Espai de Dissidència

9 de setembre. Una jutgessa tracta d’impedir una consulta organitzada per una entitat privada amb el suport d’un ajuntament (per cert, triat democràticament). Paral·lelament, la sala segona del contenciós adiminstratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya autoritza a celebrar una manifestació d’un partit nazi, amb un llarg historial de fets delictius i conformat per individus que, d’acord amb l’ideari dels seus fundadors, exalten la violència. A la vegada, el jutge Garzón és jutjat per haver-se posat a investigar els crims de lesa humanitat del franquisme.
He afirmat en més d’una ocasió que, amb el meu pòsit intel·lectual liberal, llibertari i internacionalista, de nacionalista no en tinc ni un pèl, que no suporto les banderes i s’haurien d’eradicar els cants patriòtics. Tinc també els meus dubtes sobre els problemes que podria comportar tot procés d’independència. Ara bé, formar part d’un club on els matons de la classe continuen mantenint el poder considero que va en contra de la seguretat col·lectiva.
La qüestió és que la independència és una qüestió de seguretat democràtica, i en menor mesura, un fet existencial. És dur viure en un estat on les normes tenen una aplicació asimètrica, els drets i els deures estan tan diferenciats, i on el poder té unes ganes terribles que desapareixem com a col·lectius i ens sotmetem com a individus.
El problema Catalunya-Espanya no és fonamentalment nacional. El problema rau en què l’Espanya actual és la continuació del franquisme per altres mitjans, mentre que Catalunya és el residu de la cultura republicana i democràtica. I això és com fer conviure forçadament a inquisidors amb armes i togues amb astrofísics que discuteixen sobre si Plutó és un planeta o no.
Per cert. Què passarà si hi ha incidents entre la gent normal i els opositors a una plaça a la Gestapo?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!