Espai de Dissidència

Una de les lectures per plaer d’aquests dies de parèntesi ha estat Moments estel·lars de la humanitat, de Stephen Zweig, en una excel·lent traducció de Maria Pous.
Entenc perquè els llibertaris catalans dels anys trenta eren tan fans de Zweig, publicitaven o piratejaven els seus llibres. La filosofia literària d’aquest escriptor alemany era digna del principi de l’escola horaciana i Pau Vila “aprendre delectant-se”. El volum, que passa lleuger, consta de quinze històries conegudes literaturitzades. Des del paper de Ciceró en l’esfondrament de la república romana fins al fracàs de Wilson en la voluntat de crear un nou ordre de pau a la fi de la Gran Guerra.
Com a lector, considero que l’escriptura ha d’esdevenir la gran virtut de l’historiador. Això vol dir, dominar els gèneres literaris: la prosa, la teatralitat de l’esdeveniment, i sobretot la poesia. La capacitat d’aplicar recursos literaris en la narració. Tot relat requereix de les seves metàfores i paradoxes. I és el que fa Zweig en un llibre autènticament deliciós republicat l’any passat.

En èpoques de tweets i píndoles culturals, els clàssics esdevenen magnífics antídots contra la superficialitat. Sembla mentida les sensacions que hom pot experimentar quan hom té un bon llibre a les mans, on l’autor és capaç de tractar l’atzar històric en funció de la dimensió individual del protagonista, de la grandesa o misèria moral, del coratge o la fallida en el moment decissiu. Ja sé que això no és gaire rigorós, des d’un punt de vista historiogràfic. Tanmateix, les nostres accions quotidianes, les que permeten teixir la història total a partir dels nostres erràtics fils, tampoc no són gaire rigorosos. És per això que clàssics com aquests, que et permeten acostar-te, des de la pròpia solitud, a la solitud dels partíceps en fets allunyats en el temps, ensenyen més que inacabables tesis doctorals. És la lliçó que ofereixen els grans escriptors.
Quan tothom parla d’educació, quan tots els polítics vénen solucions com els xerraires murris tracten de vendre remeis màgics, els clàssics, en solitud, són la millor companyia.