Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui al Setmanari La Directa

El 1932 l’escriptor britànic Aldous Huxley publicà un món feliç, una novel•la metafòrica que, llegida en l’actualitat, podríem considerar profètica. Plantejada com a ucronia amb vocació de satiritzar l’Anglaterra coetània, es descriu una societat aparentment perfecta, on els avenços tecnològics i la manipulació biològica han dispensat la humanitat de la incomoditat d’haver de pensar. Fonamentada en la manipulació genètica, els embrions són seleccionats per classificar la població en cinc castes diferents; alfes, betes, gammes, deltes i èpsilons. Els primers, el més dotats intel•lectualment, són el grup dirigent, assistits pels segons, mentre que els darrers són destinats a les tasques més feixugues, i privats de raonament analític, estan dissenyats per mantenir un pensament funcional per facilitar l’obediència. Per evitar qualsevol tensió, a banda de l’enginyeria embrionària, a cada grup se’ls sotmet a una intensa hipnosi durant la infantesa (hipnopèdia) per tal d’acceptar que viuen en el millor dels móns possibles mentre s’exalta el conformisme amb el propi estatus. Si amb això no n’hi ha prou, l’estat suministra una droga, el soma, per apaivagar la inquietud de la seva consciència.

Dècades després, a l’espera que la biomedicina faci possible l’acatament acrític d’un ordre injust, el poder, els nostres alfes, treballen incansablement en tasques d’enginyeria social. A banda d’un intens control en uns mitjans de comunicació progressivament privats d’independència, de la construcció de mentalitats a partir dels laboratoris d’idees neocon, l’educació representa el privilegiat àmbit on procedir a una intensa ració d’hipnopèdia, mentre que el consum compulsiu va fent de soma. L’obsessió per reformar els sistemes educatius, als quals assistim al llarg de les darreres dècades, cerquen la intervenció creixent de les elits econòmiques en la modelació de les mentalitats col•lectives, arrabassant aquesta competència a un estat que havia emprat tradicionalment l’escola com a eina de nacionalització. En aquest sentit, les factories d’idees tenen molt clars els objectius i les estratègies. Fenòmens com les “competències bàsiques”, la digitalització educativa o la creixent exclusió de les ciències humanístiques dels currículums són només primeres passes d’un programa de llarg abast. L’objectiu, una educació diferenciada segons classes socials que permeti serrar el cable de l’ascensor social exercit tradicionalment per l’educació pública. Una escola elitista que doti de coneixements per pensar i manar, i una altra de popular que inoculi competències per treballar i obeir. Aquest és el sentit de lleis com la LEC a Catalunya, no massa diferent del programa federal No child left behind (2001) de George W. Bush consistent a treure diners de l’educació dels pobres per traspassar-los als rics, tendència que irradia els legisladors europeus.

Tanmateix, la cosa no es limita a una qüestió de recursos o currículum. Tenint en compte que el món feliç dissenyat des de les altes instàncies de l’OCDE o el Banc Mundial té un marcat aire anglosaxó, hi ha tot un seguit de mesures complementàries que assegurin l’alienació social, amb una disolució de llaços interpersonals que permetin fer de l’individu una cèl•lula fràgil i aïllada, del tot vulnerable davant el sistema polític i econòmic. Comencem per la pròpia escola, cada vegada més concebuda com un gueto generacional, un espai de confinament de nens, adolescents i joves, que en un nombre creixent d’hores són allunyats del seu entorn per tal d’ensinistrar-los en l’art de la incomunicació. La jornada d’un nen català de set anys català pot ser terrible. Sis hores de classe, dues de menjador escolar, potser una més de desplaçament, i és probable que dues més d’activitats extraescolars, a banda d’inacabables deures. Total, fins a onze o dotze hores lluny de casa i apartat d’una família sotmesa a terribles pressions laborals i econòmiques. Els anys tampoc arreglen aquesta complicada situació. L’adolescència, període de recerca i experimentació, aquest confinament al gueto generacional priva d’experiències educatives essencials per a la integració en el món adult (d’aquí la perllongació de l’adolescència, que no representa altra cosa que la perpetuació de la minoria d’edat ciutadana). A més, la progressiva privatització de l’espai públic, com bé ha teoritzat l’antropòleg Manuel Delgado ha propiciat aquesta creixent criminalització de la gent jove, la presència pública de la qual sigui percebuda com una amenaça. L’objectiu d’aquesta anormal separació entre generacions, d’aquesta intensa exigència a nens i adolescents (molts dels quals acaben amb els ploms fosos) és l’aprenentage de la servitud i el conformisme, l’ensinistrament per a la progressiva alienació a la qual els sotmetrà un mercat que només els considerarà com a treballadors, consumidors, i en el pitjor dels casos, exclosos.

La recent onada de suïcidis de France Télécom, i molts d’altres no comptabilitzats per les estadístiques ni assenyalats pels mitjans, ens alliçonen sobre la deriva social de l’actual model sòcio-econòmic. No es tracta tant de pressionar l’individu per tal aquest sigui més productiu, sinó, com en el cas de la multinacional francesa, amb la seva obsessió per la mobilitat extrema geogràfica i funcional, i una flexibilitat despietada, persegueixen desposeir el treballador de qualsevol llaç social, deconstruir la seva individualitat, destruir la pròpia voluntat per tal que tothom es lliuri a la teràpia de xoc capitalista, la rendició incondicional respecte aquest món feliç on els alfes puguin imposar-se al cim de la piràmide sense el perill de resistències d’una massa alienada. Per tal que això sigui possible és necessari privar d’individualitat, de vida social, de recursos materials i immaterials, deixar a la intempèrie i la incertesa la immensa majoria. És el model USA. El que s’amaga rere la lloada flexibilitat i mobilitat del ciutadà mitjà nord-americà consisteix precisament a allunyar-los de qualsevol vincle personal i familiar, de les seves xarxes de protecció. La seva vulnerabilitat representa la fortalesa del poder, que esdevè el veritable senyor feudal contemporani i assegura la subjecció. En aquests casos només el consum i la religió asseguren un cert consol, que és com parlar del soma i l’himnopèdia. I trenta anys de neoliberalisme triomfant ens deixen un llarg, immens camp desolat amb víctimes que farien empal•lidir els dissenyadors hitlerians de la solució final. Al cap i a la fi, Huxley s’anticipà a la catàstrofe del totalitarisme polític. Avui ens enfrontem a un globalitarisme econòmic que no requereix de cambres de gas per perpetrar un nou holocaust.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!