canviar-la per una de fusta ha estat una de les claus perquè em semble molt més acollidora, molt més meua.

Ara tinc emmarcades unes quantes fotos i altres imatges per anar omplint les parets. I busque una bona imatge -vertical- de Nova York per ser la primera cosa que veja quan entre a casa. I, així, portar a aquesta nova casa un trosset d’aquella altra en forma de ciutat sencera. (Algú sap d’una bona botiga de pòsters a Barcelona ciutat?).

A poc a poc…

No era tan difícil! A la que vaig poder aclarir quatre idees sobre servidors, allotjament i dominis, vaig poder posar-me en marxa. (Gràcies D. i P. pels vostres consells).

L’he dissenyada amb l’iWeb, que més fàcil no pot ser. He comprat el domini per 10 euros l’any. De moment, un .com perquè el .cat m’ha semblat una mica car i a més no l’activen de seguida. Si tornen a fer una campanya de rebaixes, serà l’hora d’agafar-lo, que no tenim la butxaca per anar regalant els diners.

L’allotjament, per 30 euros l’any, ben explicat i amb atenció telefònica en català per si tinc cap problema, amb cdmon.com, que em va semblar que feien l’oferta amb més bona pinta de les moltes que vaig mirar.

El programari client FTP per a Mac, gratuït i sense pegues: FileZilla.

I jo, més devanida que un gínjol per haver-ho aconseguit!

_{(Ara que tot això ja no em sona a xinés, si algu té dubtes puc mirar d’explicar el que he aprés).}

Benvolguts i benvolgudes:

Fa 7 hores que intente dissenyar-me una web, sense esmorzar ni res. Tinc el cap com un timbal, però més o menys ja va prenent forma.

Ara el que em falta i no sé fer, perquè no ho he fet mai, és donar-me d’alta d’un domini .cat, trobar un servidor i publicar. Algú em pot ajudar???

Gràcies!

Tot i el que suposa la victòria d’Obama, queda clar que els Estats Units són un país ben carca en moltes coses. I no només perquè gairebé la meitat dels votants s’estimaven més el duet McCain-Palin.

A Califòrnia, on Obama ha guanyat, al mateix temps la majoria ha triat que el matrimoni només puga ser entre un home i una dona. Canviaran la constitució perquè ho pose així de literal. De matrimoni homosexual, no volen sentir-ne parlar. A Califòrnia! Imagineu com és la cosa al ‘Bible belt’, a aquella zona que encara és de vermell intens als resultats electorals.

Així que el canvi, l’esperança i la igualtat continuaran deixant fora alguns drets -fonamentals- per uns quants. Quina decepció.

_{(Mira que hi ha coses que no m’agraden de Zapatero, però encara em faig creus de què decidira aprovar-ho ací. Pensar que som -en aquest aspecte- com Canadà, Holanda o Bèlgica m’alucina).}

M’arriben les cròniques de les amistats de Nova York. Ahir van anar a votar convençuts, il·lusionats i amb esperança. La nit ha estat plena d’alegria i celebració. Hui despertaran amb la boca plena de somriures.

Han trobat algú a qui confiar el seu govern. I que els hi ha tornat -sobretot després de l’estafa de l’any 2000- la possibilitat de creure en la democràcia. Algú que promet canvis reals, amb propostes raonables per millorar la justícia social i el respecte a totes les varietats de ciutadans que té el país. Algú que ha aconseguit mobilitzar les persones com feia molts molts anys que no ho feia ningú.

Han pogut votar amb ganes, tenint l’opció molt clara, i en acabar, s’han sentit satisfets del que han triat.

A mi m’agradaria poder experimentar el mateix algun dia.
Però per això caldria un Obama valencià.

I em sembla que això és demanar massa.

Tal dia com hui, fa quatre anys, jo vivia a Nova York. Havia arribat un parell de mesos abans per fer un màster de periodisme audiovisual a New York University, i a la facultat vam fer una retransmisió especial de cobertura de les eleccions que es podia veure pel canal propi del campus i, com a gran novetat, també online. Quines coses.

Va ser un dia atrafegat, gravant imatges de gent votant, fent un programa en plató de seguiment dels resultats i anant després a les seus de republicans i demòcrates del Spanish Harlem i el Bronx, que eren els barris que, amb un altre company, em va tocar cobrir.

Va ser emocionant, en vaig aprendre molt de com funciona el sistema electoral d’allà, de com de fàcil és equivocar-se al marcar les paperetes i de com les cues poden fer desistir a molts d’acabar votant. Als Estats Units no els hi donen hores lliures per anar a votar, així que la gent s’ho ha de fer vindre bé abans o després de la feina. I així passa que a primeres hores del matí i a partir de mitja tarda, hi ha cua. I si a més fa fred, molts fan cap a casa.

A les boques del metro, per donar els últims ànims, voluntaris de tots dos partits -alguns adolescents als qui encara els hi falten uns quants anys per poder votar- que et recorden que està en joc el seu futur. Al vespre, reunions d’amics a casa d’algú per anar seguint els resultats per la tele. Amb il·lusió i nervis.

Fa quatre anys, tot això va acabar -al meu voltant- amb cares llargues i una sensació d’incomprensió -tot i que en el fons s’ho esperaven- per la quantitat de votants que van preferir Bush.

Hui no serà així. I m’agradaria moltíssim poder ésser allà per compartir aquest moment.

Ma mare ja m’ho deia quan jo era xicoteta, i sembla que es continua complint de manera científica. Cap de setmana plujós, grisot, lletjot (com diria el Tomàs-Molina-versió-Polònia), fred i desagradable i arriba el dilluns, i apa, un sol fantàstic.

Quina ràbia!