Espai de Dissidència

Article Publicat recentment a Barret Picat

Pocs dies després d’haver complert els setze anys vaig haver de fer la meva primera visita a l’INEM. El meu naixement en el sí d’una família, d’allò que abans en deien obrera, implicava aquest ritus iniciàtic. Complerts els requisits d’edat, la «meva obligació» implicava treballar «en el que fos», per «guanyar diners», i per alguna altra raó que s’escapava a la meva comprensió. El destí semblava adreçar-me vers l’ocupació fabril que es remuntava, almenys, des de feia tres generacions. La universitat, pensar, semblava una activitat exclusivament dissenyada per a aquells que vivien en altres barris, les bones famílies que no coneixíem, o la gent a la qual, d’una o una altra manera, i no sé ben bé per quin motiu, havíem de servir.

No eren bons temps. Desembre de 1981. Un país llòbrec contaminat pel «desencanto», del que podia haver estat i no fou. No sé si estàvem en crisi. Sí sé, en canvi, que molta gent havia perdut la seva feina. Alguns que havien immigrat vint anys enrere havien considerat la possibilitat de tornar. Dels pocs que ho van fer dubto que hi hagués algú que ho lamentés. Els qui no teníem poble ens havíem de quedar en una ciutat difícil entre perspectives incertes. L’oficina de l’INEM era depriment, amb cues heterogènies de persones necessitades, desesperançades, o simplement escèptiques davant el que els optimistes qualificaven com els «reptes del destí».

Anys després vaig comprendre la coreografia de la depriment oficina d’ocupació. Les cues no tenien cap finalitat pràctica. Es tractava d’una humiliació pública dels qui no tenien feina, una fórmula de culpabilitzar persones sense fonts d’ingressos, de minar autoestimes en un procés d’anul•lació psicològica. La destrucció de les ànimes servia per inocular el virus de la por dels qui treballaven i callaven. En realitat, la vegada que anava a segellar un estúpid paper (se suposava que per controlar que efectivament no tenia feina), en realitat formava part d’un ritus amb sacrificis humans.

Els llibres d’història o els estudis sociològics mai no reflectiran amb detall els aires sufocants d’aquell hivern. Els comentaris en veu baixa culpabilitzaven els aturats. «Mira aquest, en comptes de buscar feina, s’està al bar amb els seus amics», sentia d’algunes veïnes. Com si la condició de desocupat hagués d’implicar que la víctima s’hagués d’arrossegar de negoci en negoci suplicant unes engrunes, i per suposat, haguessin estat desposseïts del dret a passar una estona agradable. Els llibres de sociologia i política parlen sovint d’explotació o guerra de classes, tanmateix, sovint s’equivoquen. Sovint els pitjors opressors són els propis oprimits. Sovint els més putejats són aquells que, branden orgullosos llurs cadenes I maleeixen aquells pocs disposats a obeir i formar part del ramat.

Mesos després continuava segellant aquells papers inútils, com inútil era la visita a un INEM on, realment no oferien cap feina. El mercat de treball estava al marge de tot allò, i resultava pròxim a la delinqüència comuna. L’economia submergida inundava les ofertes de treball de La Vanguardia. Ja abans de complir els setze vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho. Fer enquestes que encobrien vendes. Vendes d’aparells inútils. Assegurances falses. Piràmides subfinanceres. Tot plegat, feines consistents a enganyar persones a canvi d’una mínima comissió, on per suposat, ni havia cap paper que evidenciés relació contractual, ni seguretat social o res que se li assemblés. La majoria, persones honrades incapaces de timar ningú, no duràvem més de dues setmanes, amb la frustració d’haver perdut el temps, els diners, i algun amic a qui vam aconseguir entabanar per dues-centes pessetes. Primera lliçó. Quan més putejats estan els empleats, més disposats a obeir ordres il•lògiques a un cap inútil, vulgar i despòtic.

Febrer de 1982. Vaig tenir el que se suposava esdevenia una primera feina. Bé, oficialment no ho era, perquè també allò s’ubicava en l’extens latifundi de l’economia submergida. No recordo haver signat cap paper, i les eixorques visites mensuals a l’INEM continuaven succeint-se l’una rere l’altra. De tota manera era una feina més normal, en el sentit que es desenvolupava, si més no, una activitat productiva i no delictiva, que lògicament no me la va facilitar l’oficina d’ocupació, ni, és clar, les planes de La Vanguardia. Com passa en aquest país, la meva incorporació fou gràcies a la intervenció amb un familiar, única font segura d’ocupació en l’empresa privada. Es plastificaven coses en una fàbrica d’un polígon industrial al Vallès. Em vaig pasar uns quants mesos passant les mans per una perillosa màquina ambientadors de cotxe Ambipur i cubs Rubik, de dilluns a dissabte, des de les sis de la matinada fins a les dues del migdia. El meu cosí era un capataç despòtic i bipolar, disposat a aconseguir que el seu equip fos sempre el més productiu a canvi d’unes petites engrunes i un copet a l’esquena del gerent. Des d’aleshores no ens hem tornat a parlar, tinc una alèrgia psicològica a l’ambipur i una fòbia profunda als cubs Rubik. Mentrestant, vaig entrar en el club de qui sap apreciar la terrible bellesa dels poemes d’un Martí i Pol on dibuixava el claustrofòbic ambient fabril de la seva joventut.

Afortunadament, aquells anys continuava estudiant. El batxillerat nocturn era una taula de salvació i un espai on podia relaxar-me. Bona part dels meus companys es trobaven en situacions similars a la meva. O pitjors. De fet, era dramàtic assistir a la caiguda de molts nois i noies, en general amb més talent que jo, els quals, colpejats per una grisa realitat, abandonaven. De fet, les classes on sovint feia grans esforços per no adormir-me per la fatiga, em feia pensar en aquella esbojarrada cursa del Grand National, on cavalls i genets anaven caient, un rere l’altre cada vegada que no superaven els obstacles de terra i branques dreçats arbitràriament davant seu, arribant a la meta un delmat estol de supervivents, gairebé sempre els qui per la seva història de fracassos o les escasses virtuts no tenien mai la categoria de favorits.

Anys després vaig treballar en variats oficis. Animador d’una residència francesa per a paraplèxics, arreglant coses en una casa de colònies belga, auxiliar administratiu i subaltern de l’administració, guionista d’obres de titelles, guia improvisat de turistes, coordinador de camps de treball a les Ardenes o muntant exposicions contra el Cinquè Centenari a Barcelona. Sovint ho he fet com a voluntari, és a dir, a canvi de compensacions morals. A la fàbrica, en canvi, era conscientment improductiu. M’emprenyava profundament que algú altre es beneficiés del meu treball. I m’emprenyava encara més que alguns companys de feina consideressin la cosa més normal del món esllomar-se per tal que un altre recollís els guanys. Això, evidentment em va comportar una certa fase a la meva vida de taciturnitat, de fer-me antipàtic a les persones que acataven l’estretor dels seus horitzons amb resignació. Vaja, als setze i disset anys esdevenia un jove insuportable I, fins a cert punt, associal.

Maig de 1982. Tornava del polígon. A l’estació de Bellaterra van pujar alguns estudiants de l’Autònoma. Davant meu, dues noies que devien fer biologia o quelcom de semblant. En aquella societat amb evidents antagonismes de classe, farcit d’enveja, hagués fet el que fos per assemblar-me a elles, sentir aquella desconeguda sensació de seguretat que exhalaven. Pensava amb un incontrolable ressentiment que elles havien estat educades per pensar i manar, mentre que jo, com la insinuant noia de setze anys del meu torn, havíem estat educats per treballar i obeir. I agrair el favor que em feien d’explotar-nos. Molts anys després, quan efectivament vaig poder anar a l’Autònoma (els pocs diners estalviats a la fàbrica van servir per pagar part de la matrícula), vaig entrar a les cases i a les cambres de noies com aquelles, segures de sí mateixes, mentre jo exhalava un cert aire de Julien Sorel (o Pijoaparte, segons es miri), va començar-se a esvair el meu ressentiment social. Tanmateix, també vaig arribar a la conslusió que la pitjor explotació és la que hom acata resignadament. I la que es crea en el propi inconscient.

Molt em sospito que els temps actuals no són tan diferents, si gratem en la fina capa del consum a crèdit. La crisi d’avui permet repetir el mateix sentit d’humiliació a les mateixes cues de l’INEM. I que no sortirem d’aquesta cinta de Moebius si els qui són (o som) a baix i fora no estem disposats a trencar amb un present miserable. No miserable en tant que carències materials, avui menors que fa tres dècades, sinó a partir de la idea de ser tots menys productius, treballar menys, obeir menys, repartir una riquesa injustament distribuïda, i sobretot cremar els antics déus del conformisme i la resignació.

Fa pocs mesos, mentre preparava un curs sobre la revolució de 1936 –aquella en què els que menys tenien van posseir el món a les seves mans-, vaig recuperar una antiga pel•lícula de la indústria socialitzada de l’espectacle, Aurora Roja, d’Antonio Sau (1937). Aquest film, precussor del neorealisme presentava un home a qui la pèrdua de la seva feina havia comportat l’evaporació de la seva dignitat, en el sí de la terrible crisi dels anys trenta, i la cruel caiguda en la desesperança. Fins que a la inacabable cua d’una sopa popular, una darrera humiliació «deberíais trabajar en vez de pedir¬- increpava un personatge als aturats» va comportar l’esclat de la revolta i la revolució. No és hora de posar-se molt poètic ni idealista. Tanmateix, l’únic futur viable consisteix a prescindir de les misèries quotidianes i estar disposat a agafar col•lectivament, les regnes del destí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!