Espai de Dissidència

Andreu Navarra i David Rabadà (coord.) La educación cancelada. Sloper, Ciutat de Mallorca, 2022, 218 pp. 

 Portem dècades de reformes educatives incomprensibles i inconvenients en un procés que corre paral·lel al desballestament de les estructures de benestar públic. Tot plegat, guarnit amb un discurs de forçada modernitat. Tanmateix, entre una bona colla de resistents, aquesta degradació induïda és qüestionada cada vegada més desacomplexadament en l’àgora virtual pública. Fins i tot en alguns espais alternatius als oficials. Per contra, i amb un punt de depriment, això contrasta amb els silencis dels claustres, que adquireixen a poc a poc aquella tonalitat impostada de congressos de Partit Comunista Xinès. 

Certament, en l’àmbit social en general i l’educatiu en particular, el progressisme soixante-huitard, ha anat apropiant-se de l’espai públic fins al punt de foragitar qualsevol dissidència ideològica, en una fórmula que recorda a la fabulosa pel·lícula Retour à Reims (Jean-Gabriel Périot, 2021) on es narra el divorci entre l’esquerra oficial i l’ampli espectre de damnificats d’un capitalisme avui més hegemònic que mai. De fet, aquesta colonització neoliberal dels cors i les ànimes que tant anhelava la profeta Margaret Thatcher, ha practicat una desvinculació intel·lectual entre les esquerres oficials i la realitat. I és així com s’ha produït una mena de putch  segons el qual allò que anomenaríem (per simplificar-ho) progressisme ha posat fi al principi general d’igualtat per suplantar-lo per “tunejament” identitari, conreu del jo, individualisme, egosurfisme o qualsevol expressió que serveixi per entendre com hem arribat fins aquí. 

És així com les reformes educatives han capgirat el sentit benestarià de la institució es,colar (la idea de fer servir l’aula per compensar des de dalt les carències d’inici del “poble” en un sentit revolucionari) per transformar-lo en coses molt diferents. Ho hem anat veient tots aquells que portem dècades en el sistema i ens adonem, dolorosament, com els nostres alumnes d’avui disposen de menors oportunitats que els de trenta anys enrere, i que el mercat de cartes marcades és cada vegada més descarat. És per això que cada vegada, amb l’aparició de llibres com el que ressenyem aquí, i a la vegada, d’una jove generació de neoil·lustrats rebels (com el mateix Andreu Navarra, Pascual Gil, Ani Pérez, Marina Garcés, Cecilia Bayo, Iban Martínez Cárceles…) amb altres de més veterans (Rosa Cañadell, Gregorio Luri, Pep Barceló,…) semblen plantar-se i documentar amb dades objectives i discurs, que els emperadors van nuus, i que estem pagant un elevat preu per vestits de fum. 

Perquè, efectivament, en llibres de descripció i denúncia com La Educación Cancelada, el que es tracta és d’analitzar i exposar amb el màxim de rigor possible el què està passant, més enllà de totes les tintes de calamar ben finançades, patrocinades i exhibides en prime time. I la cosa no va d’educació, ni de pedagogia, ni de didàctica, sinó, ras i curt de qüestions menys elevades. És per això que ens enfrontem als efectes de la “Nova Gestió Pública” (NGP), un fenomen capaç de generar una imparable necrosi en el sistema a còpia de burocatització, jerarquització, expansió dels morrions als claustres o la proletarització de la professió docent. És així com l’NGP permet la via lliure per desmantellar l’educació com a institució i com a concepte. Si durant anys i panys els legisladors han provat de practicar enginyeria social amb les diverses reformes educatives i han tingut uns resultats decebedors, era per la resistència dels docents a aplicar tècniques que recordaven l’eutanàsia. Ara, amb la NGP, fent que, via selecció a dit del professorat, via corrupció i nepotisme en base a les confirmacions dels centres a canvi de silenci i acatament, el neoliberalisme ha entrat per la porta de l’escola, mentre que l’amor, i la democràcia, ha sortit espaordida per la finestra. És així, mitjançant l’NGP com s’ha desnaturalitzat l’escola-pilar-de-benestar i s’ha transformat (com reivindiquen amb orgull les tropes de xoc de la nova tecnocràcia enapegista) en allò que Marc Augé denomina un “no-lloc”. 

Un no-lloc, d’acord amb aquest antropòleg francès seria una mena d’espai indefinit de trànsit, intercanviable, desposseït d’identitat o caràcter, on l’individu resulta un ésser anònim. Pot ser una estació, un aeroport, un hipermercat, encara que també un camp de concentració. En el cas de les escoles, més aviat recorda a una immensa sala d’espera en què els presents miren de matar el temps com sigui (avui amb el màxim de pantalletes possibles), la finalitat del qual sembla més aviat mantenir en custòdia grans contingents d’infants i adolescents. Cada vegada en períodes més perllongats, tant des d’un punt de vista horitzontal (més hores al dia, més dies l’any) com vertical (més anys d’escolarització on s’aprenen menys coses). De fet, com recorda l’Andreu Navarra, recorda un gran panòptic ampliat (i la innovació transgressora que busca acabar amb el concepte físic de classe graduada contribueix encara més a aquesta idea de control social) que busca evitar la inserció de l’alumne en el col·lectiu de la ciutadania políticament activa. I no m’estranya, perquè al llarg de les darreres reformes si hi ha una fixació del despotisme anti il·lustrat de les neotecnocràcies, és desposseir la ciutadania de l’arma del saber i el coneixement. 

De tot això va aquest llibre amb disset intervencions de docents de camps, perspectives i orientacions diverses, i que tanmateix conflueixen en aquesta mena de voluntat d’equip mèdic. Per a boomers com jo, probablement molts recordaran l’excèntric Doctor House, aquell metge políticament incorrecte, i que tanmateix era capaç de resoldre els misteris de la medicina. La Educación Cancelada exerciria aquí d’equip mèdic que, en debat permanent mira d’aplegar els ingredients que permetin oferir la diagnosi diferencial que expliqui les claus dels perquè avança ràpidament la malaltia, i quins remeis hi pot haver. Espòiler: la medicina més eficaç és més democràcia. 

És així com aquests disset experts i pensadors, que a diferència dels neotecnòcrates enapegistes, trepitgen aules, coneixen els seus alumnes i famílies amb noms i cognoms i no es deixen entabanar per la teologia de la innovació, ens parlen de l’anatomia i patologia de les competències, alerten de la degradació dels coneixements necessàriament teòrices fonamentats en la ciència i les humanitats, ens alerten sobre la infantilització de la comunitat educativa, de la importància civilitzatòria de la lectua, de l’ús responsable (fonamentat en l’experiència històrica i l’evidència científica) de la tecnologia, i ens ofereixen històries reals que, en combinació, ens porten a l’èxit educatiu. Un èxit educatiu que pot fer perillar aquest fracàs social impulsat per aquesta mena de distopia thatcherisa on ens han confinat, i que han transformat els centres educatius en una mena de camp de concentració amb globus de color i xerrades motivacionals. 

En qualsevol cas, llibres com aquests ens posen en evidència la creixent articulació d’una resistència il·lustrada davant la barbàrie planificada en forma de textos legislatius i pràctiques educatives (i NPG) perverses. Al cap i a la fi, tot plegat va, sobretot, de democràcia. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!