Espai de Dissidència

Quan la meva germana m’ha trucat aquest matí, he imaginat que seria per anunciar-me males notícies. I no m’he equivocat. Josep Pujol ha mort. Tot just ahir complia vuitanta-dos anys. I ja feia un que no anava massa bé. Una trajectòria i una cronologia simètrica a la del meu pare, amb qui tantes tardes de dòmino i cafè havia compartit. El meu primer record d’en Pujol es deu remuntar a principis dels setanta, quan irrompia com a nou veí de l’apartament de Creixell on passàvem les vacances i alguns caps de setmana. S’estava construint una torre, totxana a totxana, primer amb una mena de sala que després seria pàrquing, i després una casa molt ben endreçada i un jardí envejable. També tinc un clar record, que avui evoco amb tristesa, de la sorpresa de trobar-me, tot tornant de la platja, d’una nadó tranquil, la seva filla Mònica. Jo devia tenir sis anys, i ella, no més de sis setmanes. Cap al migdia l’he trucada per fer-li arribar el meu condol, i no hem pogut reprimir les llàgrimes en la distància. Companys de trapelleries, quan els estius esdevenien una mana d’acràcia provisional en què el cel i la terra ens pertanyien, en anys en què li havia fet d’improvisat professor particular de recuperació d’estiu, les complicitats han sobreviscut a dècades d’allunyament. I el record, a mitges amb la nostàlgia, encareixen el dolor de la pèrdua.

Els Pujol, un matrimoni afable i menestral, es van fer molt amics dels meus pares. Té el seu mèrit, car entenc que no sempre és fàcil fer amics quan hom té prop de quaranta anys. Tanmateix, potser són d’una generació en què els veïns semblaven condemnats a entendre’s, empesos a celebrar revetlles de Sant Joan plegats, quan un tocadiscos on sonaven estranyes combinacions de Georgie Dann, Raffaella Carrà i La Trinca i unes taules improvisades en un pati eren capaços projectar vers el futur records agredolços, a mitges entre la felicitat perduda de la joventut, i la treva efímera d’uns anys d’incerteses i hores extres. El cert és que l’amistat perdurà dècades, mentre veien créixer els seus fills i néts, mentre veien desaparèixer els seus pares, mentre veien extingir-se un món. I en jubilar-se mantenien el foc de l’amistat i la complicitat a còpia de visites i de viatges compartits a l’Inserso.

Era divertit i curiós, dos matrimonis diferents, que combinaven amb altres amistats del veïnat de cognoms i orígens diversos. En una urbanització de classe obrera amb hores extres, els Pujol representaven la catalanitat amb pedigrí. En el seu cas, malgrat que barcelonins, venien, sembla, d’un Setcases que aleshores no devia tenir el pedigrí de les estacions d’esquí. En el cas de la meva família, catalans peteners. Tot i així, la meva mare, fugida d’un petit poble gallec a vint anys, era capaç de xampurrejar un català precari amb la Pilar, que atesa una certa dificultat auditiva, havia d’apujar el volum mentre forçava les conjugacions dels verbs catalans. De tota manera, origen i passat, cognoms o noms, representaven un complement circumstancial prescindible, en una època en què l’important era el complement directe que portaven en forma d’ametlles, avellanes o figues recollits del jardí. O els intercanvis de favors (en un equilibri favorable a ells) que mantenien una cohesió pràcticament tribal.

Dubto que parlessin de política, almenys no ho recordo així. La seva era la generació del silenci. La de la por real a aquella dictadura que havia castrat socialment milions de persones. Tanmateix, ells, que van representar la gent que va protagonitzar -més aviat patir- la Transició, feien un país a la seva mida. Els darrers anys, com imagino que bona part dels nascuts a la dècada dels trenta, devien al·lucinar del tomb desagradable en què han evolucionat les coses, a mitges entre el retorn de la foscor franquista, i l’esperança de la ruptura.

Pensava tot això quan, mentre sentia la ràdio, escoltava l’apel·lació de Rajoy sobre la sang que presumptament ens uneix a espanyols i catalans. No en té ni idea. Ingènuament es pensa que aquest país es mou des dels cognoms. I que la fidelitat al passat, a un passat atàvic, és capaç de trencar un país, com Aznar vaticinava (en una al·locució en què barrejava desig amb realitat). Els Pujol i els Díez es barrejaven en paelles i confidències, des d’espais propis i incursions foranies, a partir de la idea d’una identitat dinàmica, que reinventàvem dia rere dia. I els Pujol i els Díez es barrejaven amb altres sangs i altres cognoms a partir de la idea d’unió conscient o inconscient, sabent que la voluntat és l’únic que determina el destí. Rajoy representa un món medieval, on  els lligams són marcats pel naixement. Els Pujol i els Díez representem una nació que anàvem bastint a mesura que passava el temps. Rajoy parlava de passat, nosaltres canviàvem el present. La sang és una circumstància, una suspensió de cèl·lules en un medi aquós, una substància intranscendent des d’un punt de vista emocional. La nostra pàtria, compartida i plural, té l’aroma especial de les revetlles de Sant Joan, amb una banda sonora on podia barrejar-se Georgie Dann, Raffaella Carrà i La Trinca.