Cada volta tinc més clar que el que val la pena de la vida són els breus instants de joia que ens anem trobant (o com diuen al meu poble, ‘ai, si no fóra per eixos ratets!).
I per trobar-los no cal ser guapo (perquè els guapos són els raros, ho sap tothom, però no ho diu ningú…), ni tampoc ric. I, per demostrar-ho, comence hui una sèrie intermitent d’apunts al bloc sobre coses que, per menys d’un euro, m’alegren el dia.
La primera: el Tomate Frito Solís. Així, en castellà i amb majúscules. O encara m’atreviria a escriure-ho tot junt, tomatefritosolís, que es com sempre ho hem dit a casa, en castellà i com si fóra una paraula sola. Feia anys, literalment, que el tenia abandonat fins que el cap de setmana passat, de manera inesperada, va aparèixer un pot davant dels meus ulls. Quina alegria!
Uns espaguetis bullits (dels de pasta seca, que per al tomatefritosolís no calen floritures), una llauna de tonyineta i una bona quantitat del producte de la felicitat momentània, i va ser un dinar fantàstic. I ahir vaig repetir l’experiència en versió arròs a la cubana. Un grapat d’arròs bullit, un ou fregit i, de nou, el solís. Perquè això sí, no es pot fer amb altres marques, que no tenen el mateix sabor, ni textura, ni res.
De fet, jo crec que el tomatefritosolís ni tan sols fa sabor a tomaca. Vaja, jo quan faig tomaca fregida no s’assembla en res. Però ve a ser com els xiclets o els petitsuisse de maduixa, que fan un sabor boníssim, però de maduixa precisament diria jo que no tenen gaire cosa.
En qualsevol cas: et soluciona un àpat en un moment, està boníssim i et retorna a la infantesa amb un bon rotllo increïble. I tot això, per menys d’un euro. Què més voleu?
