Espai de Dissidència

Una trucada telefònica m’ha avisat avui la mort d’un dels més emblemàtics noms llibertaris i un dels pensadors més interessants de la dissidència. L’atzar feu que Edo i jo fóssim veïns d’escala al llarg de quatre anys, entre 1990 i 1994, i no fa fins uns quants anys després, quan havia decidit dedicar-me a investigar el gran fet diferencial dels catalans, l’anarquisme, que no vam tornar a coincidir. També tenia previst fer-li una entrevista, que havia anat endarrerint mes rere mes. Avui me n’adono de com no he arribat a temps. Tinc la sensació d’una pèrdua personal i una de col·lectiva irreparable.
Luis Andrés Edo (Casp, 1925) havia estat fill d’un guàrdia civil que seguí el camí de les joventuts llibertàries. Desertà dos cops de l’exèrcit espanyol, i fugí a l’exili francès, on contactà i treballà per a la CNT de l’exili, tot arribant a participar en el comitè de Defensa. Això vol dir, la preparació d’atemptats contra Franco i els feixistes, una relació fluïda amb Quico Sabaté, i la lluita armada contra la dictadura.
En qualsevol país normal, Edo tindria el nom d’un carrer. Gent com ell representa el mateix que Jean Moulin a França. Malauradament, sembla ser un rostre més de l’affiche rouge que recordava Léo Ferré.
Si bé la lluita contra el feixisme fou notòria, fou la Transició, culminada amb aquesta Segona Restauració -els mateixos gossos amb diferents collars, encara que aquests siguin de disseny i disparin a ossos en coma etíl·lic- la que ordenà la seva destrucció. Ja he avançat que Edo és -ha estat fins avui- un dels més imortants membres de la dissidència. El 1976 esdevenia un dels caps visibles d’una CNT amb més de 300.00 afiliats a Catalunya, capaç d’organitzar vagues espectaculars -Roca o les gasolineres-, manifestacions laborals de més de 400.000 treballadors o unes jornades llibertàries -el 1977- amb més d’un milió de participants. Per un moment, la CNT semblava que anava a resorgir amb la força que mereix el codi genètic dels catalans. La no acceptació dels Pactes de la Moncloa van fer dissenyar el desmantellament a l’estat. Els avui sindicats “majoritaris” i orgànics, es van quedar amb el patrimoni anarcosindicalista, i van passar a dependre del govern. I la destrucció de la CNT va comportar l’eforç d’un important nombre de guionistes.
El cas Scala és un dels grans “scàndols” de la història recent. Una operació per domesticar els treballadors del país, per domesticar els catalans, per assegurar que tot canviés, per tal que tot seguís de la mateixa manera. Edo va ser tractat per la democràcia de la mateixa manera que el franquisme. Més o menys com tots.
Els darrers anys Edo es va dedicar a publicar diverses reflexions, a renovar una ideologia llibertària essencialment líquida, adaptable, dinàmica. Va mostrar ser un dels grans teòrics del món llibertari, amb alguns conceptes interessants com la “demoacràcia”, és a dir, l’impuls de l’autogestió mitjançant la democràcia directa enfront la democràcia sufragista considerada com a la més normal.
Anunciava abans que Edo i jo havíem estat veïns. En aquells temps d’esbojarrada joventut, a l’àtic que ocupàvem les festes se succeïen una darrera l’altra. Francament, tot i que jo era un dels més discrets, confesso que fèiem massa soroll, i més d’un cop, amb una cinquentena de participants, temia que s’enfonsés el terra. Edo, quan ens trobàvem per les escales, m’enviava unes mirades no precisament amables. Amb la Doris, la seva companya, professora a l’Autònoma, mentre jo era estudiant de la facultat de Filosofia i Lletres, havíem fet algun recorregut junts amb els FFCC. Mirava de disculpar-me. De fet, els darrers anys van ser força més tranquils. Molts anys després, en un sopar amb gent de la CNT (aleshores portava un programa d’història, i em van convidar allà) ens vam trobar. Ens vam veure algunes vegades més. Era un home profundament intel·ligent, culte, amb una profunditat de pensament difícil de trobar. Em vaig disculpar, com no podia ser d’altra manera, pels meus pecats i els dels meus companys de farres. Ara me’n penedeixo de no haver-lo conegut més a fons, perquè era una persona que valia la pena, amb un nom que hauria de trascendir vers dimensions intel·lectuals més elevades.
Descansi en pau. Encara que això soni a massa religiós, tan de bo que trobis el cel col·lectivitzat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!