Espai de Dissidència

Quan, a la primavera
de 1979, s’esdevenia  la revolució
iraniana, els analistes europeus  no van
entendre res. Teheran, una de les capitals més occidentalitzades, ocupades per
senyores amb xador i homes barbuts, que clamaven contra el glamour de la cort
de la xa de Pèrsia!  Mentre que als
intel·lectuals oficials els va enxampar amb el peu canviat, Jaume Miravitlles
un vell figuerenc, amic d’infantesa de Dalí i antic comissari de propaganda de
la Generalitat, va descriure què passava i endevinà, amb clarividència, què
acabaria esdevenint. “És com el 36”, afirmà en una de les seves col·laboracions
periodístiques. Miravitlles creia que tant a la Barcelona com al Teheran
revolucionari, el país oficial havia obviat allò que silenciosament, s’havia
esdevingut a la perifèria social. En el cas iranià, joves islamistes havien generat
una xarxa de complicitats, amarades de religió, capaces de suscitar lleialtats
per alçar-se contra un règim corrupte i excloent. En el cas català, el qui no
existien per a la República, aquells “ qui no tenien nom”, en paraules textuals
de Joan Garcia Oliver, havien estat capaços de generar una contra-societat en
conflicte amb el capitalisme. Amb els seus mitjans de comunicació, la seva
xarxa escolar alternativa, de solidaritat, d’intercanvi d’informació, de
lleialtat, de supervivència. Aquella obra constructiva esclatà sota una fórmula
revolucionària, entre la incomprensió de la Catalunya oficial. Per a
periodistes com a Josep Maria Planes, només eren pollosos gàngsters,
anarquistes violents. Tanmateix, van ser capaços d’enderrocar, per sorpresa, un
ordre que semblava  sòlid.

No tinc ni idea de
com acabarà tot plegat, pel que fa al moviment dels indignats. Com molts
altres, hi he passat encuriosit. He vist alguna assemblea, on he pogut
contemplar aquesta barreja d’intel·ligència i ingenuïtat, de rigor i folklore “perroflauta”,
de valor i intriga, de talent i estupidesa. Com tot, la realitat sempre és polièdrica i el principal
enemic d’un moviment es troba en les pròpies contradiccions. Tanmateix, a sota
la superfície d’una certa estètica revolucionària, m’he trobat coses que no
quadren amb la caricatura que sovint es fa, des dels sectors crítics amb la
seva iniciativa.

En els darrers anys,
he tingut el privilegi d’haver estat convidat a xerrar en alguns centres
socials. A presentar algun llibre, participar en algun debat o mantenir una
conversa en profunditat. A sota l’estètica rasta i l’aparença descurada, carn
de caricatura, hi he trobat gent relativament jove, i extraordinàriament
formada. Persones que, entre piercings i algun tatuatge amagaven les seves
llicenciatures, màsters i doctorats. Persones que, des d’una absoluta
austeritat, poden discutir sobre l’imperatiu moral de Kant. Gent que tira
endavant revistes o col·leccions de llibres. Que saben parlar, raonar,
argumentar i documentar. Individus que, per comparació, deixen en la més
absoluta misèria els seus “crítics”. Nois i noies que els podries trobar a “Saber
y ganar”, mentre que, qui els critiquen, semblen formar part dels convidats de “Sálvame”.
Joves extraordinàriament preparats que no tenen cabuda en un sistema que no els
ofereix espai. De fet, pel que tinc constància, entre la gent que hi apareix, hi ha un bon grapat de professors associats de les universitats públiques, mentre que entre els seus detractors abunden els abonats a la universitat d’Intereconomía.

Seríem molt estúpids
d’ignorar aquesta realitat. No sé si sorgirà quelcom d’aquesta estranya
situació. Tanmateix, em fa l’efecte que la major part d’intel·lectuals (amb
alguns dels quals hi he parlat), i s’equivoquen com tants altres no van saber
interpretar la primavera iraniana, ni la revolució llibertària del 36. Dimarts
passat vaig portar la nena a contemplar l’assemblea. Li vaig dir que, potser d’aquí
trenta anys, ningú no se’n recordarà d’això. Tanmateix, podria passar el
contrari, i el que mirem avui té una gran transcendència. Aleshores podràs dir “ho
vaig veure amb els meus propis ulls”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!