Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

‘Wrong Rooms’, o com un llibre pot trastocar-te per dins

0

L’he acabat fa uns minuts -anit vaig llegir fins les tres, l’he représ en despertar-me a les nou- i encara no sé ni com va arribar a les meues mans. Supose que l’E. el va comprar en algun viatge a Londres, el llibre anava per casa, estava al prestatge dels ‘per llegir’ i la setmana passada, abans de baixar a València, el vaig agafar sense saber de què anava. I m’ha tocat, i molt.

La història: Londres, anys noranta. Dos nois es coneixen, s’enamoren, i al cap d’uns mesos a un d’ells li detecten un càncer. Mor a les poques setmanes, després d’un patiment indescriptible.

Evidentment, la història em sona. Una altra ciutat, una altra dècada, una agonia més llarga, però la qüestió de fons és gairebé la mateixa. M’he sorprés veient els meus sentiments, els meus pensaments, posats en paper, pràcticament amb les mateixes paraules. La desesperació del durant, quan aguantes com pots. El buit de l’instant, que no s’omplirà mai. L’anestèsia emocional dels mesos següents. La sensació de què ningú no pot entendre el que et passa per dins. La insistència dels professionals que t’ajuden en què cal passar l’etapa en què t’enfades amb qui s’ha mort, i tu saps que no ho faràs mai. La responsabilitat afegida de pensar que, si no la recordes tu cada dia, qui ho farà, si tothom sembla haver passat pàgina i gairebé ja ni se’n parla. I l’esforç diari per no caure, per no mostrar feblesa, per no sentir, i anar tirant.

Però aquest llibre ha tirat per terra aquest esforç.
Estic tornant a sentir. L’anestèsia comença a despertar-se.

Fa mesos que pense que algun dia hauria d’escriure aquesta història, la meua, la nostra història. Però alguna cosa m’ho impedeix. No sé si m’alleugerarà o em farà mal. Que algú puga estar interessant en llegir-la m’importa poc.

Ara, després d’acabar ‘Wrong Rooms’, estic intentant localitzar l’autor, Mark Sanderson. Mai no he enviat cap carta a un escriptor, però en aquesta ocasió m’agradaria agrair-li el que el seu llibre m’ha donat. I saber com es va sentir ell quan el va acabar.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Algú anirà demà al camp del Barça?

2

Sembla que abans del partit, i/o durant la mitja part, passaran l’espot que teniu ací baix (l’he fet jo!) per la pantalla gegant del marcador.

Si algú hi va, m’ho podreu explicar, si l’heu vist o no, com quedava, etc.?

Per cert, és l’anunci de l’Any Internacional de l’Astronomia, del qual trobareu més informació ací.

ACTUALITZACIÓ: Gràcies als que m’heu fet saber que el partit és demà i no hui. No sé ni en quin dia visc!


Publicat dins de General | Deixa un comentari

En record de John Updike

0

El vaig descobrir sense voler, sense saber què m’oferia, perquè l’E. havia portat a casa un exemplar de In the Beauty of the Lilies, i vaig gaudir tant que no volia que el llibre s’acabara. No és fàcil de llegir en original, perquè té un vocabulari tan exquisit que t’obliga a analitzar cada paraula, però així també aprens molt, i quan ho fas, és un plaer.

Tant em va agradar que em vaig comprar les quatre novel·les del Rabbit Angstrom, en un sol volum. Un “totxo” considerable, però editat amb tapa dura i paper bo, com sembla que només saben fer llibres els americans.

No l’he acabat, i potser ara és un bon moment, ara que sé que desapareix una de les veus anglòfones més boniques i captivadores que he llegit mai.
Hui ha mort John Updike.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Retrobaments inesperats, i sorprenents

3

El passe del documental Homo Baby Boom a València dissabte per la vesprada sembla que va ser un exitàs! L’excel·lent tasca de convocatòria dels de Galesh va fer que la sala gran del Centre Octubre és quedara xicoteta, literalment. L’aforament oficial és de cent persones, però quan ja estaven ocupades fins i tot les escales, encara quedava fora una cinquantena llarga, així que es va decidir fer dos passes. I a la gent, pel que sembla, els hi va agradar molt.

A banda d’això, sense haver-ho previst (que ja m’ho podria haver imaginat, però no ho havia fet), em vaig sorprendre retrobant-me amb persones que feia huit o deu anys que no veia. De la facultat, amigues d’amigues, coneguts i conegudes, gent de qui recordava la cara però no el nom… Posar-nos al dia amb quatre frases va ser tota una experiència! Entre les retrobades més sorprenents, la de la C., que ara està casada amb la I. i tenen un xiquet preciós d’un any! O el J., que té previst casar-se amb el R. l’estiu que ve i estan mirant d’adoptar.

Com canvien les coses. Quan jo em feia amb aquesta gent, ningú es pensava que legalment això arribaria. Però a banda d’aquest fet, el que m’ha deixat ben sorpresa (pràcticament bocabadada) és com els de la meua generació estan en plena voràgine reproductiva.

Serà que em faig gran, ai.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ai, Obama

0

The time has come.

I jo m’he passat tot el discurs pensant: i si m’apunte a la green card lottery?

(Per cert, una gràcia això de poder-ho seguir en ‘versió original’ pel dual de TV3).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Harvey Milk

0

Hui, el dia en què els Estats Units passaran a estar dirigits per un home negre, em sembla un moment excel·lent per parlar de Harvey Milk; però no tant de la pel·lícula que s’ha fet sobre la seva vida (Sean Penn està impressionant!), sinó del que ell va significar.

Evidentment, els canvis socials no els aconsegueix una sola persona. Però sense el que han fet algunes persones, no seríem on som. Sense Harvey Milk, o sense els qui van dir prou a Stonewall, o sense Jordi Petit, o sense Pedro Zerolo (ni una dona a la llista…???), la situació de gais i lesbianes ara seria molt diferent.

Milk va ser el primer càrrec públic ‘obertament’ gai -perquè d’amagats, sempre n’hi ha hagut, i en continua havent, i no només a l’Ajuntament de València (a les manis del 8 de març, o del 28 de juny, en passar per allà la gent crida ‘hay más lesbianas detrás de las ventanas’; quines coses…). Mai no he estat una defensora de l’outing (fer públic qui ho és o qui no), ni pense que tots els polítics, empresaris, artistes o qualsevol altre personatge públic hagen de fer bandera.

Però el cert és que gràcies als que s’han atrevit a fer-ho ara tenim, legalment, la igualtat. Perquè socialment… caldria veure-ho. Em fa l’efecte que ‘maricó’ segueix sent un dels insults més habituals als patis dels instituts i als camps d’esports. I això, vulgues que no, és significatiu, dic jo.

I encara em trobe gent que, passada la trentena, porta una doble vida per pànic al que diran a casa o a la feina. És trist, però real.

Harvey Milk va fer moltes coses, però sobretot el que va fer va ser donar la cara, i plantar cara, i dir ‘sí, soc gai, i què?’. I d’això, encara en podem anar prenent exemple…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ahir, sessió doble de cinema

0

Feia molts anys que no m’empassava una sessió doble. Des que per vint duros passaves més de quatre hores al cinema a la fresca del poble. O, no fa tant, a l’autocine dels afores d’Alacant, amb l’entrepà i la bossa de pipes.

Dues pel·lícules seguides, ahir diumenge. I em va sentar de meravella, per completar un dia que no havia començat amb massa bon peu però que es va arreglar amb una passejada en bicing de casa a la platja, dues horetes al sol llegint el diari amb tota la calma i la sessió soble de cinema als Icaria.

Primer, Changeling (El intercambio, en la traducció castellana). L’Angelina Jolie, esplèndida. La direcció de l’Eastwood, molt bona. Però alguna cosa no em va acabar d’arribar. Entre que al tràiler ja m’havien explicat tres quarts de la pel·lícula, que alguns trossos del drama els allarguen massa (per què aquesta mania de fer pel·lis de més de dues hores, si sovint no cal?) i que es veu que jo tinc una mica de sang d’orxata, allà on tocava plorar com a madalenes, jo em vaig quedar igual que estava.

La segona pel·li, Milk (‘Mi nombre es Harvey Milk’), em va agradar molt més. Per molts motius. Però els explicaré en un altre apunt, un dia d’aquests.

Això sí, l’experiència de la doble sessió, la repetiré.
I sense tastar les rosetes, que continue endavant amb la dieta…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Prova superada!

0

Ha estat un dia de lluitar contra el llenguatge, la incongruència i les sumes que no quadren, amb hores penjada al telèfon, amb els d’atenció al “client” d’hisenda a l’altra banda dels fils, però finalment ho he aconseguit!!!

Ja tinc fetes les declaracions trimestrals, els resums anuals, i tot el que em cal per pagar els sants impostos. Això sí, tanque els ulls i només veig numerets. Quin martiri! I la cosa s’agreuja si em pregunte què en faran a partir d’ara, amb aquests diners…

Millor no pensar-ho.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’apòstata desficiosa es fa famosa!

0

Quines coses que passen.

Ara resulta que al diari local del poble on vaig nàixer (dir ‘el meu poble’, en el meu cas, és complex i confús), el Ciudad de Alcoy, han citat a l’apòstata desficiosa!

L’articlet és això que veieu com a imatge ací al costat, i eixia a la pàgina huit de l’edició del 3 de gener.

És en castellà, clar, com toca a un diari d’un poble valencianoparlant (grrrr) i en el qual, curiosament, hi vaig col·laborar fa molts anys… i ara m’ha fet molta gràcia que em citaren!


(Gràcies a l’epistolari blau per haver-m’ho fet saber).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No, no bec molt, lo normal

1

Deu ser una de les frases més repetides pels que beuen més del compte i, o bé no en són conscients, o volen dissimular-ho. Que l’adicció a aquesta droga legal, tot i que altament addictiva, és un greu problema social, ho sabem tots.

El que de vegades no sabem és que ho podem tindre en algú de ben a prop i no haver-ho vist. Entre un que fa la vista grossa, un altre que mira cap a un altre costat, el que se n’adona però pensa que serà mania seua si els altres no diuen res, i el propi afectat que ni es planteja que és un problema, poden passar anys i trobar-se en un punt sense marxa enrere i de quasi impossible solució.

Espere equivocar-me, però és la pinta que fa el cas d’una persona de la família. No donaré massa detalls, per allò de preservar la intimitat, però perquè us feu una idea: una dona que encara no ha fet els quaranta, mare d’una xiqueta d’onze o dotze anys, casada, amb feina i que, en haver hagut de ser hospitalitzada per encara no sabem què, ha confessat que fa anys que beu ‘no massa, tres o quatre cubates al dia’.

I a mi, tot i que sé que hauria de veure-la com una persona malalta, el que em desperta és ràbia i indignació per estar destrossant així la seva vida, i la dels qui l’envolten…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

33!

11

Ni un més, ni un menys. Hui en faig 33. “Los años del señor”, que deia mon tio Vicent quan venia cupons de l’Once, i per cada número tenia un nom.

Aquell dia, el hui de 1976, sembla que també feia un fred que pelava. Si més no, a Alcoi, on vaig nàixer. Amb calma, això sí, que em vaig prendre 14 horetes per pensar-me si eixia o no…

I ja fa trenta-tres anys. Ara és quan ma mare diu allò de ‘jo a la teua edat ja tenia dos xiquetes, i bla, bla, bla…’. Jo m’estime més no pensar en el que tinc o no tinc en aquest punt, sinó en el que em ve de gust fer a partir d’ara.

Hui no tindré veletes per bufar, perquè mai no m’han agradat massa. Però m’he preparat un pla perquè siga un dia molt agradable. A veure com resulta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari