“vell corrent tel·lúric del republicanisme àcrata, popular i carbonari que es detecta des de l’època de la revolta Remença”… t’ha faltat diluir una mica més la historicitat de l’anarquisme… Ascaso era d’Estat Català, ja veuràs com algu ho escriurà. O encara millor, paralaran trenta pàgines de Canibell i Llunas i mitja d’Eusebi Carbó (en la linea recta, con permiso del aparejador de Valencia ¿Para qué sirve un aparejador?) i els votants dels espanyolistes de Ciutadans són de la banda alta de la Diagonal… I tant! Ja estaria bé, però no ho és. Això sona a allò soviètiv del instrument terrorista del capital; no amic, tant el nacionalisme capitalista convergent com el PP tenen vots de classes mitjes i populars. Que la realitat no espatlli la ficció d’un moviment que encapçala la màfia de barretina i un pensament nacionalista excloent i classista. Com deia Lizano, mamíferos. Mamiferos clasistas.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
12 de gener de 2013
1 comentari
Perspectives d’un any que podem viure perillosament
No escric pensant en el lector d’avui, sinó en el d’aquí trenta anys. L’anàlisi política és un exercici que comporta el risc de fer el ridícul per a l’examinador d’hemeroteques, i internet, a més, té el plus que lectors no especialitats tenen a l’abast opinions del passat que poden restar anacròniques amb gran facilitat. Els escenaris són diversos i contradictoris, i això fa que qualsevol article publicat en aquesta data resulti incomprensible, ingenu o absolutament errat en funció de l’evolució dels esdeveniments. Tanmateix, el risc de prospectiva històrica (un exercici intensament arriscat) que només semblen gosar practicar, en el camp de la historiografia, vedettes com el neoliberal Niall Fergusson, no impedeix que tothom gosi tractar d’endevinar com anirà tot plegat.
Enfilem un nou any que la majoria social es mira sense entusiasme ni il·lusió, i que tanmateix aplega un seguit de circumstàncies que podria donar lloc a la tempesta perfecta. Una situació social explosiva, amb atur desbocat, desnonaments a dojo, enfonsament al més pur estil Titanic de l’estat del benestar, salvament daurat per als bancs, enriquiment de les elits, adopció, per par de les elits madrilenyes, de la religió dissenyada per la FAES (combinació letal d’autoritarisme d’arrels franquistes amb neoliberalisme tatcherià) i fallida (aparent o real) del sistema polític espanyol de Transició. En el cas català, en tot aquest panorama ben poc galdós, trobem la massiva sortida de l’armari del sobiranisme d’una part considerable de la població (que alguns estimen entre el 30 i 40 % dels residents del Principat). Hi ha el compromís d’una consulta d’autodeterminació, el desafiament més transcendent a l’estat des de la guerra civil, i la combinació de malestar social al carrer, canvi de xip polític, aparició de noves forces (com la CUP) que responen al vell corrent tel·lúric del republicanisme àcrata, popular i carbonari que es detecta des de l’època de la revolta Remença, o (com Ciutadans) que reprèn els usos i costums d’un lerroxisme de la banda de muntanya de la Diagonal que prescriu una espanyolitat reinventada amb tocs d’antipoliticisme italià, o (com Plataforma x Catalunya) que recrea un pairalisme de caire carlí, amb un component de religiositat laica, que troba dimonis arreu.
Panorama complicat, especialment després que els esdeveniments dels darrers sis mesos han propiciat un camí cap al desconegut, sense possibilitat (si més no aparent) de fer marxa enrere. Un futur d’enfrontaments Catalunya-Espanya, en la qual les clavegueres de la Castella històrica jugaran fort (com confessava impúdicament Aznar) a trencar internament el nostre país. Davant d’això, hi ha diverses i possibles evolucions, camins que no seran rectes, sinó plens de marrades, ziga-zagues, aturades i represes.
Escenari 1. El sobiranisme perd embranzida, s’esberla, recula i és derrotat (potser per manca de convicció o un mal càlcul de forces). És en aquest cas quan realment hi ha el risc més elevat de trencament intern del Principat, com ja ha passat al llarg de la història. Catalunya entra en una profunda depressió i triga a aixecar-se, almenys una generació.
Escenari 2. El sobiranisme avança, i tanmateix l’estratègia de l’estat té prou força per, mitjançant guerra bruta, aconsegueix paralitzar-lo. S’obre un període d’enfrontament dur amb avenços i reculades, promeses (generalment incomplertes) solucions provisionals que eternitzen el problema, almenys durant una generació més. L’estat es gasta bona part dels seus recursos (fins i tot a costa del benestar dels propis espanyols) per impedir una secessió (incloent els suborn, la diplomàcia, el xantatge a les institucions internacionals que l’estat ja ha practicat per impedir el reconeixement de les seleccions catalanes) i tot el repertori que podrien fer servir els Soprano per mantenir els seus propis interessos. Aquí tothom surt escaldat, inclosos els nacionalistes espanyols més recalcitrants. En aquest escenari és possible que hi hagi una consulta amb resultats poc concloents, o que s’impedeixi amb els mitjans més foscos
Escenari 3. S’arriba a fer la consulta, i amb resultats poc concloents, s’acaba per desenvolupar un procés lent, dur, feixuc de separació. Durant el procés, les contradiccions internes de Catalunya propicien un clima de guerra civil (com passa a gairebé tots els processos de secessió amb el paradigma irlandès) que acaba propiciant una Catalunya tan sobirana com coixa.
Escenari 4. L’estat concatena un seguit d’errors, combinats amb un seguit d’encerts catalans que propicia la sortida ràpida i accelerada de Catalunya. Prou ràpida per evitar que les contradiccions internes catalanes puguin enterbolir el procés. No acabem essent feliços ni prenent anissos, encara que ens estalviem una pasta en psicoanalistes. Eufòria inicial, i depressió post-part, encara que amb una certa capacitat de construir un país. Paradoxalment, Espanya, alliberada de la pressió psicològica de la separació, descobreix que no es viu tan malament sense Catalunya.
En fi, quan hom fa prospectiva, és millor no recórrer als historiadors. És molt més solvent contractar al Mag Fèlix o a Sandro Rey per endevinar com aniran les coses.
Bon any, en tot cas, als lectors. I el meu desig que, malgrat l’amargor d’aquesta època, puguem prendre plegats un bon grapat d’anissos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!