Espai de Dissidència

La psicòloga del Born, La Nostra, (6), Pedra de Llamp, Barcelona, 2022, 263 pp.

Qui s’amaga darrere el pseudònim de la Psicòloga del Born? Aquesta, sens dubte, és una de les grans incògnites de la literatura catalana contemporània. Com a icona sorgida en els darrers anys, sembla un d’aquests personatges inventats que gaudeixen del vent a favor de les xarxes socials, espai privilegiat d’un metavers en què ficció i realitat acaben en la promiscuïtat d’una desordenada orgia en què res i tot és el que sembla. Si som en un món en què els gèneres són fluïds, al llit i a les llibreries, la Psiborn exemplifica més que ningú que les antigues certituds, les fronteres entre literatura i assaig, ficció i periodisme d’investigació, veritat i invenció, semblen més desregulades que l’espai Schenguen, en una societat líquida fonamentada en pasteres globals a la recerca de terra ferma inexistent.

Qui s’amaga darrere el pseudònim de la Psicòloga del Born? Fem recapitulació. El personatge oficial és Noèlia Arrotea una dona de quaranta-pocs, sensual i sexual, catalana sobrevinguda de l’argentina Mendoza que, al darrere de la seva tapadora tòpica de psicòloga gestalt i terapeuta oportunista, exerceix de detectiu autònoma que va per lliure, acompanyada això sí d’un recepcionista jubilat, en Sensat, català de seny, senyor de Sarrià i amant ocasional, sens dubte el seu contrapunt de sexualitat i sensualitat desfermada i un caràcter impulsiu, irascible, i amb el punt de xaronitat dels jugadors de la selecció albiceleste. Ara bé, més enllà de la literatura, el personatge real que s’amaga al darrera d’aquesta col·lecció de novel·la negra mediterrània, continua essent un enigma dels més fascinants a resoldre en una literatura catalana, dominada per editors-distribuïdors desmenjats, febles, temorencs, previsibles, acomodaticis i desposseïts del sentit del risc.

Sens dubte, al darrere la Psicòloga del Born s’amaga una identitat d’un escriptor (més probablement, escriptora), de gran qualitat literària, que fa servir aquesta psicoanalista amb mala llet, obsessionada pel sexe, com a parapet per exercir la necessària provocació que necessita una literatura catalana addicta a la literatura d’autoajuda, de romantització del victimisme, del retorn al fulletó transvestit en pretensió feminista, de vocació wokista, i implacablement reclosa en el capelletisme més asfixiant. Ara bé, al darrere del pseudònim s’amaga algú que coneix profundament els cercles de poder del país, des del financer al cultural, passant com succeeix amb aquest sisè lliurament, pel mediàtic, en una aventura dedicada a TV3 i el sistema de comunicació pública del país. Coneix detalls i personatges, alguns de ben coneguts, altres de més discrets i habitants dels estratègics bastidors, que delata la Psicòloga com a algú que vol exercir la seva venjança (i ben fet que fa!) en forma literària.

En el cas que ens ateny, La Nostra, ens parla d’un seguit d’assassinats que són comesos en directe contra figures destacades de l’Star System televisiu. A partir d’aquí, i amb els seus habituals col·laboradors (alguns gitanos de Gràcia, l’espia desencisat del CNI, el seu amant/figura paternal d’en Sensat, les connexions amb el món criminal…) es van revelant tot un seguit de misteris que, més o menys, es poden resumir com a la denúncia, via literària, de la promiscuïtat entre poder polític i mediàtic, la corrupció descontrolada que corre pel món de les productores, el clientelisme parasitari, la influència política, el nepotisme més descarat i la progressiva descafeïnització (i sobretot, desnacionalització) d’uns mitjans públics de ràdio i televisió que van néixer amb gran empenta i joventut, i ara pateixen una agònica decadència en directe, fins al punt d’aquesta mena de decrepitud amb què s’arrossega pel share.

Resulta ben curiós que, poc després d’haver acabat aquesta novel·la que es llegeix en tres tardes (263 planes), hagin aflorat alguns escàndols que l’autora apuntava sobre el capteniment sexual d’algun executiu important. De fet, la novel·la arrenca amb una referència de House of Cards, que en realitat serveix per esbrinar el tema del llibre: “Tot té a veure amb el sexe, menys el sexe, que té a veure amb el poder”. I, certament, com a leiv motiv de tota la sèrie de la psiborn, el sexe representa la pràctica totalitat de l’acció de l’obra. Els protagonistes, els secundaris, els botxins i les víctimes sexegen per damunt les seves possibilitats. Fins i tot, crec que en algun moment, l’autora es passa de frenada,… o potser és que em faig vell i m’estic posant moralista.

En qualsevol cas, com cada vegada que llegeixo la Psicòloga del Born, no hi ha res de banal en les planes. Entenc que l’autora pretén simular que fa literatura de consum, tanmateix no pot dissimular els elements de l’alta cultura, les referències culturals, la història ben construïda, la complexitat dels personatges, les falses caricatures que fa amb ells, la cura del llenguatge… tots aquells elements que constitueixen una narrativa de qualitat, molt superior a la que apareix als supermercats o a les llistes dels més llegits, i que tanmateix en quatre cinquenes parts representen a estrelles de la televisió, més o menys reciclades, als quals els correctors i negres editorials han fet grans esforços per fer d’aquestes obres quelcom presentable, i fer veure al lector que aquests productes es poden llegir, no només regalar per Sant Jordi.

Hi ha, per descomptat, com passa a la bona novel·la negra, un component important de crítica social i reflex d’una època. I la corrupció, que és probablement el pecat sobre el qual va La Nostra és el que explica aquesta sensació de degradació, de canvi d’època que apunta el postprocès, entre el Vichy català i certa tendència suïcida al derrotisme, sense capacitat d’agafar les guitarres del kumbaisme i llençar-les al foc purificador de Sant Joan. L’aportació positiva de la sàtira política en mans de la bona escriptora amagada al darrere el pseudònim, és que ens ofereix elements importants per propiciar els més que necessaris canvis de xip. El personatge de la psicòloga no té cap mena de recança a gaudir de la vida i a fer servir una Smith & Weesson quan cal (i comme il faut! I per descomptat, no toca la guitarra en focs de camp, sinó que més aviat prefereix tirar-se el guitarrista rumbero sense encomanar-se a Déu ni al diable.

P.S. Sobre la identitat real de la psicòloga, he sentit algunes llegendes urbanes. Algunes la situarien en algú que prové de la literatura i que ha passar per una decebedora experiència política. La venjança també pot ser amb alexandrins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!