Espai de Dissidència

El 1897, i després que un anarquista francès, Giraut, tirés una bomba al pas de la processó del Corpus, es desfermà una veritable cacera de bruixes coneguda sota el nom de “Processos de Montjuïc”. Malgrat que Giraut actuà en solitari, i confessà el seu crim, els més de 400 detinguts entre anarquistes, esperantistes, republicans, catalanistes o qualsevol cosa que caigués antipàtic a l’imperi, van ser torturats, processats sense proves ni garanties, maltractats, humiliats, sense possibilitat de defensa, i finalment jutjats per un tribunal militar. Vuit condemnes a mort, de les quals cinc executades. Altres morts durant l’interrogatori o gent que perdé la raó. Desenes de condemnats a cadena perpètua i enviats a les colònies. Centenars d’exiliats.
Un dels detinguts, l’enginyer anarquista cubano-català Ferran Tárrida de Mármol, pogué marxar a París on conegué el director del diari L’Intransigéant, Henry de Rocheford, qui un any més tard esbombaria l’escàndol del cas Dreyfus. Gràcies a l’editor, l’opinió pública europea tingué notícia de les pràctiques repressives i judicials hispàniques, a l’alçada de l’Imperi Otomà o del tsarista. I això, en una època en què Espanya posava en pràctica els camps de concentració a la guerra de Cuba, acabava fent mal.
L’obra es titulà, de manera molt il·lustrativa “Les inquisiteurs d’Espagne”. I parlava de tots els crims comesos al Castell de Montjuïc. I sobretot, de la farsa judicial.
Em ve tot això al cap quan penso en el cas Otegui i en la condemna a deu anys de l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafael Díez Usabiaga. De la mateixa manera que qualsevol dissident podia ser titllat de terrorista anarquista (encara que fossin gent com Josep Llunas, el més dur detractor de la violència revolucionària), qualsevol basc que no s’inclini davant els símbols franquistes és d’ETA.
Justícia espanyola és un oxímoron com música militar o generositat d’Esperanza Aguirre. El que està passant en l’actualitat és la continuïtat històrica on Espanya resulta fidel a les seves tradicions administratives. La inquisició formalment no existeix, encara que s’aplica. I només la pressió internacional pot alleujar les seves pràctiques (aquesta fou la veritable causa de la tolerància amb Bildu). El que està passant és un veritable escàndol que posa Espanya a l’alçada de qualsevol dictadura africana. No és que la justícia espanyola no sigui independent, que no ho és, sinó que manté les mateixes tradicions en què qualsevol que fos una mica estrany podia ser acusat de bruixa, d’infidel o de terrorista.
Per cert. Malgrat demostrar-se la innocència del tots els processats de Montjuïc, ningú no fou ammistiat. Alguns obtingueren indults parcials per fer veure que es feia alguna cosa. Si rectificar és de savis, els inquisidors espanyols no tenen aquest problema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!