Esfereïdora, inquietant, corprenedora,… són adjectius que es podrien aplicar a The Road, la pel•lícula dirigida per John Hillcoat i basat en la novel•la de Cormac McCarthy. En un ambient post apocal•líptic, sense que els espectadors en coneguem les causes, els escadussers supervivents tracten de viure entremig d’una desolació absoluta, a la qual ajuda la depriment fotografia de Javier Aguirresarobe. No en sabem el perquè, tanmateix el planeta col•lapsa. Desapareix la vida, els animals, els boscos esdevenen esquelets de branques mortes. Davant l’absurditat de resistir en un món sense esperança, el suïcidi sembla l’opció més raonable. Un pare i un fill sense nom, tracten de no resignar-se a aquest fat inexplicable, i després que la mare ha optat per la dimissió voluntària, tractaran d’arribar al mar a la recerca d’una esperança.
Tanmateix, en un món sense plantes ni animals, els escassos humans que sobreviuen, es dediquen al canibalisme. Així doncs, la desconfiança fa evitar el contacte amb altres, la por habita en el cor dels homes, i la brutalitat més bestial faria empal•lidir el mateix Joseph Conrad.
No he llegit encara cap crítica literària o cinematogràfica. Tanmateix, la desolació del paisatge, la ruptura absoluta de les relacions socials, reduïdes a la mínima expressió i a la competició ferotge per la supervivència em fan pensar en el capitalisme neoliberal actual. No deu ser casualitat que bona part del film és rodat a la Nova Orléans on s’experimentà el primer desastre propiciat i explotat pel neoliberalisme en la seva expressió més pura. Només cal llegir les cròniques de Naomi Klein quan explica com el capital nord-americà aprofità la catàstrofe per privatitzar absolutament tot, i expulsar a la població més incòmoda. De fet, esdevingué un veritable extermini per omissió. Tanmateix, la novel•la, i la pel•lícula, esdevé la metàfora de la vella i triomfant convicció de Margaret Tatcher: la societat no existeix, només existeix l’individu. La competitivitat, el desig d’imposar-se sobre els altres. El capitalisme com a veritable plaga que destrueix i assola tot el que toca (com els paisatges apocal•líptics del film). El darwinisme vital que impregna la ideologia global. I sobretot, el canibalisme com a exemple més frapant d’una societat on només l’interès personal dels més ben situats, enderroca qualsevol atisbe de bondat en l’ésser humà. McCarthy acaba de descriure a la perfecció el model cercat per Wall Street, encara que potser ni ho sap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!