Ho confesso. Malgrat els grans esforços per impedir-ho, m’estic il·lusionant. Porto més un munt d’anys denunciant allò que tothom comparteix a la Plaça Catalunya, el que he publicat al llarg dels darrers quinze anys, i ara veig que són desenes de milers que ho repeteixen. El sistema ha tingut un error fatal i cal reiniciar-lo. Cal netejar de virus la placa base. Cal reclamar i practicar la democràcia, i no pas aquesta caricatura a què ens tenen acostumats. Cal posar a la pràctica allò que molts pensàvem i que fins ara ningú havia gosat fer.
El que està passant aquests dies és el millor que li ha passat a aquest país en les darreres dècades. Qui sap si serà una primavera efímera, car ja sabem, com deia Vicinius de Moraes, “tristeza nao té fim, felicidade sim”. Serem capaços d’articular i donar forma als anhels compartits? Aconseguirem que els fantasmes dels nostres avis ens ajudin a muntar una revolució? Col·lectivitzarem les grans fortunes? Assolirem mínimes fites?
Fa temps que no somio en colors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…d’aqui quinze dies no hi haurà ningú.
En la meva modesta opinió, els demanadors d’almoines i subvencions de les places representen el pitjor que hi ha el pais, els substrat que l’ha portat a la davallada: allò que cal superar.
Són el passat.
El futur són els joves de vint anys, que per sort existeixen i són la majoria, que intenten fer la seva feina el millor possible a l’empresa on estan, que es formen i estudien o que, millor encara, estan sembrant la llavor de les futures empreses.
Espero molt d’ells; son el millor i potser l’únic actiu que ens queda.