Espai de Dissidència

L’any passat, quan feia front a un encàrrec sobre la història del republicanisme a Girona al primer terç del segle XX, vaig trobar coses molt curioses. Com passa sovint, quan hom indaga en fonts primeres i es mira amb detall, trobes  inesperadament esdeveniments que contradiuen el relat dibuixat pels historiadors.
Mentre resseguia la confusió de sigles, centres i noms que oscil·laven d’un lloc a l’altre, mentre assistia a unificacions, escicions, ruptures i reconciliacions em vaig trobar amb un fenomen curiós.
Al llarg dels primers vint anys del segle XX van existir inacabables intents per artiocular un moviment de republicanisme nacionalista, amb valors que, atesa la seva heterogeneïtat, podríem agafar amb pinces com a esquerrans. En alguns moments, entre el combat contra els radicals lerrouxistes hispanòfils i els burgesos del sotmetèn antiobrer de la Lliga, semblava que aquella efervescència catalitzaria d’alguna manera. Poc després, el souflé davallava de forma irremeiable.
Tanmateix, en plena travessa del desert de la dictadura, després de tots els fracassos acumulats al llarg d’anys i anys, després d’una sensació profunda de fracàs del republicanisme nacionalista, quan major era la feblesa de les diferents organitzacions i pràcticament ningú ja no esperava res, ens trobem, de sobte, amb l’abril del 1931.
A corre-cuita, improvisadament, a partir de la suma de sensibilitats distants i heterogènies i, evidentment, amb la força carismàtica i magnètica de Macià, de pràcticament no-res, es general una força política hegemònica. Fràgil, encara que potent. Com és que aquella opció per la qual ningú no hagués apostat un xavo, es fa amb el monopoli de la representació política del país?
És cert que els rivals lligaires havien de porgar els seus pecats. També ho era  que els durs anys de la dictadura, amb greuges contra anarquistes i catalanistes empenyien uns i altres a la cruïlla històrica. Tanmateix, la meva opinió, a l’hora d’apropar la lupa a la microhistòria era que, malgrat la impotència política d’articular un partit o coalició que aplegués aquella sensibilitat, en realitat el que havia succeït era un desenvolupament profund, una transformació silenciosa de la societat catalana. I uns catalans que desitjaven una ruptura amb el passat i el present. Amb la monarquia i l’estat. Aquest fou el camp abonat que permeté un tsunami electoral, que després mostrà les seves febleses (al cap i a la fi, els sentiments no sempre serveixen per articular organitzacions).
Des de fa pocs anys, tinc la sensació que això passa a l’ara i l’aquí. Vivim la paradoxa que les opcions polítiques antisistema i sobiranistes tendeixen a l’atomització, l’enfrontament i la decadència. Tanmateix, la societat va en una direcció oposada, vers una certa (in)consciència col·lectiva que indueix la majoria a trencar. Trencar no només amb l’estat, sinó contra una determinada concepció del poder. De la mateixa manera que sovint he reivindicat l’existència d’un independentisme sociològic transversal i de difícil expressió electoral, també constato un republicanisme tàcit, imperceptible en les formes, hegemònic en els continguts.
I, com als anys vint, amb la diferència que la dictadura política de Primo podria assimilar-se a la dictadura econòmica capitalista, aquesta efervescència col·lectiva catalitzarà en el moment més inesperat, sota maneres i agendes insospitades. Ja s’hi poden capficar partits i plataformes, que el que arribarà no ho saben ara ni els protagonistes de demà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!