Espai de Dissidència

Els pares franquistes del meu amic Manolo, amb qui jugava a futbol al mateix equip, em van acompanyar a casa una vegada per la Gran Via amb el seu SEAT 1.500. Aturats en un semàfor, a prop de la Monumental, una furgoneta portava uns quants toreros. Don Nicanor, el pare, antic combatent de la DivisiónAzul, els va saludar entusiàsticament i identificà tots i cadascun dels homes que aquella tarda componien el cartell. Per afició, sóc capaç de citar de memòria l’aliniació de diversos Barça dels setanta i vuitanta, en canvi, sóc incapaç de recordar toreros, tret, és clar, de Jesulín de Ubrique i Paquirri. Al pare del meu amic li agradava el toreig i complia tots els tòpics del aficionado, inclosa la capacitat polèmica i el puro a la boca.

Crec que ha estat la primera i l’única persona que he conegut que confessa obertament haver passat una tarda de toros. Bé, menteixo, la mare d’una companya de classe de la meva filla és guia turística i anys enrere, havia portat russos a la Plaça de toros de Lloret.

Cap altre familiar, amic, conegut o saludat, resident al Principat reconeix obertament haver assistit a cap corrida.
Anar als toros és en certa mesura, afecta a la imatge personal, al
prestigi professional. Tret, és clar que siguis un artista bohemi, car a
aquest grup  els hi és permès qualsevol mena d’excentricitat.
Ara
bé, com a historiador mentiria si afirmés que els toros no haguessin
estat mai populars a Catalunya. Ans al contrari, a tot el Principat, no
era infreqüent que a les Sardanes, els toros  fossin un
esdeveniment popular de gran acceptació. Especialment abans de la
guerra. Olot té la plaça estable més antiga de la Península Ibèrica.
Barcelona fou l’única ciutat de la monarquia amb tres places estables.
N’hi havia un bon grapat de toreros catalans famosos, de tots els colors
polítics. Fins i tot em consta una secció sindical de la CNT amb
nombrosa presència de banderilleros y rejoneadores, vinculats al Sindicat Únic de l’Espectacle. Si aleshores era tan popular, per què s’han acabat tancant les places, amb l’empenteta legal del Parlament?
El toreig, tal com el coneixem en l’actualitat, és reglamentat i
estandaritzat entre mitjans i finals del segle XIX. D’una manera
paral·lela a la “domesticació legal” del futbol a Anglaterra. Aquesta
sistematització de normes, de límits, reglaments, va portar, en certa
mesura, a la situació on és ara, d’una gran rigidesa. Posteriorment,
l’apropiació de l’espectacle com a “fiesta nacional”, ben segur amb la
complicitat de Hemminway i altres intel·lectuals addictes als tòpics, hi
van ajudar a què una tradició mediterrània ancestral esdevingués una
ritualitat patriotera.  Perquè… el que ha passat en les darreres
dècades no és que l’espectacle no hagi esdevingut, per l’evolució que
experimenta tota societat europea occidental, un exemple de
carrincloneria. Sinó que l’obsessió per identificar les curses de braus
com a tipicall espanich, ha fet carrinclona la imatgeria del
nacionalisme espanyol. De fet, la defensa del toreig a Catalunya no pot
haver estat més patètica i esperpèntica. Han caigut de quatre potes en
el parany del nacionalisme català. Defensar que “és cultura”, amenaçar
amb el “Tribunal Constitucional” i reconèixer que hi ha motivacions que
van més enllà de les associacions animalistes els ha portat a fer
l’animal. En certa mesura, ha propiciat que persones serioses, amants de
la teatralitat de la violència, del ritus antropològic ancestral, de la
poesia cruel de la sang i el destí que és, essencialment el toreig,
hagin acabat enraonant (sic!!!) com els tertulians d’Intereconomia.

Dos fenòmens paral·lels que expressen els vectors oposats que configuren
la relació Catalunya-Espanya. El Principal, com qualsevol societat
europea occidental, ha expressat l’anacronisme d’un espectacle
d’aquestes característiques. I ho ha expressat amb els peus. És a dir,
ja fa dècades que va deixar d’anar. I si algú hi anava, (tret dels
turistes, és clar), habitualment ho feia d’estranquis, o es feia passar
per intel·lectual excèntric. La identificació dels toros amb la “Fiesta
Nacional” ha ancorat Espanya, si més no des d’un punt de vista moral, al
segle XIX. La incapacitat per donar arguments en defensa de la
“Fiesta”, o d’allò “Nacional”, n’és una mostra concloent. El “Por
cojones” del president de Múrcia a l’hora de defensar la sagrada unitat
de la pàtria és una altra mostra.
Barcelona té molts defectes.
Tanmateix és una ciutat oberta i tolerant per la qual els Erasmus del
món es barallen per ser-hi. Tinc amics italians residents al Cap i Casal
que em sorprenen al clima de llibertat que es respira  a la ciutat “on
les noies poden sortir de nit sense que ningú no les emprenyi o on et
pots fer un canuto sense que la gent et renyi. És clar, contemplar la gent del PP i els taurins tot cridant Libertad resulta paradoxal.
Què passarà? D’acord amb el principi del Café para todos,
i encara que sigui només per tocar els nassos, ja m’imagino la
prohibició total del toreig a la majoria de comunitats autònomes. En una
dècada. Al temps! Así se van a enterar esos catalanes que siempre
quieren ser diferentes! Y no solamente diferentes, sino pretenden ser
mejores que los demás!
Ah!, si ho veiés don Nicanor…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!