Parlem de tu, i fa sis anys

I ja no fa mal, o potser sí, però ja no tant. Perquè ara ja sé que eres part de mi i no deixaràs de ser-ho mai, i que això no és incompatible amb ser jo.

Diuen que el dol dura un parell d’anys. O tres. Que si s’allarga més de quatre o cinc és per fer-s’ho mirar. Jo dic que el dol evoluciona i no s’acaba mai, i que té moments insuportables i instants brillants, i que arriba un punt en què esdevé pau i serenor. Ara, per a mi, eres això. 

Per primera volta he estat capaç d’escriure’t, de parlar de tu amb gent que no et va poder conéixer. I això m’ha fet bé. Molt. I per primera volta, quan et pense, ja no et pense malalta. A voltes tampoc no et recorde sana, en realitat. Com si en lloc de la persona recordara només l’essència.

Però a dies, i en alguns llocs, de sobte rememore la teua olor, o el teu riure, o una de les teues emprenyamentes desorbitades. I aleshores un somriure incontenible em fa sentir-me més viva que mai.  

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són el meu homenatge particular… Com ho van ser tal dia com hui quan feia cinc anys, i quatre, i tres, i dos, i un, i aquells dies). 

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos, 
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties, 
de tu parlem, però no pas amb pena. 

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol
 

4 pensaments a “Parlem de tu, i fa sis anys

  1. Dins una llibreria quan vaig aconseguir finalment parlar amb tu. I compartir un poc amb tu aquest dolor que descrius avui. La imatge d’aquells prestatges sempre la lligaré a vosaltres. Els veig avui encara, quan ja han passat, ja!, sis anys.
  2. Feia uns dos anys que no et llegia i justament avui he tornat a visitar el teu blog i he tornat a llegir aquest poema que ja havia llegit abans i m’he tornat a emocionar. Petons. 
  3. Feia temps que no et llegia i avui que faig una passejada per diferents blocs et trobo amb aquest apunt bellíssim.
    Una abraçada des de Vic. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*