Espai de Dissidència

Cometem un error en menysvalorar Wert. L’actual ministre d’educació és un intel·lectual en la tradició de la dreta reaccionària espanyola, capaç d’articular un conjunt de llocs comuns per dotar-los de prou coherència amb la finalitat de construir una ideologia. I en aquest sentit ens remet a alguns dels pensadors franquistes dels seixanta capaços de justificar acadèmicament una dictadura i revestir de modernitat plantejaments retrògrads. Probablement, el  seu principal referent hagi esdevingut el sociòleg Juan José Linz, capaç de considerar la dictadura totalitària franquista com a “règim autoritari de pluralisme limitat”. Aquesta capacitat de dissimulació del feixisme autòcton, denunciat de manera valenta ja el 1972 per Joan Martínez Alier, és el que ha alimentat bona part dels hereus dels genocides de la guerra civil, que no oblidem, inspiren el Partit Popular i consideren que Espanya els pertany per dret de conquesta, i que entenen la Constitució com a la continuació de la Victoria. 

Wert redacta una llei per reescriure la història. No és una metàfora, sinó una intenció literal. Només cal mirar-se la meticulositat amb què pretén condicionar el currículum de la nova matèria troncal, intenció a bastament reivindicada en la seva trajectòria com a tertulià. El ministre, cap visible d’un potent corrent intel·lectual dins el postfranquisme dominant al Partit Popular, ha expressat la seva preocupació per l’absència d’un relat comú respecte a la naturalesa històrica, geogràfica i política d’Espanya. I està fent servir la qüestió de la llengua com a cortina de fum que satisfà la catalanofòbia transversal a esquerra i dreta de l’Espanya castellana, i que tanmateix, més enllà de la recentralització, reclama un relat únic espanyol. En altres termes, està tractant de ressuscitar una història oficial, no massa llunyana respecte el discurs, que si no hagués estat tràgic, faria riure, del nacionalcatolicisme dominant fins als seixanta, d’ España, unidad de destino en lo universal.

Wert, com la pràctica totalitat del reaccionarisme hispànic, exhibeix sense complexos la típica mentalitat conspirativa de la història. Al llarg de les seves intervencions ve a afirmar que la pretesa decadència espanyola prové de la conspiració d’esquerrans, progres multiculturalistes i nacionalistes perifèrics, nova denominació dels rojos, masones i separatistas. El seu model historiogràfic és el representat per la Real Academia de la Historia, el mateix que en un diccionari recent abellia la biografia de Franco, i que manté, contra els corrents historiogràfics europeus, una visió teleològica i positivista del passat. En aquest sentit, reclama a institucions centralitzades com el mateix Ministerio el monopoli de la veracitat històrica, que el professorat hauria de transmetre acríticament, i que l’alumnat hauria de retenir i memoritzar, d’una manera no massa llunyana a la que es feia servir al llarg del XIX.

És poc conegut que la matèria d’història, tal com la coneixem, corre paral·lela a l’organització i expansió de l’escola pública a partir de 1850. L’escolarització massiva d’aquella època tenia com a objectiu la nacionalització d’una població majoritàriament aliena al país oficial. De fet, una de les obsessions dels estats consistia a establir una única llengua oficial, i a l’establiment d’un relat màgic (la història nacional) que servís per suscitar adhesió i obediència a les elits polítiques. És quan comencen a publicar-se els primers manuals d’història d’Espanya, recull de fets i dades que empenyien a l’homogeneïtzació cultural i nacional.

Segle i mig després, les intencions del ministre resulten anacròniques. Tanmateix, no per ridícules no són menys perilloses. Wert i el corrent filosòfic que l’enalteix parteixen de la frustració de no haver assolit aquesta identificació de l’estat amb la nació (única i castellana, per descomptat). No accepten que la historiografia del segle XXI ha perdut les funcions de fer d’història oficial, relat mític que fonamenta l’adhesió a una determinada manera de viure la nació. De fet, les velles institucions, reials acadèmies, fins i tot les universitats, perden la seva funció canonitzadora. La història actual és un camp de coneixement que serveix per interrogar-se sobre el passat i el present, de desentrellar la complexitat de les societats estudiades. Els historiadors, majoritàriament, ja no són intel·lectuals orgànics que estableixen relats tancats que justifiquin un determinat ordre polític, social o nacional. De fet, la majoria dels nous historiadors, a partir de la precarització crematística de l’ofici, molts d’ells professors de secundària, investiguen per lliure, deslliurats de les ordres dels poders polítics o acadèmics.  Els objectes i subjectes d’estudis són plurals i es rescaten del fons dels segles, sovint amb una metodologia renovada i amb vies d’anàlisi sofisticades. Evidentment, al ministre i a l’estrat social que el representa, li fa tanta nosa la història de Catalunya, com una història social explicada sense servituds polítiques.

Això és el que resulta pertorbador al ministre Wert. Com a bon reaccionari, no li importa la revolucionària manera sobre com s’ensenya la història, especialment amb les noves tecnologies o les facilitats d’accés a la font original, simplement vol vetllar per una explicació única. Vol espanyolitzar els catalans,… i els espanyols!, establir un relat únic, d’acord amb aquella casta social que considera que l’estat i la nació espanyola són de la seva propietat. Vol adoctrinar els nostres alumnes, no només pel fet de ser catalans, sinó perquè els vol deslliurar d’una història que, al segle XXI serveix principalment als nostres joves per tal que pensin per compte propi.