Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 de febrer de 2010
9 comentaris

Què deu callar el conseller Maragall?

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Les declaracions del Conseller Maragall, ratificades a posteriori per un article força clar d’ahir a La Vanguardia, no deixa lloc a dubtes. Es tracta d’un qüestionament meridià de l’actual govern i el seu president. En circumstàncies normals, com succeeix en qualsevol govern parlamentari, el president l’hauria de cessar encara que només fos per afirmar la seva autoritat. En circumstàncies normals, Montilla l’hauria enviat a casa. En circumstàncies normals, qui presideix la Generalitat ha mostrat a bastament la seva capacitat d’imposar el seu criteri. Com és que el conseller que ha provocat més conflictes i ha xocat amb tothom (pares i professors) per la seva actitud poc diplomàtica pròpia de qui està acostumat a autosituar-se un metre per sobre de tots, no és cessat?

S’ha parlat sovint que la ignominiosa defenestració de Pasqual Maragall va tenir com a única contrapartida, la conselleria del seu germà. Corre la llegenda urbana que destitució de l’Ernest obriria la capsa dels trons i l’antic alcalde de Barcelona faria emergir els detalls de les “perfídies i traïcions” del mar de les Antilles, l’axipèl•lag de Sant Jaume i el continent de la Moncloa, la qual cosa hipotecaria qualsevol opció a Catalunya i Espanya. Això ha permès que el conseller d’educació més impopular de la història hagi tingut carta blanca per perpetrar una política que ha sumit el caos en l’ensenyament del nostre país, tot desballestant els consensos i els imprescindibles ponts de diàleg necessaris perquè qualsevol reforma tingui èxit. La sensació d’invulnerabilitat de l’ocupant de Via Augusta l’ha fet actuar com Macbecht, qui creu que cap fill nascut de dona el pot travessar amb el seu acer. I si ningú no l’atura serà capaç d’obligar a què les escoles ensenyin que dos més dos fan tres.

Una hipòtesi raonable sobre el que deu estar passant és que Maragall tracta de fer un cop d’estat dins el partit. Alguns analistes apunten a la defensa de la sòciovergència enfront un tripartit que no el permet allò que més li agrada: fer allò que li ve de gust sense que res ni ningú qüestioni la seva obra, per absurda que sigui. Tanmateix, personalment m’inclino a pensar que vol desafiar el sector PSOE per imposar la línia PSC-Neoliberal.

Què vol dir això? La imposició de Montilla com a candidat de la Moncloa va acabar imposant el socialisme de suburbi, això és, el clientelisme metropolità, la transposició de l’economia del regal pròpia de les regions meridionals espanyoles a Catalunya: els 400 euros, el Plan E, el caciquisme suburbial, les polítiques estil Gramenet, les subvencions a les confraries,… han de quedar enrere. En front d’això, no hi ha el gir catalanista del PSC. De fet, el seu no-nacionalisme ha estat sempre parapetat respecte la buidor de les propostes federalistes. El que proposa Maragall (pels seus actes els coneixereu) és un socialisme neoliberal, una tercera via anglesa, el retorn a Boyer, la privatització, la potenciació de la diferenciació social, les polítiques afavoridores de l’empresariat enfront dels treballadors, la versió catalana de Tatcher-Blair. Al cap i a la fi, la seva proposta educativa és “literalment” fotocopiada i mal traduïda de la reforma que va deixar l’educació anglesa a la vora de l’abisme, el retorn vers les desigualtats de l’època victoriana.

Que no el cessin, més que un misteri, és la constatació de les aigües tèrboles del pantà català.

 

 

  1. Francament no segueixo gaire el que fa el Sr. Maragall en qüestions d’ensenyament obligatori, però sí que et diré una cosa sobre el tema de la diferenciació social. La igualtat en tot i per tot ens porta a l’abisme. A una mena de robotisme idiota basat en l’estàndard més baix. Les persones no són iguals, justament per això la societat es dota de valors (el respecte, la generositat, l’ètica). Els valors hi són per evitar els abusos. El problema més greu que té Europa és justament la manca d’èlits que generin progrés. La cultura actual és un autèntic femer (només cal veure els museus d’art contemporani). Ah! i per molta gràcia que faci des del punt de vista de l’igualitarisme, que un senyor sense cap estudi sigui president de la Generalitat és un absurd.

  2. Aquests maragalls sempre te’n foten una de freda i una de calenta. En el cas de l’ensenyament, la LEC, amb tot el que implica de jerarquització i control en els centres d’ensenyament públics, és absolutament imprescindible si es vol millorar alguna cosa (sóc professor i funcionari des de fa 25 anys), en canvi d’altres coses com la setmana de vacances de febrer són una rucada solemne.

    Pel que fa a la igualtat, també en sóc radicalment contrari; hi ha d’haver llibertat per diferenciar-se i que qualsevol arribi on pugui a partir de l’esforç i els mèrits. Un que treballa vuit hores al dia i que a més estudia una carrera a la nit no és igual que un altre que viu d’alternar feietes i subsidis i es queda a casa a veure el futbol. Ara mateix, per exemple, tenim molts joves amb una formació més que precària i una capacitat de treballar migrada. Els esperen anys d’atur. No em fan cap mena de llàstima perque han desaprofitat i segueixen desaprofitant totes les oportunitats. Només es mouen del bar per demanar subisidis i rendes mínimes. Com diria el Raimon, jo dic no.

    Per sort en tenim d’altres (pocs) amb esperit emprenedor que estan disposats a sacrificar-se per tirar endavant empreses i estudis. Aquests són els que cal recolzar; els altres sempre poden emigrar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!