Espai de Dissidència

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”,”serif”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}

“La xusma de l’entrepont / no parla anglès ni alemany / mes
hi ha quelcom / que no requereix explicació: / que a la primera classe li toca
el primer torn / i que mai no hi ha prou ampolles de llet / ni sabates, ni bots
salvavides per a tothom”. Així de crua és la realitat descrita al Cant II de la
comèdia “L’enfonsament del Titànic”, àmplia metàfora de l’assaigista Hans
Magnus Enzenberger. De fet, el naufragi del qual aviat farà un segle representa
una alegoria de com el capitalisme liberal previ als conflictes del segle XX és
capaç de passar de la supèrbia a la misèria en poques hores. I sobretot, com
els que s’enfonsen, són sempre els mateixos.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”,”serif”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;}
@page Section1
{size:21.0cm 842.0pt;
margin:3.0cm 3.0cm 3.0cm 3.0cm;
mso-header-margin:35.45pt;
mso-footer-margin:35.45pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}

El problema dels economistes és que gairebé tots aquells amb
capacitat d’influència política, o bé van suspendre l’assignatura d’història, o
bé van treure matrícula en matèria de cinisme. Només fa una dècada, quan
l’alumne modèlic dels neoliberals, l’Argentina, començava a donar senyals de
feblesa, el conjunt de receptes suministrades pels aprenents de bruixot del
Fons Monetari Internacional, provocaren un col·lapse generalitzat que portà un
dels països més benestants del continent a un estat premodern. Naomi Klein,
d’aquesta catàstrofe econòmica en va dir la doctrina del xoc, tanmateix,
l’esdevingut a la nació austral també tingué la seva comparació simbòlica
coetània. Les retallades de despesa pública exigides per l’FMI van ser com
apagar el motor d’un avió que anava perdent alçada. Els resultats són coneguts. L’ortodòxia
econòmica provocà les catàstrofes aèries –la privatització d’Aerolíneas per
part d’un grup espanyol esmicolà la legendària seguretat que caracteritzava la
companyia argentina- i humanes per tots conegudes. El “corralito” esdevingué, a
la pràctica, un robatori organitzat a gran escala per tal que inversors
estrangers recollissin els seus beneficis, mentre que l’empobriment sobtat i
massiu del que quedava de les classes mitges empenyè milions d’argentins
magníficament formats a fornir ocupacions submileuristes que han alimentat la
nostra recent etapa de pressumpta expansió econòmica.

De tot això no és difícil deduir que les crisis, provocades
per la cobdícia dels inversors i la irresponsabilitat dels polítics, acaben de
les mateixa manera. Els salvavides se’ls reparteixen entre els de sempre. I els
responsables econòmics dels governs, que en aquestes èpoques difícils es
dediquen a administrar l’evaquació del vaixell d’una manera poc honesta, animen
als passatgers de tercera a fer cursets de natació.

L’ortodòxia econòmica recomana per a temps de crisi fets poc
compatibles. La primera cantarella sol ser la de moderació salarial. A
continuació, mentre comencen a disparar-se la desocupació, reclamen “treballar
més” i incrementar la productivitat. Alhora, per tancar la quadratura del
cercle conviden, en etapes de restricció de crèdit, a gastar més per reactivar
el consum, mentre disminueix la despesa social. És evident que aquest conjunt
d’oxímorons únicament serveix per preservar els interesos d’uns inversors, cada
vegada més mal acostumats al binomi privatització dels beneficis /
socialització de les pèrdues. Paral·lelament, i com a herència de les crisis
passades, s’introdueixen elements que consoliden la desigual posició de les
elits enfront a una majoria d’assalariats, pensionistes o falsos autònoms.
Rebaixes dels impostos societaris i patrimonials, sofisticació de l’enginyeria
fiscal i financera per exonerar les grans fortunes de les seves obligacions
tributàries, desregulació laboral, extensió del treball brossa, empreses
brossa, cadenes de subcontractació i multiplicació d’empresaris vius que
exerceixen interessadament de privilegiats intermediaris entre l’estat i la
societat

Per sortir de les crisis, l’ortodòxia no serveix per a
quatre cinquenes parts de la ciutadania. És necessària la intervenció estatal
profunda, les nacionalitzacions de bona part de les empreses en crisi i de
sectors estratègics –com el cas de l’habitatge on resulta obligat crear un
ampli ventall de vivenda pública per a tothom que ho necessiti-. I sobretot, un
increment substancial del poder adquisitiu assalariats, només possible a partir
d’una disminució substancial dels beneficis d’unes empreses que ja han viscut
una llarga temporada de vaques grasses. No es tracta únicament del fet de justícia
que, al llarg d’aquests anys d’aparent prosperitat, s’ha produït la paradoxa
d’una pèrdua considerable de la renda salarial, sinó perquè aquesta resulta
l’única fórmula efectiva de fer aflorar uns diners que fa temps haurien de ser
a escoles i hospitals, i que s’havien acumulat a les butxaques –i paradisos
fiscals- d’uns pocs. Tot plegat, mentre es procedeix a un descens generalitzat
de la jornada laboral del país, una de les més inútilment perllongades de la
UE, amb l’objectiu d’apaivagar la creixença de les xifres de desocupació. Pot
semblar heterodox, tanmateix aquestes mesures són les úniques que,
històricament, han demostrat ésser útils, a més de lògiques i racionals –no
fonamentades en creences teòriques-. Només amb el repartiment equitatiu de bots
salvavides, sense distinció de classe, es pot navegar en la direcció encertada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!