Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Avui els argentins celebren el bicentenari de la seva independència. Encara que els llibres de text en parlen, pocs relacionen l’emancipació americana amb el col·lapse espanyol propiciat per el que els historiadors a posteriori van denominar com a Guerra de la Independencia (el fallit mite fundacional de l’Espanya moderna) i els catalans denominem inequívocament Guerra del Francès. Ja se sap, els catalans som força menys grandiloqüents.
Tanmateix, el cert és que el que s’esdevingué a Espanya entre 1808 i 1814 fou una veritable guerra d’independència. Parapetats rere retòriques i ideologies atractives com allò de la liberté, égalité, fraternité, els exèrcits napoleònics volien exclusivament una cosa dels súbdits de Carles IV. Robar tot el que podien, saquejar, quedar-s’ho tot. La manera com va implosionar l’estat espanyol, en què les seves classes dirigents, la monarquia, es va avenir a deixar-se dominar per Napoleó i la seva camarilla, fou realment històrica. Tanmateix, el poble, un poble en armes que no es feia cap il·lusió sobre les intencions dels francesos armats, es va rebel·lar. Muntà insurreccions duríssimes contra aquells lladres amb uniformes blaus. I aprengué a governar-se amb sí mateix. La pena fou que no gosà destituir un altre borbó més.
El que avui s’esdevé amb Espanya respecte allò que els exèrcits dels inversors i la cavalleria de l’FMI, parapetats rere la seva retòrica de creixement econòmic, desenvolupament, ajust, perspectives no és altra cosa que robar.
Robar els diners dels pensionistes, robar als jubilats, robar als dependents, robar als treballadors, robar als estalviadors, robar als nadons, robar l’aigua que bevem i l’aire que respirem, robar a tort i a dret. I el nostre govern fa el calçasses. La nostra classe política dubta entre si fer de Carles IV o Ferran VII, tot i que secretament aspira a fer de Pepe Botella. Aquest és el seu únic dilema.
Davant el robatori, només hi ha la solució de Móstoles o El Bruc. Destituir el govern, posar fora de la llei als especuladors, i restaurar una inquisició per als delictes econòmics. Que el pes dels qui han perdut mentre les coses anaven bé, caigui damunt els aprofitats de quan les coses van malament.
Diputats que encara un queda un bri de decència, especialment gent del PSC i de CiU. Demà digueu no al Real Decreto Ley. Imposeu a Espanya un acte de dignitat. Proclameu la independència dels mafiosos aprenents de Napoleó que anhelen les butxaques i l’ànima dels ciutadans. És hora de recordar el 2 de maig. O potser acabareu forçant que els catalans acabin muntant un 26 de maig a l’estil argentí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense voler desmereixer la grandeur dels revoltats ibèrics anti-gavatxos, crec que el timbaler, el del Bruc, podria haver-se tocat la flauta i el fabliol… de ben segur que els haguera anat millor als nostres il·lustrats (que també n’hi havien). Desprès del guanyador crit de guerra de “Vivan las caenas!” de capellans i altra fauna, el què hem recullit els descendents ja ho veiem (ZPs, Franco, PPs, Borbon, etc.).
Atentament
Allò no fou una guerrra de la independència. Fou una guerra guerrejada ( o de guerrilles de manera dita moderna). Al final de la qual hom crida a les diferents faccions a Cadis. La historiografia vindria després, i d’una manera que tinguera coherència i unitat intel·lectual interna.
Tu i jo que venim, en part, de Múrcia; què era sinó el cantó de CARTAGENA?