Espai de Dissidència

Un
company m’ho ha explicat aquest matí. Per l’extens coneixement del seu poble,
a la Costa Brava, ha sabut que bona part de l’extensa colònia d’immigrants
bolivians i equatorians, després d’enviar diners a la seva família gasta molts
diners en … cirurgia estètica!

La meva
experiència personal amb alguns
immigrants -i la mirada d’antropòleg ocasional- implicava que, per tal d’assolir estatus i respectabilitat compraven
un Mercedes de segona mà. Calia escenificar davant la comunitat l’èxit i
l’ascens social. La meva mirada d’historiador precisa encara més. Alguns parents
arribats a Barcelona a la dècada dels cinquanta, la primera cosa que feien,
abans de tornar al poble, era comprar una gavardina –a terminis- i un rellotge
de polsera –en general, de mala qualitat-.

Tanmateix,
el raonament del meu col·lega era ben bé un altre. No es tractava que les dones
es poséssin silicona allà on els canons estableixen mesures impossibles.
Simplement, volien esborrar els trets indigenistes de llurs faccions i cercar
proporcions més adients amb els cànons que, tres mil anys enrere, els platònics
grecs acabaren imposant.

Potser
seria fàcil criticar i escandalitzar-se davant un fet així. Tanmateix, si mirem
algun culebrón d’Ecuavisa o qualsevol altre cadena sudamericana, és clar
que els personatges positius, desitjables, benestants, atraients, estan
conformats per tipologies impossibles, dones d’una bellesa artificiosa, tot i
que d’ADN majoritàriament europeu, amb alguns tocs d’asiliconament
nord-americà. Els enzes, els pobres, les víctimes o els dolents, fan tots cara
d’indígenes, és a dir, la majoria d’aquells països. En l’imaginari col·lectiu,
els indígenes són castigats pel fet de ser-ho. El racisme subjecent roman com
l’herència dels segles. No valorem la persona en sí mateixa, sinó la imatge que
es projecta, encara que sigui a partir d’establir identitats de silicona.

I tampoc
podem criticar-ho gaire. Fa algunes setmanes, en un suplement de negocis de La
Vanguardia recollia els resultats d’una recerca elaborada a una universitat
nordamericana. Després de seguir les trajectòries professionals de milers de
treballadors, aquells que havien invertit en estètica obtenien majors
promocions i ascensos que els que havien apostat per millorar la seva formació
acadèmica. Per explicar-ho en altres termes, els pits de silicona resulten més
rendibles que un master.

Voldria
escandalitzar-me. Tanmateix, els últims anys m’impedeixen sorprendre’m. Potser
caldria cloure amb aquell tango de Marambio Catán; Que triste es todo eso…
/ quisiera llorar!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!