Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Demà no podrè votar perquè el meu municipi no té prevista la celebració de la consulta fins l’abril. Tanmateix crec que el que ha vingut passant des d’Arenys fins ençà ha propiciat una intensa reflexió, més privada que pública, més silenciosa que sorollosa. Avui és una teòrica jornada de reflexió, d’un esdeveniment sorgit des de la societat civil, al marge de la legalitat. I aquesta és la principal sorpresa política des de l’Assemblea de Catalunya ençà. Més enllà d’opinions, opcions polítiques, o sentit del vot, ens hem de felicitar tots per aquesta força desconeguda (o potser no tant?) que sorgeix des de baix, al marge dels canals institucionals. Recordar-nos que la democràcia és una qüestió de sobirania, i que aquesta és meva, nostra, dels meus veïns, i de les persones que conec. I que les institucions, almenys teòricament, són construccions que ens deuen obediència, perquè la legitimitat emana de tots nosaltres
Aquesta és la principal conclusió a la qual arribo després d’aquestes darreres setmanes. Més enllà de l’opinió de cadascú (ja he expressat en més d’una ocasió els meus dubtes sobre segons quina independència podríem tenir, tot i que m’inclino a pensar que el sí és una opció menys dolenta que el no), el que resulta una obligació moral és que vagi a votar aquell que pugui. Per recordar que la sobirania és nostra, perquè nosaltres som la veritable nació, i perquè som nosaltres qui ens hem d’autodeterminar quotidianament, i per recordar a aquells parapetats rere lleis, reglaments i xiringuitos diversos, que les decisions importants han d’ésser preses col·lectivament.
Finalment, voldria pensar, i aquí, tot oblidant-me del meu probervial pessimisme, parlo amb una certa esperança que de tot plegat en poguem extreure la lliçó que cal fer consultes constants per prendre decisions trascendentals sobre qualsevol altre aspecte, més enllà de qüestions identitàries.
El vot, que en circumstàncies morals és una responsabilitat cívica, demà és una obligació moral.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ço que està clar és que un cop assolida la independència la lluita no acaba, recomença. sols que llavors serà assegurar-nos que el nou estat tingui una democràcia plena.
avançar, sempre avançar. pas a pas.
és preciós veure aquests dies quanta gent fa política de veritat sense necessitat de professionals de la política.