Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
A quina empresa votaràs diumenge?
Mai tant pocs han fet tant mal a tants!
El banquer bo és el banquer entre reixes!
Enfront les galtes de porc, bacallà d’Islàndia!
Una cambrera de Nova York té més drets que deu milions de grecs!
Muntem entre tots un banc, a veure si ens rescaten!
Els banquers aniran a l’infern. Mentrestant, fem-los passar pel purgatori!
Abans parlaven de “socialisme real”. Nosaltres només hem conegut el “capitalisme real”.
Més que dret de vot, cal dret de vet!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si us plau: podria explicar la consigna “Una cambrera de Nova York té més drets que deu milions de grecs!”. Vist des de fora, la boutade aquesta no cola ni amb ciment… (Ah!: pot ser la cambrera aquesta -negra!- no té ni tuiter ni internet).
Atentament
Cada país té els seus propis xoriços; això està en el ser humà i no es
pot evitar. El problema és que a Catalunya hem de suportar els propis i
els aliens.
De tota manera pixa fora de test qui no sap veure que el problema ni tan sols són els xoriços propis.
El problema és que la culpa de tot la tenim la població, i ara plorem com a nens petits perque ens han pres una piruleta.
Una població lamentable que:
– Creu que els drets socials no tenen preu, quan tenen un cost que algú
ha de pagar. Un pais només es pot permetre els drets que es pot pagar.
Això és de calaix.
– Durant anys ha cregut que no calia formar-se en allò necessari per al
sector productiu, i per tant ha participat de la hiperinflació de títols
universitaris amb els quals ara no es pot opositar ni a caixer del
Zara.
– Ha renegat de l’empresariat i l’empreneduria quan resulta que aquesta
activitat és la més creativa, la que exigeix més preparació i treball i,
en definitiva, és l’única que crea valor. Un pais és EXACTAMENT el que
són les seves empreses. Japó és Honda o Toyota, EEUU és Microsoft,
Alemanya és Mercedes… Quina empresa competitiva té ara Catalunya?
– Durant anys ha considerat que la sortida més raonable és fe-se funcionari, i preferir la seguretat al risc.
– Ha renegat i renega de la formació com a alumne i ha deixat i deixa que es degradi com a professors (tots nosaltres).
– S’ha dedicat a viure a crèdit sense pensar que caldria pagar el deute.
Ara ve el cambrer amb la minuta i no volem, ni podem, pagar el compte.
– Ha abraçat la cultura de la subvenció i ara plora a la plaça Catalunya
demanant que algú els doni una almoina en lloc d’enfocar el tema per on
cal. Que és, i cal dir-los-hi amb crueltat: cal treballar més, i
cobrant menys, cal treure hores del son per estudiar, cal emigrar si
cal.
– Ha hipertrofiat el sistema funcionarial.
Som on som: un país força miserable i expoliat que ha agafat els pitjors vicis del país veí, i fins i tot s’hi emmiralla.
Fins que la gent no entengui la naturalesa del problema no hi ha sortida possible a la crisi.
És a dir: la gent que acampa a plaça Catalunya i tot allò que
representen són el focus intel·lectual del problema, són allò que caldrà
derrotar per bastir un pais on s’hi pugui viure.
Un independentista que no està fart de tot.