Espai de Dissidència

El premi Nobel d’economia Paul Krugman defineix l’etapa històrica que vivim com a l’era de “la gran divergència”. Amb aquesta expressió es pretén expressar com l’ortodòxia neoliberal no ha aportat altra cosa que “fum” especulatiu, mentre s’esfuma la cohesió social que havien portat polítiques de benestar, la funció dels estats com a reguladors, i una classe política amb voluntat redistributiva. Primer resultat: una polarització social extrema, en què tot benefici és acumulat per una minoria exigua mentre que la majoria és empesa vers la perifèria del sistema, vers una intempèrie de precarietat i incertesa. Segon resultat: ens el recordava recentment el sociòleg Zygmunt Bauman: la democràcia esdevé la principal víctima de la desigualtat.

Si el conjunt social és pressionat i corromput per la desigualtat, l’educació no resulta cap excepció. De fet, l’escola és encara una de les escasses institucions on passa tota la ciutadania més enllà de la seva condició. Per tant, en aquesta deriva involutiva, el conjunt de reformes a què són sotmesos els sistemes educatius van en una direcció semblant al de l’economia.

Així, l’autonomia, paraula que en el món dels principis filosòfics pot sonar bé, representa a la pràctica la desresponsabilització de l’administració a l’hora de gestionar i dotar els centres. La col·laboració amb les empreses significa que passa a ésser la patronal la que determina el model educatiu i els valors a transmetre, un model i valors, per cert, a la seva imatge i semblança. L’excel·lència passa a ser el terme ideal per concentrar recursos sobre els segments de l’alumnat que, majoritàriament correspon als estrats socials més elevats, tot extraient-los de la resta. La professionalització de les direccions implica la concentració de poder en poques mans, tot soscavant la capacitat de decisió de docents, alumnes i famílies, i eradicant la democràcia com a formació pràctica de la ciutadania més jove. La “competitivitat” implica dedicar els principals esforços institucionals a disputar un mercat educatiu per obtenir majors recursos i alumnat més benestant en detriment dels equilibris capaços de generar la cohesió interna que requereix un país fràgil com el nostre. L’”emprenedoria”, significa que els treballadors aprenguin a assumir un futur de feudalisme laboral en què s’hauran de pagar les cotitzacions social i estaran a disposició permanent de l’arbitrarietat d’alguns empresaris sense escrúpols (que cada vegada són més). La “governança”, la gestió “professional “implica la transposició de la jerarquia econòmica en el fràgil ecosistema dels centres educatius; la imitació d’un model empresarial que, malgrat la reiterada propaganda, ha fracassat estrepitosament. Sis milions d’aturats ho avalen.

Per tant, el conjunt de reformes que pateix l’escola, no cerca la “qualitat educativa”, pretext adduït per maltractar-la, sinó per aplicar els idèntics principis que experimenta la resta de la societat, i que implica una gran divergència social. El resultat: una creixent divergència educativa, que implica una concentració creixent de recursos entre sectors més benestants (encara resulta escandalosa la subvenció a centres d’elit, mentre es tanquen llars d’infants públiques); l’exclusió de la classe treballadora dels estudis postobligatoris; amb les taxes universitàries més elevades d’Europa, després d’Anglaterra i Irlanda; les retallades discriminatòries que afecten sovint a determinades escoles de determinats barris (i que la LEC i la LOMCE acaben avalant), o la desregulació de drets laborals que precaritzen l’ocupació i exigeixen sobreesforços (amb dedicacions lectives molt per sobre de la mitjana), i propicien un professorat més desmoralitzat i fatigat.

Com es tradueix tot això? Malgrat que les recerques internacionals caracteritzaven el sistema educatiu català com a un dels més equitatius, existeixen indicis d’una creixent polarització. Molts docents consideren que en els darrers anys, a les aules també està desapareixent la classe mitjana. Que alumnes víctimes de la crisi i la precarietat, endinsats en la pobresa a què ens aboca la troika i els col·laboracionistes de Moncloa i Plaça Sant Jaume, acaben quedant a la perifèria del sistema. No tenen ni ànims ni concentració per anar seguint, mentre les noves tecnologies i determinats programes milloren certament el grau de coneixement i maduresa de molts altres alumnes.

I, malgrat tot, l’escola continua funcionant. I, malgrat les retallades i agressions polítiques, continua raonablement bé. És per això que les forces obscures (al voltant de grups com la FAES, la Fundació Catalunya Oberta, el Foment, la CEOE i els seus “mariachis” acadèmics) malden per introduir encara més reformes en la direcció de demolir les estructures. És el que es podia deduir d’alguns dels debats de la darrera jornada de reflexió del Consell Escolar de Catalunya, amb veus que reclamaven reformes encara més radicals contra les suposades “rigideses escolars”o la discutible “manca d’esperit innovador”, per adaptar formes empresarials. Entremig de tot això, l’exhibicionisme cínic d’hipocresia d’algunes entitats financeres que penetren a les escoles venent el fum de la seva “obra social”. Els responsables de desnonar centenars de milers de famílies, els qui han redactat la reforma laboral que ha portat milions de persones vers l’atur, la precarietat, la pobresa i la por, parlant de “bones pràctiques” i dissenyant currículums. Vampirs que xuclen la sang de l’única institució que vetlla per defensar la cohesió social. És per això que fan el possible per convertir-la en zombie.

La conseqüència de la gran divergència econòmica és la gran divergència educativa. Enfront d’això, mestres i professors no podem restar de mans plegades. Cal que els docents facin un cop de puny damunt la taula… del claustre. I imposin uns valors democràtics que foragitin tots aquests fantasmes d’autoritarisme i desigualtat, que facin fora els mercaders del darrer temple que ens queda com a societat democràtica. Des del nostre sindicat demanem un esforç perquè cada escola, cada institut, cada facultat faci una revolució democràtica que tingui l’equitat com a principal objectiu, i la tríada republicana de la llibertat, igualtat i fraternitat com a horitzó assumible. És així, potser, com podrem generar aquest necessari aquest punt d’inflexió que ens porti a una convergència educativa, primer i necessari pas per a una gran convergència social.