Espai de Dissidència

Aquest dissabte vaig tenir l’honor de ser convidat per la gent de la revista Barret Picat, editada heroicament a la vila de Linyola a la Jornada del trentè aniversari de la publicació. Ja fa més de set anys que vinc publicant  articles (n’he comptabilitzat uns quaranta-dos) en aquesta capçalera que deu ser una de les més antigues de la premsa local. Cap a finals de 2001, el meu col·lega i amic Francesc Foguet em va suggerir que hi enviès alguna col·laboració a la revista del seu poble. I l’experiència ha estat tan profitosa que set anys després encara m’hi volen. La realitat és que sempre he estat content de poder enviar els meus articles, perquè es pot dir que he utilitzat aquest mitjà per publicar allò que em ve de gust, sense límits temàtics, estilístics o de cap mena, amb una total i absoluta llibertat i sense les autocensures que propicien subtilment altres plataformes. Es podria pensar que empraria el mitjà per fer intervencions desorbitades o políticament incorrectes. Tot i que alguna se m’escapa, la veritat és que utilitzo la revista per elaborar textos més personals, sense encorsetaments , i he de dir que acabo amb un elevat grau de satisfacció.
La jornada de dissabte fou molt agradable. Era l’oportunitat de conèixer els col·laboradors de la revista, i especialment l’Esteve Mestre i Roigé, que és qui assumeix el pes de la coordinació i la responsabilitat d’esdevenir “la veu de la consciència”, la desagradable tasca de recordar els compromissos als col·laboradors…

També a molts altres que fan possible que un producte editorial digníssim, amb tot el pes de les heterogeneitats i eclecticismes que satisfagui a una comunitat no massa àmplia (Linyola té registrats uns 2.600 habitants) i una potser més extensa diàspora de talents. Una revista de poble on es combinen tots els elements necessaris per dibuixar un exhaustiu paisatge a l’oli d’un conjunt de ciutadans (per molt poble que sigui, un àgora com Barret Picat els confereix aquesta condició) on trobem fotografies, cròniques escolars i de societat, al costat de crítica política, sàtira, reflexió, opinió, història i costum. Unes planes que trascendeixen allò local per esdevenir una crònica de les transformacions de tot color d’una societat, que si bé pot estar més o menys ubicada en un poble d’una plana esclafada sovint per les boires d’hivern, il·lumina el país amb la seva vocació cultural. Car només les expressions culturals contundents i participatives són capaços de redimir-nos de la mediocritat on a molts els agradaria confinar-nos.
Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb alguns dels meus lectors. Em van portar a la biblioteca on sé que hi són alguns dels meus llibres. Vaig intercanviar algunes paraules amb la directora de l’escola, el mossèn, alguns dels polítics locals, i els molts periodistes, escriptors i artistes que fan de Linyola una vila amb sobredosi de talent. Així, vaig saber que la vila té diversos estudiosos locals, professors universitaris, crítics teatrals, bons periodistes, a banda dels futbolistes Fusté i Bojan Krkic. També, que el poble havia tingut des de sempre, una gran passió pel teatre que feia disposar de grups amateurs durant la nit del franquisme, o cine-clubs, o tot allò que fa que la cultura, alta, baixa i mitja, fos una experiència quotidiana.
Em va tocar fer una ponència “Cultura local, cultura global?”, que en els propers dies penjarè al blog, on crec que vaig deixar clara aquesta capacitat de supervivència com a país, si som capaços d’actuar culturalment sense complexos. I Linyola és una població que viu sense complexos, amb un futur que va molt més enllà que l’escanyament global al món de la pagesia, o la marginació a la qual se sotmet a les Terres de Ponent.
Tanmateix, no és només aquesta vila concentrada de la plana. Altres representants del teixit cultural i associatiu de la comarca i comarques properes demostraven una vivesa que demostraven els grans canvis i transformacions socials de la darrera dècada. Generacions de gent jove, preparada, amb estudis, i el que és més important, amb actituds desacomplexades. Mestres, professors, administratius, que fan d’artistes, escriptors, editors, periodistes, i que sense fer soroll (entre altres coses perquè una ciutat com Barcelona ni s’assebenta d’aquestes coses) han propiciat que el nostre país, malgrat tot, estigui viu. Més viu del que alguns s’imaginen (o els agradi imaginar-se).
Compleixo, així, una de les assignatures pendents consistents a conèixer un territori o hi he passat molt sovint sense aturar-me a escoltar ni a veure. Seguint, doncs, els bons consells del meu antic professor Jaume Botey i tants d’altres

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!