Parlem de tu, i fa quatre anys

Vas ser el meu nord, el meu sud, l’horitzó i la meua brúixola.

Encara ara, quatre anys després d’aquella nit tan llarga que no hagués hagut d’acabar mai, d’aquell any interminable del que guarde cada record com un petit tresor, del patiment i l’estima gairebé insuportables, encara ara tinc la sensació de trobar-me sense rumb. I no sé com deixar-me portar del tot pels nous vents que ara m’envolten.

Acabe de repassar el que vaig dir l’any passat, i l’altre, i l’anterior, i aquells dies… Curiós com es veuen les coses amb el pas del temps. I com m’és de necessari, potser ara més que mai, recordar que la mort ens ha d’insuflar vida. Perquè tinc moltes coses per viure, i això ho he d’aprofitar. 

No parle molt de tu, en part perquè no tinc ben bé amb qui, i ja ni tan sols sé si ho voldria, però et pense cada dia. Però no pas amb pena. O sí. A dies…

I fins i tot em trobe amb noves maneres de tenir-te present, de què em vingues al cap, com quan els Antònia Font diuen allò de “Jo l’enyor com el Titànic, com si m’haguessin tallat es collons, mil elefants en estampida que se m’enduen sa vida”.

Però encara ningú no ho ha expressat millor que Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A
falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge
són, des de fa quatre anys, el meu homenatge particular…).

5 pensaments a “Parlem de tu, i fa quatre anys

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*