Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Una nació no mereix la independència quan els sobiranistes cerquen la
submissió de la ciutadania.
Aquesta reflexió m’ha sorgit
instintivament de la boca aquest mateix matí, en conèixer algunes de les
maniobres del nou Consorci d’Educació de Barcelona, que no ha esperat ni ser
legal per desregular preventivament alguns dels serveis traspassats del
Departament. A nivell local, diversos ajuntaments fan servir la mateixa
estratègia. En comptes d’apostar per empreses públiques, fonamentades en
treball estable i control directe, contracten privades, les quals, a partir de
cadenes de subcontractació, precarietat i abús tarifari, absorveixen els
recursos públics per repartir-los a mans privades i pròximes.
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
També em molesten Xavier Sala
Martín, Xavier Roig o els independentistes anti-estat del benestar. El seu
pensament aparentment provocador, de crítica als serveis públics, és simplement
la queixa del ric que es lamenta que en el món del treball encara hi hagi drets
laborals i en l’administració democràcia (o que els pobres estudiïn, vagin a la
universitat i qüestionin la seva religió disfressada de ciència econòmica). El
segon parla de dictadura de la incompetència quan se’l veu clarament el llautó
del que ell voldria la dictadura del capital (el seu, naturalment).
Evidentment, el que cerquen és la sobirania per poder dur a terme la seva
utopia neoliberal, on les elits que representen puguin fer i desfer al seu
gust.
Francament, si la independència ha
de provenir d’individus com aquests, amb mi que no hi comptin.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cerques adversaris de la teua alçada?
Possiblement ells si que compten amb tu.
Cordialment.
No ho veig com tu ho veus. Evidentment les “desregulacions preventives” no tenen sentit, com tampoc en té el principi que siguin les empreses “públiques”, les que donen més garantia de servei públic. Naturalment hi han àmbits en que les alternatives estan limitades. Pero en general, amb sembla que el discurs que el “public” (llegeixis l’administració de l’Estat) es millor, es més que dubtós. De fet hi ha tota una esquerra que ha construit tot el seu discurs sobre aquest principi. Hi així ens va. La meva experiència empírica es que l’entramat d’amics,coneguts i saludats entre l’administració i determinades “elits” diguem-ne civils(?) o “empresarials”, no es el millor model per assumir el necessari prestigi de lo “públic”, com tampoc ho es la sublim ignorània de l’esquerra en general, sobre el món de l’empresa.
En el llibre de Roig, hi vaig trovar obvietats. En canvi, sembla que l’evaluis com a globalment negatiu. Fins hi tot, a combatre. Doncs mira, hi diu obvietats com que l’Estat del Benestar va ser una creació escandinava i que va costar molts i molts sacrificis. Potser a la mediterrànea, l’unic sacrifici que es considera evaluable per certa esquerra, es la trencadissa i la revolució, pero a part de les lluites obreres i la construcció de un imaginari col.lectiu, es necessita quelquom més per defensar l’Estat del Benestar i sembla que per ací, la praxi i l’análisi económica (amb refereixo als números públics) brillen per la seva absència, en canvi sembla que sí existeixen uns perversos ricatxos que xuclen la sang al públic en general, i que volen lobotitzar al pais. Vaja, qüestió de lluita de classes traspassada a la dicotomia públic-privat. Doncs que vols que et digui. Podria posar molts exemples viscuts en carn pròpia, on lo públic, francament es mol i molt millorable (just per fer-lo més competitiu com a servei a la col.lectivitat), com també que hi ha un model i actitud, que converteix lo “privat” en un àmbit impossible. Com per exemple, l’hiperinflació normativa que impedeix acomplir la llei, i que posa en mans de la “graciosa” voluntat de L’Estat o l’administració de torn, la seva aplicació. Ara ho aplico, ara no ho aplico, ara faig ulls grossos, ara aquell cabrón s’en assabentará…….On queden aquelles crítiques a la burocràcia ? No, no amb refereixo als règims soviètics, sino a l’hipotética “democràcia avançada”. Max Weber era pessimista respecte a la capacitat de l’Estat de superar la seva pròpia essència burocràtica. A Llatínia, sens dubte, té un altra traducció, diguem-ne de burocràcia de la viu-viu. Per salvar l’Estat del Benestar, el primer que tindria de fer l’esquerra es apendre, com diu Roig, a llegir un Balanç. Aquest petit esforç de coneixement obriria moltes prespectives. I valorar en justa mesura el que costa, on es gasta i on cal esmerçar esforços. Es una condició indispensàble per defensar l’Estat del Benestar, d’altra manera la batalla està perduda, encara que no sigui condició suficient.
Disculpa. Personalment mai m’he queixat que en el món del treball encara hi hagin drets laborals, pero he vist i ho sento dir, que alguns drets laborals traduits a euros son d’aquells que fan cruixir les dents, tal com jubilacions anticipades ben amanides entre corporacions (on son els xupopters rics ?) i l’Estat. I torna’m a disculpar, no amb queixo que l’administració hi hagi democràcia, que no hi és, sino que no acompleixen els grans principis sobre els que alguns diuen, es fonamenta. En tot cas, la democràcia es suposa que està a les institucions i l’administració executa. Vaja, així ho creia…..
Salutacions.