Espai de Dissidència

Nota: Article Publicat a l’edició d’ahir d’ “El Punt“
En una cançó memorable, Georges Brassens ironitzava sobre l’idealisme excessiu. «Morir per les idees» li semblava una idea excel·lent. Ell mateix havia estat a punt de fer-ho, a causa de les idees dels altres, confessava. En l’actualitat els laboratoris d’idees que guien l’actuació de part de la classe empresarial s’abraonen contra el conjunt de la ciutadania del país tot exigint reformes laborals (acomiadament low cost). Mentrestant, la patronal gironina dictamina un intimidatori «sobren funcionaris», idea que reivindica l’eliminació de qualsevol vestigi d’estabilitat laboral o de res que soni a servei públic, atesa l’avidesa d’un capital privat a la recerca d’un control totalitari. «Morir per les idees» dels altres.
La imatge d’empresa privada i empresari ha oscil·lat entre la demonització i la santificació mediàtica. En absència de debats seriosos, un discurs elemental vol fer creure que són els empresaris qui altruísticament proveeixen de feina els necessitats. Tanmateix, la seva funció consisteix a obtenir el màxim benefici d’una inversió. A diferència de qualsevol funcionari, no se li requereix altre mèrit o capacitat que disposar de capital. Que la seva activitat comporti haver d’ocupar altres persones és conseqüència, no pas causa. L’empresa privada, malgrat que les teories parlin de mercat, oferta i demanda, a la pràctica aspira a constituir monopolis, controlar mercats o intervenir en política per assegurar condicions de privilegi, mentre pressiona els legisladors per restringir drets individuals i col·lectius amb l’objectiu de maximitzar guanys. L’irracional afany expansiu del capital fa que les desregulacions i dissolució dels controls ataquin el cos social com una agressiva metàstasi. És el que succeí al crash de 1929 quan els inversors especulaven a crèdi, o amb les recents subprime que han infectat l’estructura financera internacional. El capitalisme neoliberal utilitza el pretext de la globalització per destruir serveis públics a fi de colonitzar nous espais fins ara protegits de tota interferència inversora. En aquestes circumstàncies, l’empresa privada, que sens dubte té la virtut de l’enginy, posseeix el defecte de la cobdícia que la impulsa al nihilisme moral autodestructiu. En època d’expansió econòmica, quantes empreses altament productives plegaven per deslocalitzar producció o vendre el seu negoci als especuladors?

No sobren funcionaris, necessaris per a uns serveis públics imprescindibles, si entenem l’obligació cívica de proveir d’un mínim de justícia social la col·lectivitat. Potser sobren determinats empresaris, els qui no han fonamentat el seu èxit en les seves capacitats, sinó en privilegiats contactes amb un poder que els facilita mercats captius i pràctiques monopolístiques. També és necessari fiscalitzar el seu paper en acomiadaments traumàtics o pressions vers les institucions democràtiques. Per exemple, la seva intervenció ha propiciat la precarietat laboral o la reducció del principi de fiscalitat progressiva, amb un resultat de brutal dualització social, l’erosió de la cohesió de l’estat del benestar.

Aquest qüestionament del sistema d’empresa privada significa recuperar fracassades utopies estatalitzadores? En absolut. Iniciatives com les cooperatives basques Mondragon (on no són permesos expedients de regulació, cal reinvertir guanys i el ventall de diferenciació salarial no pot ultrapassar la correlació cinc a un), és una història d’èxit, eficiència i innovació, a bastament superior a l’empresa convencional. De fet, representa l’exemple a seguir de la introducció de controls democràtics en l’economia. També tenim la l’experiència col·lectivitzadora catalana del 36. En un context difícil, bona part de la indústria i els serveis barcelonins van ser posats en comú amb resultats espectaculars. Autònoms i empleats que van compartir serveis i gestionar cooperativament, optimitzaren la producció. En el cas detalladament investigat dels espectacles públics, la rebaixa del preu de les entrades i l’eliminació del benefici empresarial van permetre eliminar la desocupació professional mentre s’incrementava la recaptació. Bona part dels burgesos que recuperaren el 39 les fàbriques expropiades per la revolució se sorprengueren en comprovar la millora de productivitat i utillatge.

Acomiadar és privar de mitjans de subsistència una família. Si per protegir el benefici empresarial es qüestiona el dret a l’estabilitat laboral i el benestar, s’entén, doncs, que el dret a la propietat dels qui més tenen és també qüestionable. I mentre uns consideren que sobren treballadors públics, altres pensem que potser el tipus d’empresari que negligeix la seva responsabilitat social és prescindible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!