La Sarsuela, espai emblemàtic des d’on
veritablement es cuinen aquests plats indigestos que s’obliga a menjar
tots els ciutadans sense drets de l’estat, deu haver contractat alguns
guionistes de Hollywood. Fer coincidir la farsa del canvi
constitucional (tècnicament anomenat verfassungsänderung) amb l’enèsima
sentència contra el català (patois, segons l’argot jurídic espanyol), amb la cara de caricatura de Duran Lleida i d’Ebener Scrooge (el vell del Conte de Nadal, de
Dickens)que porten Cleries, Mena i (Sant) Boi Ruiz, ens remet a la
galdosa actuació del govern tripartit quan l’Estatut quedà trinxat, i
quan el país va trinxar el 10 de juliol la classe política, i tot i
això, la cosa va continuar fent com si no hagués passat res.
Aquesta agressió, enèssima, previsible, avorrida, contra la llengua del país sembla tenir quatre respostes possibles.
La primera, la irònica (polítics, anoteu-la si
voleu fer teatre del bo), exigir un canvi constitucional amb tràmit
d’urgència. Convergents, per resultar més creïble, presenteu-la en
alemany. Segona, la més probable; fer veure que s’acata, tot deixant en
mans del professorat que la no-apliquin com vulguin. Tercera, la
falsament heroica; no acatar-la, tot esperant que condemnin els
responsables polítics d’aquesta desobediència i esperant que els
processin amb la mateixa pressa que els jutges fan servir per José Luis
Núñez o en Millet. Quarta, la més raonable de totes: atès que la
sentència es fonamenta en la sentència del Constitucional contra
l’estatut i es tracta clarament d’una invasió competencial, la
declaració unilateral, al Parlament, d’independència.
De fet, en les
actuals circumstàncies en què Espanya ha acabat esdevenint un
esperpent, una caricatura d’un mal acudit, el proper onze de setembre
caldria que el president Mas i el seu partit fes un gest de grandesa
històrica. I els diputats i diputades del nostre país (els qui pensin
per compte propi i no esperen ordres de l’autoritat competent, militar por supuesto),
haurien de prendre la decisió que ens estalviï l’enfonsament de la nau
ben corcada d’Espanya. En comptes de gastar diners en una celebració
cada vegada més decadent, reuneixin-se, extraordinàriament al Parlament i
arreglin aquesta qüestió (llengua i autonomia financera) com cal;
tirant pel dret.
No sé a què esperen!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
al president Mas i comitiva li’n falten un parell de pams.
A l’enllaç de fa uns mesos ho vaig explicar sols en arribar a posar les natges sobre la poltrona. ¿Saps què? al Principat estàveu un poc anestesiats pel mosquit Pujol, que continuaven traient-nos la sang en sagnia horrenda, a les Illes amb l’altre Canyelles que “llaurovetjava” amb els pagesos, i els marejava. Ací, a València, no hi havia anestèsia que valguera i la desangrada anava en viu des de principis dels ’80. La intel·ligència col·lectiva ens serveix d’això, o no? Després de l’homologació de titulacions entre Lerma-Zaplana, 25.000 valencians dels més preparats eixiren a copar els llocs de l’ensenyament, les economies, etc de les illes i del principat.
Una salutació