Espai de Dissidència

Ahir a les 4 de la tarda va morir a Barcelona l’historiador anarquista i col·lega Diego Camacho Escámez (Almería, 1921), conegut pel seu pseudònim Abel Paz.
Arribat a principis de la dècada dels trenta a Barcelona, exemple d’anarquista culte i compromès, autodidacta, format com a alumne de Puig Elías a l’escola Natura del Clot, en Diego va participar activament, amb només quinze anys, a la revolució del “curt estiu de l’anarquia” i organitzà amb altres companys generacionals el grup conegut com “Els quixots de l’ideal”. Posteriorment fugí a l’exili, internat en camps de concentració, reclutat per a les Companyies de Treball, i perseguit tant pels nazis com pel règim col·laboracionista de Vichy, com posteriorment, retornat clandestinament a la Catalunya franquista, participant a la resistència armada contra el règim, empresonat al llarg d’una dècada, fins a una etapa d’exilis francesos i retorns, fins a la seva instal·lació definitiva al carrer Verdi, de Gràcia.
Serà precisament a partir de la dècada dels seixanta quan iniciarà la seva etapa com a hitoriador. Destacarà la seva monumental biografia de Buenaventura Durruti, amb diverses edicions, i traduït a una desena d’idiomes, entre els quals l’àrab i el japonès.
Tanmateix, escriurà moltes altres obres sobre la història de la Internacional, la revolució de 1936, els fets d’octubre o una extensa autobiografia separada en diferents volums de memòria d’un gran interès. El seu estil historiogràfic, directe, analític, divagatiu, fou el representant de la seva generació, fonamentat en una extensa cultura, una formació heterodoxa i autodidacta, una recerca intensa a les fonts i una gran passió comunicacional, amb ofici i sentit comú, intuició, i sense pèls a la llengua.
Avui seria molt difícil reconstruir bona part de la història del moviment anarquista sense obres com “Durruti en la revolución española” o altres sense una contribució no sempre ben reconeguda per la historiografia actual, que amb una certa hipocresia, mentre feia servir els seus llibres, no sempre el tractava com a part del gremi. Al cap i a la fi, Abel Paz no era una personalitat fàcil. S’entén que després de dècades de persecucions i empresonaments per part de nazis, feixistes i col·laboracionistes a una personalitat lliure, no tingués un tracte fàcil. Es deia d’ell que era més perillós amb un micròfon que amb una pistola, i amb aquell accent seu tan característic del català d’abans de la guerra, era capaç d’atacar àcidament una historiografia benpensant dedicada a glorificar la Transició com a millor dels móns possibles.
No tenia una personalitat plàcida. Ens vam conèixer fa dotze anys. Em va ajudar a la meva primera investigació. Recordo com un dia em va fer esperar dues hores fins que vaig anar a casa seva, un laberint de llibres desordenats, envoltat entre la boira de tabac negre, i el vaig preparar un cafè. Va ser aleshores quan vam començar a connectar. Després ens vam trobar-nos algunes altres vegades. Amb una mala salut de ferro, esdevenia un fumador compulsiu al qual se li podia perdonar tot. Després d’una vida difícil i una genialitat revelada a la segona etapa de la seva vida, qui li podia criticar? La veritat és que, malgrat que sóc poc impressionable, la personalitat de Camacho em va seduir, com a tants d’altres. Sabia que un dia o un altre, aquest representant de la historiorgrafia anarquista autodidacta, un dels últims apatxes, més que quixots, de l’ideal, ens deixaria. Això no m’estalvia una gran sensació de tristesa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!