Espai de Dissidència

Era d’esperar. En un moment o en un altre, el patrimoni de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, havia d’ésser espoliat. Una de les institucions fonamentals de la societat catalana (i una de les més deliberades) amb 110 anys d’història, ha estat violada, dues vegades en un mes. I aquest cop se n’han emportat material d’incalculable valor. Ara bé, més enllà de la responsabilitat directa dels lladres, hi ha la col·laboració nececessària per a l’execució del crim: la totallitat de les institucions culturals del país.
Sóc soci de l’Ateneu des de fa quinze anys. Vaig treballar per a la meva tesina i tesi doctoral, i vaig trobar el millor arxiu sobre moviment obrer i llibertari de tot el món (amb el permís del professional l’IISG d’Amsterdam, i, potser, el CIRA de Lausana), i sobretot vaig trobar amics. Un grup d’apassionats curadors, com els germans Manel i Ferran Aisa, Carles Sanz, Txema Bofill, l’Assumpta Verdaguer i tants d’altres. Gent que treballava desinteressadament per la recuperació del patrimoni comú. Tanmateix, i malgrat el valor del que es va poder recuperar de la negra dictadura (la biblioteca de l’Ateneu fou cremada públicament a Barcelona el gener del 1939 pels enemics de la intel·ligència) i les aportacions de vells llibertaris.

Tanmateix, l’Ateneu era un arxiu de la memòria incòmoda. Aquella que desmenteix el tòpic d’una Catalunya uniforme, sense esquerdes socials transversals. Aquella que parlava de gimnàstica revolucionària, de dissidència social, de rebel·lia infinita. Una memòria perillosa per als temps que corren, composta de gent que era capaç d’autoorganitzar-se per resistir el feixisme, per destruir la societat capitalista, sí, encara que sobretot per bastir una premsa lliure, anar d’excursió, crear cooperatives, conrear la cultura de l’autonomia obrera i construir una nova societat fonamentada en la llibertat, la solidaritat, i sobretot la igualtat.
És per això que les administracions van posar tots els pals a les rodes. És per aiò que la recuperació del patrimoni espoliat del 1939 no va arribar mai. És per això que mai va ser ofert, ni per part de l’Ajuntament, ni per part de la Generalitat, un espai digne d’hostatjar un dels principals arxius d’Europa. És per això que se’ls va deixar confinats en un pis cutre i del tot insuficient, sense mesures de seguretat, amb una sabata i una espardenya.
Dins d’algun despatx cultural de la ciutat, algú deu haver somrigut. Com devien haver somrigut el dia que al primer precari local de l’Ateneu , es va incendiar, i l’aigua dels bombers va destruir documents d’incalculable valor a finals dels setanta. Com devien somriure quan veien que aquells documents incòmodes que desmentien la Catalunya mentalment noucentista, eren oblidats i amuntegats en pocs metres quadrats, en la gairebé clandestinitat del país. Algú deu haver somrigut en veure com es perpetren atemptats a la memòria.
Evidentment, hi ha hagut uns lladres. Tanmateix, la Generalitat (totes, les del 1979 ençà), l’Ajuntament i la societat civil, han estat els còmplices necessaris. Els polítics de la Transició no van tornar l’ingent patrimoni expoliat pels feixistes.
I ara, potser fóra bo buscar un local digne per a l’Ateneu. No sé, a mi se m’acut alguna seu central d’algun banc rescatat amb els nostres diners. Al cap i a la fi, fou en aquestes entitats on va anar bona part del botí recollit gràcies a Franco i els seus incondicionals continuadors.