Espai de Dissidència

“Sovint, el respecte per la llei, converteix els homes més generosos en agents de la injustícia”

“El govern, que tan sols és el mitjà triat pel poble per executar la seva voluntat, és capaç de cometre abusos i corrupcions abans de permetre que el poble pugui actuar”

Henry-David Thoreau

En aquests temps convulsos, el darrer baluard que fa servir el poder per defensar-se de la democràcia és la llei. De fet, ja estem massa acostumats la llei es faci servir com a pretext per impedir la democràcia o coartar la voluntat popular. El cas de la LOMCE va encara més enllà d’aquesta història recent d’ignomínia, car aquesta, amb una denominació orwelliana (“Mejora de la Calidad Educativa) esdevé un instrument per atemptar contra l’educació i la cultura. I és, sobretot, una arma de destrucció massiva contra la nostra llengua. Cal remetre’s als fets. L’ofensiva del PP contra la Franja (LAPAO), contra el País Valencià (supressió de línies en  català) i Ses Illes (TIL) es complementa l’ofensiva contra el Principat mitjançant una corrua de sentències judicials contra la immersió. La llei, els tribunals, constitueixen mers mitjans que expliciten la finalitat d’acabar amb la nostra ànima com a nació.

Desmentirem la Consellera. Enfront d’aquest bombardeig dissenyat des de la FAES, no és admissible l’acatament amb l’excusa de l’”imperatiu legal”. Com han expressat diverses vegades des de la Generalitat, en la defensa que compartim sobre la consulta del 9N, “per damunt de la llei, hi ha la democràcia”. I podríem afegir, l’imperatiu moral és sempre per damunt del legal. La insubmissió i la desobediència oberta és l’únic camí vàlid. El dissimul,  les mitges paraules, la timidesa, les bones maneres no serveixen. L’estiu de 1846, el filòsof  nord-americà Henry David Thoreau es negà a pagar un impost per finançar una guerra injusta contra Mèxic. En el seu al·legat, redactat a la presó de Concord, considerà que la desobediència a un estat que permetia legalment l’esclavitud, no resultava una opció individual, sinó obligació personal i col·lectiva. Des de la seva cel·la va redactar les seves reflexions en el que és considerat el principal referent de la història de l’ètica: “Del deure de la desobediència civil”. Un dels seus exemplars el sostenia Tolstoi la nit en què va morir. El portava Ghandi sota el braç quan desembarcà a l’Índia. I les seves idees són les que han permès acabar amb l’Apartheid, la segregació racial o la discriminació de les dones. Enfront la barbàrie del franquisme sociològic, senyora Consellera, no hi ha altra opció que la desobediència explícita, total, absoluta, desafiadora. Un tribunal que es fonamenta en una sentència tramposa d’un Constitucional dependent de l’executiu, no té legitimitat. Un grapat de famílies que fan servir políticament els seus fills amb l’objectiu de dinamitar la cohesió civil catalana, no mereixen la més mínima atenció.

Ara bé, arguments jurídics per desacatar la barbaritat de la LOMCE no ens manquen. La nostra Generalitat pot obviar tota norma que provingui del BOE. Cal recordar que el nostre autogovern no està moralment vinculat a la Constitució. La Generalitat és una institució que, almenys des de l’època contemporània prové de la República Catalana proclamada per Macià. Les amenaces involutives forçaren a l’Avi Macià a negociar una inserció dins la República espanyola i la seva constitució de 1931. Malgrat la derrota de la guerra civil, les nostres institucions, amb presidència i parlamentaris, es van mantenir en la llarga travessia del desert de l’exili, fins que fou “legalitzada” pel Reial Decret Llei 41/1977 de 29 de setembre pel qual es reconeix la Generalitat. De fet, aquest acte el que fa és reconèixer la institució, ja existent, que propicia la paradoxa que l’única autoritat legítima a tot Espanya, esdevenia el president Tarradellas. La Generalitat continua essent l’única autoritat legítima (potser amb l’excepció del govern basc) a l’estat espanyol actual, ja que prové de la voluntat popular. Ara que el rei Joan Carles ha abdicat per mantenir el “negoci familiar”, és hora de recordar que el règim espanyol actual de “Segona Restauració” fou el fruit de la decisió d’un conjunt de lleis franquistes (entre aquestes el testament personal de Franco, de nul·la validesa política), i aquestes, al seu torn, són la conseqüència d’un acte de força. En altres termes, el govern espanyol és il·legítim perquè prové directament d’una dictadura, i la seva constitució, elaborada i aprovada en un context de coaccions militars a còpia de remors de sabres i uns poder fàctics (judicatura inclosa) que donaven un estret marge d’actuació entre una població atemorida i desinformada.

La Generalitat, en pitjor dels casos, només pot estar lligada a una entitat avui desapareguda: la República espanyola. Per tant, no té perquè acceptar la legalitat espanyola, encara menys aquella elaborada des d’un partit els membres de la qual són els hereus ideològics (i sovint biològics) del franquisme. En aquestes circumstàncies, el curs vinent cal explicitar de manera inequívoca que les escoles catalanes s’han de regir a partir del que determinin les respectives comunitats educatives. En altres paraules, que cada escola, cada institut faci la seva pròpia Declaració Unilateral d’Independència respecte a una llei que no té ni cap ni peus, sinó dents i urpes que pretenen ferir l’escola catalana. L’acatament d’una llei com la LOMCE és ésser còmplice necessari de l’ofec de la nostra identitat. Hi ha moments en què cal triar entre legalitat i legitimitat, entre llei i justícia, entre l’imperatiu legal i l’imperatiu moral.