Tot i que habitualment em fumo un paquet mensual de Captain Black Gold de tabac de pipa (que equival a dues-tres cigarretes diàries) mai no comparteixo el meu fum a cap bar, restaurant o espai públic. Considero la pipa com un espai íntim, personal, solitari, sovint lligat a la lectura o l’escriptura, tot emulant, per exemple, a Faulkner i la seva inseparable billiard o Brassens.
En aquestes circumstàncies, no em considero afectat per la prohibició de fumar en bars i restaurants. Per tant, teòricament, tindria poques coses a objectar. He de confessar que el fum no em destorba, tret que sigui en un espai massa tancat o en concentracions massa altes. Que a més, sóc un adult informat sobre els riscos de l’activitat, tot i que els perills estan més lligats als additius químics (que curiosament són tolerats legalment) que a la pròpia planta en sí mateixa.
Tanmateix, la prohibició, el fustigament, la persecució contra els fumadors… em sembla vergonyosa. Ho és perquè el bonisme-salvador-del-món prefereix combatre l’enemic fàcil del fumador a l’estil del més pur cap de turc.
Què fàcil és, per a determinats eunucs polítics, perseguir els fumadors, i quina incapacitat de perseguir els banquers. És cert, el tabac és nociu per a la salut (especialment la dels propis fumadors). Tanmateix, la pobresa provocada pels financers, els suïcidis fruit de la fallida econòmica, la mort civil que comporta la desocupació provocada pels neoliberals…. això mata molt més, i només comporta plaer per a un petit nucli de privilegiats.
En fi, mals temps en què el més petit plaer ha d’empènyer-nos vers un armari!
En fi, us deixo amb les escenes finals d’Smoke, basat en un relat de Paul Auster i amb música de Tom Waits. Perdoneu els meus lectors perquè aquests darrers dies he estat molt capficat en diversos encàrrecs que expiren. Bones festes, amb un cert retard.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Socialment i col·lectiva i, a ser possible, personalment.
Una abraçada i gràcies per tot el que ens deses compartir.
Amic Xavier.
Sóc com tu fumador de pipa. No de Captain Black, però sí d’algun dels LARSEN o l’Original Choice del MAC BAREN. I com tu trobo vergonyós aquest acarnissament amb els fumadors com si d’empestats es tractés. Tot i que segons sembla al tabac de pipa no hi ha ni de bon tros els additius que hi ha a les cigarretes, tots sabem que és tabac i quines conseqüències porta. Però, com bé dius, som adults i prou conscients dels riscos que (ENS) comporta. Ara bé, també cal dir que els pipaires solem ser molt més respectuosos i tolerants que altres fumadors. I segur, molt més tolerants que molts dels no fumadors o ex-fumadors que ara es congratulen de la mesura legislativa. I al sindicat, com bé saps, hi ha una tàcita convivència ben acceptada per tots.
Però tornant a les reaccions provocades per la llei, el que em sembla més vergonyós de tot plegat és l’estimulació de la delació i la denúncia com a actitud social, atiada, a més, des del mateix govern. És molt fàcil i políticament rendible suscitar aquestes reaccions i en canvi, negar el perill radioactiu de l’energia nuclear o ignorar les emissions de CO2 de les indústries contaminants, o la contaminació provocada pel transport terrestre. però és clar, si nosaltres parlem d’això se’ns diu que fem demagògia… Déu n’hi do!
Salut, malgrat tot!
Pep