Espai de Dissidència

Des de fa dues dècades, i a nivell global, els sistemes educatius públics experimenten un seguit de reformes que els condueixen vers un horitzó diferent al  disseny inicial, vinculat a l’articulació de l’estat del benestar bastit amb posterioritat a la segona guerra mundial.

Aquest nou panorama es podria resumir com a processos de privatització, en el sentit que l’escola pública, pilar bàsic del benestar i d’uns valors cívics i democràtics, és empesa vers l’esfera de l’economia privada, a la fi d’esdevenir un bé de consum qualsevol. Es tracta de processos encoberts que segueixen vies diferents arreu del món, en funció dels contextos i tradicions nacionals,  articulat en el context de la mundialització. I que es materialitzen a partir de reformes educatives, aparentment poc efectives, malgrat que justificades en base a un ús orwellià del llenguatge, amb mots com «modernització», «elecció», «responsabilitat», «eficàcia», «gestió­» o «resultats».

Uns orígens anglosaxons

Des de mitjans i finals dels vuitanta, especialment als països de parla anglesa, s’ha impulsat un seguit de reformes en la direcció d’obrir l’educació pública al mercat. Tant des d’orientacions polítiques conservadores com laboristes s’han anat propiciant canvis que, invocant el «dret» a l’elecció de les famílies, han obert el pastís educatiu en base als “tickets” escolars[1], la creació d’escoles privades sostingudes amb fons públics, o la descentralització i desregulació dels sistemes educatius, a banda de noves fórmules de participació privada en la gestió dels centres.

És doncs, des de l’àmbit anglosaxó, on l’economia financera representa la principal indústria, allà on apareix com a «innovació» el fet de tractar un servei públic essencial com l’educació com si es tractés d’un negoci més. I en aquesta època de neoliberalisme filosòfic, això es tradueix en l’aplicació dels mecanismes especulatius de l’economia financera en la gestió dels serveis públics i la formació inicial de la ciutadania.

Tenint en compte que són precisament els països anglosaxons els guanyadors de la guerra freda, des de Washington i Londres, mitjançant els organismes internacionals com l’OCDE, el FMI i el Banc Mundial, les potències capitalistes han impulsat globalment aquestes polítiques de privatització educativa. I les han acabat imposant de manera pràcticament clandestina mitjançant la Ronda de Doha, en el context general de l’Acord General sobre el Comerç de Serveis, formalment des de 2001. Segons aquest acord pres en el conjunt de l’Organització Mundial del Comerç l’educació pública s’obre al control privat d’espais, com l’educació pública, reservada tradicionalment als estats.

Dues vies paral·leles i complementàries de privatització

En el Vè Congrés Internacional de l’Educació de juliol de 2007, els investigadors de l’Institut d’Educació de la Universitat de Londres Stephen Ball i Deborah Youdell elaboraven un informe força complet sobre les polítiques de privatització encoberta en l’educació pública[2]. Els autors assenyalaven dues vies no excloents, sinó complementàries, una endògena i l’altra exògena, i observaven que la primera solia precedir a la segona.

Per privatització endògena entenem el conjunt de canvis que ens acosten a un model de gestió privada; recerca de resultats, individualització de les relacions laborals, autonomia dels centres, selecció arbitrària de professorat, jerarquització en la política de personal,… com si l’escola hagués de funcionar amb idèntics paràmetres al de l’ empresa privada. La nova Llei d’Educació de Catalunya és un model de referència recent, analitzada com a exemple d’aquestes polítiques[3]. Per la seva banda, la privatització exògena, implica l’obertura de l’educació a la participació directa del servei privat, amb recerca explícita de guanys econòmics i l’ús del sector privat quant a la concepció, la gestió o la provisió de diferents aspectes de l’educació pública[4] .

Tot i que les diferents experiències de privatització a diferents països, tant dels convencionalment considerats com a “desenvolupats” com els perifèrics demostren l’escassa rendibilitat dels intents, les implicacions d’aquests processos van més enllà. De fet, hauríem de considerar aquestes com els veritables objectius d’aquest canvi de paradigma.

Privatització com a canvi de paradigma social

La privatització no s’hauria de contemplar com un objectiu en sí mateix, sinó com a mitjà. Acabem d’esmentar que l’educació pública era una matèria reservada als estats pel seu rol estratègic. Tradicionalment escoles i instituts públics van aparellats al desenvolupament contemporani dels estats-nació, i tenien com a principals finalitats educar la ciutadania en l’adhesió a un projecte comunitari de convivència, l’acatament de la llei i l’adquisició d’uns valors cívics comuns que permetessin establir i consolidar comunitats nacionals. El model era l’escola nacional francesa, un dels pilars d’una República fonamentada en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.

El món globalitzat, això és, cosmopolita, capitalista i insolidari, en té uns altres, de valors, en conflicte amb els tradicionals. Per tant, apropiar-se de les institucions educatives públiques, capgirar les seves bases, continguts i principis, és una manera de subvertir les funcions per a les quals l’escola pública fou dissenyada. En un procés d’enginyeria social, una escola privatitzada busca crear consumidors i clients atomitzats, individualistes i insolidaris, com determina l’escala de valors del capitalisme.

Quins són aquests nous valors que regeixen el nou model de sistema educatiu privatitzat? La reconversió de ciutadans en clients, la substitució de la comunitat nacional per l’abstracte concepte de mercat, la individualització a partir de la idea que les famílies poden singularitzar-se al voltant de la idea d’elecció (els tickets escolars), la descentralització i la singularització, o la creença que totes les dimensions de l’existència han de regir-se d’acord amb les normes de l’empresa privada. Ens trobem, doncs, davant d’un canvi radical de paradigma social, que explica els canvis suscitats dins les nostres societats, on els projectes compartits s’esquerden, mentre la civilització es desintegra i fragilitza, d’acord amb el que descriuen filòfofs com Zygmunt Bauman i la seva societat líquida[5].

Les modalitats són diverses. Tanmateix, la més acceptada és la idea dels tickets escolars, posada en marxa als Estats Units, Suècia o Holanda, que consisteix a substituir l’escolarització en centres públics per la possibilitat de les famílies per «triar» aquell centre que consideren més adient (i que segueix la filosofia del client amb capacitat d’elecció del producte), la singularització dels centres educatius en base a projectes d’autonomia dels centres, o la proliferació del que al món anglosaxó s’anomena Charter Schools, escoles privades sufragades amb fons públics, que competeixen entre elles a partir d’idearis i projectes propis, sovint vinculats a grups religiosos. Aquestes darreres s’han estès de manera espectacular, des de mitjans noranta, als Estats Units, Anglaterra, Nova Zelanda, Austràlia, Suècia, i en un dels països punters en privatització educativa; Xile, on les famílies s’han d’endeutar fins a nivell insostenibles per exercir el dret universal a l’educació pública i gratuïta, tal com figura, de moment, en la Declaració de Drets Humans.

Privatització endògena

Aquesta subversió funcional i estructural de l’escola pública avança de manera sistemàtica arreu del món i es manifesta en canvis profunds en l’organització interna dels centres escolars i en els seus objectius. Ja hem esmentat el principi que regeix aquesta revolució educativa: l’escola com una empresa. És en aquest sentit que percebem una obsessió pels resultats educatius i per la introducció de conceptes com l’eficàcia o la competitivitat. També s’han alterat profundament les estructures internes de la professió, en les quals la figura de la direcció es transforma en un gestor o càrrec executiu, el docent, en un tècnic amb escàs marge de maniobra, fidel aplicador de consignes dictades des de dalt, la família com a client, i l’alumne com a producte. Una escola que busca la individualització de tots els seus actors i que anatemitza qualsevol indici de valors col·lectius.

És així com hem d’entendre un fenomen d’abast mundial. El descrèdit, i fins a cert punt, la criminalització dels sindicats docents, presentats pels laboratoris de pensament neoliberals com a «obstacle per al progrés», «responsables» de la manca d’èxit educatiu, i per tant, una nosa a limitar o eliminar. És aquí on cal entendre les acusacions contra els sindicats docents com a centrats en la defensa de «privilegis» o en un presumpte «corporativisme». En la mateixa mesura, conceptes com «col·lectiu» o «cooperació» són titllats d’anacrònics. La crítica té la seva funció. La desregulació professional és un mitjà per assolir determinats objectius en la línia del nou món globalitzat. S’introdueix professorat sense la titulació o formació adient (Teach for America, i la seva versió catalana Escola per a l’Èxit en són exemples), s’apliquen mecanismes de precarietat, es redueix el marge de decisió de docents i alumnes, o s’incrementa la càrrega burocràtica mentre s’amplia l’esforç destinat a l’avaluació. L’objectiu és clar, i ha estat estudiat a bastament per l’investigador belga Nico Hirtt: crear un treballador flexible, acrític, submís i obedient per a integrar-se en el 80% de les noves ocupacions, molt gràficament definides per Hirtt ha definit com McJobbs, tot fent referència a la coneguda franquícia de menjar ràpid global[6].

Privatització exògena

Menys estès, fins al moment, encara que en una línia d’expansió, hi ha un processos d’externalització de determinats serveis o la gestió directament privada d’antics centres o xarxes de centres públics. El cas més espectacular, analitzat per Naomi Klein a la seva Doctrina del xoc[7] és l’aprofitament de la catastròfica inundació de Nova Orleans per reconvertir la pràctica totalitat xarxa d’escoles de la ciutat en Charter Schools[8]. Un fet inspirat, d’altra banda, en la reforma educativa del govern laborista de Tony Blair a mitjans noranta, que tancà escoles públiques amb mals resultats i que passaren a ésser gestionades per empreses privades. Normalment aquesta privatització directa va a càrrec d’empreses multinacionals (algunes com SERCO, amb interessos dins el sector armamentístic), tot i que el més normal és que estiguin controlades per grups religiosos (especialment a Anglaterra, amb important presència de l’Opus Dei o escoles islàmiques amb finançament de les monarquies feudals del Golf), fundacions vinculades a l’empresa privada o organitzacions no governamentals –Charities-.

Tanmateix, aquestes iniciatives no són estadísticament rellevants respecte al fenomen de la privatització exògena. El més normal són tot un altre seguit de tècniques i intervencions de característiques diverses. L’externalització de serveis resulta el més habitual. I entre aquests hi figuren serveis de suport de diversa naturalesa, especialment pel que fa a l’avaluació, els programes professionals destinats a alumnat de baix rendiment, la inspecció i supervisió de la tasca educativa, consultories externes d’assessorament, els serveis informàtics (amb especial predilecció per l’e-learning), l’esponsorització d’escoles per part d’empreses (anomenada coca-lització per l’exclusivitat que imposen els espònsors) o, de manera creixent, la formació continuada del professorat[9].

Cal deturar-se en aquest darrer aspecte. Si considerem la privatització com a mitjà més que com a objectiu, veurem que una constel·lació d’entitats, associacions, fundacions i laboratoris d’idees, vinculades totes aquestes al món empresarial, tracten de modificar els valors i actituds dels docents mitjançant aquesta formació. Com a exemple pròxim, des de l’any passat, el Departament d’Ensenyament ve organitzant cursos de direccions mitjançant l’escola de negocis d’ESADE -vinculada als jesuïtes-, i que esdevé punta de llança de la ideologia empresarial (oculta sota l’eufemisme de l’emprenedoria). Altres entitats, com fundacions vinculades a l’obra social de les caixes o bancs també fan tasques de formació i actualització docent, tot tractant d’introduir els valors del capitalisme mitjançant un sofisticat discurs al voltant de l’eficàcia, les bones pràctiques, l’esperit emprenedor, la gestió o l’excel·lència. Conceptes que poden tenir una àmplia acceptació social, i que tanmateix oculten els valors de l’empresa privada i que representen l’ordre, la jerarquització, la responsabilitat individual davant l’èxit o el fracàs, o la justificació de les desigualtats. I la idea que, no només l’escola ha de funcionar com una empresa (i la direcció, com a cap de personal) sinó que també, l’aula ha d’adaptar-se a la filosofia empresarial, amb alumnes que esdevenen actius (els brillants) o passius (els problemàtics) d’una societat que finalment busca resultats sense responsabilitzar-se de les conseqüències de tot plegat. És així com el desembarcament de les multinacionals amb interessos educatius, penetren amb força dins de la (com)formació del sistema de valors dels docents, especialment entre els més joves.

Finalment, la pràctica de privatització exògena més estesa és la hibridació entre públic i privat. De fet, les polítiques actuals empenyen vers aquestes noves fórmules. Als països anglosaxons cada vegada és més freqüent la construcció d’escoles i instituts amb capital privat que, com a Anglaterra, suposa una concessió per trenta anys a empreses privades que reben un lloguer per part de l’estat (un  peatge a l’ombra). És a dir, l’estat no renuncia del tot al control educatiu, perquè coneix la importància de l’educació, encara que cedeix la seva explotació a interessos privats.

Contràriament al que pensa l’opinió pública, aquesta revolució educativa obté pobres resultats. A més, tal com demostren diverses recerques doctorals, les externalitzacions i la gestió directa per part d’empreses privades resulten més oneroses que l’educació pública tradicional.

Unes conseqüències perverses

Si l’educació pública era un pilar de l’estat, i aquest és privatitzat per diverses vies, assistim, més que a un canvi de paradigma educatiu, a una reconfiguració de l’estat. Si fins ara aquest esdevenia representació política d’una comunitat nacional, la globalització impulsa la seva transformació a fi que el capital transnacional, les grans empreses i aquesta entelèquia anomenada «inversors» pugui penetrar en els sectors estratègics, per arrabassar-ne el control democràtic. Al cap i a la fi, el que passa en l’educació no és molt diferent del que ja ha succeït amb l’energia, l’aigua, les comunicacions, la seguretat social o la salut. El capitalisme colonitza tots els espais a fi de controlar la totalitat dels àmbits de la vida ciutadana. I l’educació, que al cap i a la fi representa el principal espai de formació de la mentalitat de l’individu, no s’escapa a aquesta lògica colonial. La conquesta de l’educació, doncs, es pot comprendre com la conquesta de l’ànima dels ciutadans. I facilita la seva conversió en clients, productes o mercaderies. La privatització, doncs, no només possibilita noves bombolles especulatives d’acord amb les pràctiques del nou capitalisme, sinó configurar la societat a imatge i semblança del que estableixen els grups de poder. Uns grups creixentment maridats amb les institucions democràtiques.

Les conseqüències són ben tangibles. Allà on els processos de privatització fa anys s’apliquen, s’observa una disputa pel mercat educatiu. Les escoles privades es competeixen per atreure el millors estudiants, això incrementa la seva cotització (el desig d’elecció de les famílies) i permet incrementar el preu. Lògicament, aquesta estratègia estimula la polarització educativa que es tradueix en una polarització social. Els millors alumnes es concentren en uns centres, els quals davant l’allau de demanda, poden triar nens i adolescents entre els millor dotats socialment i intel·lectual,  discrimina qui presenta problemes d’aprenentatge i segrega els procedents de minories ètniques o els estrats socials més baixos. Davant l’antiga configuració de classes, ens trobem, doncs, amb una nova lògica dels “integrats”, i una extensa perifèria. Una societat creixent de faveles socials que envolten petites illes protegides i emmurallades de privilegiats. Com ens indicava Ulrich Beck, és un model que ens empeny vers la brasilerització d’occident.

N’hi ha d’altres, de conseqüències més tangibles i immediates. La primera, la deconstrucció del docent, tal com l’havíem entès tradicionalment. De protagonista i referència del procés educatiu, a personatge secundari, despersonalitzat, desprofessionalitzat, sense marge d’actuació, limitat a esdevenir un tècnic a mitges entre el coaching i l’administratiu. La segona, la degradació de l’alumne, de centre d’atenció a producte, de bona qualitat o defectuós, d’actiu a element de rebuig. La tercera, la degradació de la família, de corresponsable educatiu a client que tria en funció del seu poder adquisitiu, que malgrat la retòrica del negoci, veurà en l’educació una fàbrica de fum, on les escoles hi posaran més esforç en la publicitat i el màrqueting que en oferir una formació de qualitat. Tots tres sectors, professorat, estudiants, famílies pateixen aquesta nova filosofia. Un dels fenòmens més paradoxals aquests darrers anys és que, a més privatització, més dificultat per reclutar bons professors entre els alumnes universitaris més brillants, problema endèmic als Estats Units i Anglaterra, car la professió docent perd atractiu dia rere dia.  Excessives pressions per als alumnes, més preocupats per obtenir bones notes que de viure la seva experiència vital com a nen i adolescent de manera satisfactòria. Massa angoixa per als pares, que en processos de polarització social temen pel futur dels seus fills en aquesta reconfiguració revolucionària d’estructura social.

I finalment, tant de soroll per a no res. Fins ara la privatització, que es ven com a manera de millorar els resultats educatius, fracassa en aquest suposat objectiu. Fins ara, els indicadors, sovint manipulats per les mateixes institucions que defensen aquests processos (com l’OCDE i els seus PISA) indiquen millores molt lleugeres en aspectes de poc interès, lligats a la immediatesa dels resultats. En canvi, és obvi que en els països on s’han desenvolupat a fons aquestes polítiques es produeix un empobriment significatiu en les habilitats més profundes pel que fa a aprenentatge i desenvolupament personal dels alumnes. Tanmateix, el pitjor de tot és la clara i progressiva degradació dels valors democràtics entre les noves generacions, una creixent polarització educativa amb conseqüències perdurables i la subversió de la finalitat del que consensuadament, en el moment en què se signà la Declaració Universal dels Drets Humans, havia de tenir l’educació.