Finalment, el pacte per al nou finançament és un fet. El problema consisteix a desentrellar quin o quins fets. Malgrat el meu interès per l’economia, assumeixo el meu desconeixement sobre els mecanismes subtils de la comptabilitat pública. En canvi, disposo de tota la llarga experiència d’aixecades de camisa en la inacabable història d’una relació bilateral Catalunya-Espanya caracteritzada per l’asimetria.
He mirat i remirat el ball de xifres i conceptes que manega la premsa, tant la favorable com la discordant amb l’acord de finançament acordat pel tripartit a darrera hora. Em quedo amb la sensació d’una aritmètica variable, on els governs, sobretot l’espanyol, assegura que serà un sistema que beneficiarà a tothom.
Aquesta darrera asseveració ja denota la falsedat de les paraules. Des de la física newtoniana, on l’univers és finit i la matèria no es crea ni es destrueix sinó que únicament es transforma, això és impossible. Si hi ha algú que menteix, un altre que està en situació d’inferioritat històrica, i una llarga i exhaustiva tradició d’incompliments, és evident que la història es repeteix, i es repeteix malament.
Sempre he sostingut que és més fàcil la independència que un bon finançament. Perquè, efectivament, Catalunya és un problema per a Espanya. Un territori incòmode obligat a tributar per sobre de les seves possibilitats a partir de l’ordre instituït per una Nova Planta, la de 1716, que encara regeix aquestes peculiars relacions bilaterals. Si es tractés de manera justa Catalunya, Espanya hauria de transformar el seu capitalisme feudal (amb l’aristocràcia financera que gaudeix de privilegis fiscals reals) i això suposaria una crisi profunda en el sí de l’estat. I els espanyols no són tontos. Zapatero, tampoc. No crec que ni l’un ni l’altre estiguin disposats a fer-se l’hara-kiri. Per tant, (ja sé que això no és novetat), simplement no em crec que el nou sistema funcioni. Per tant, sospito que serà l’enèsim autoengany voluntari. Per tant, imagino que la voluntat de perpetuació en el poder subsidiari i la por a la incertesa és el que ha fet aquest acord polític.
Altres temors. Sospito que aquest acord servirà per tal de justificar noves retallades fiscals a les classes altes, o encara pitjor, d’excusa per suprimir l’impost de transmissions patrimonials o altres coses per l’estil. En canvi, dubto que serveixi per suprimir l’estúpida sisena hora a la primària (la pèrdua de temps i de diners més grans de la història catalana) atès que l’estat, que s’encarregarà de finançar directament l’ensenyament i la sanitat, dubto que pagui sis hores als catalans i cinc a la resta d’espanyols (uns espanyols, per cert, menys estúpids que els responsables educatius de la resta de comunitats autònomes).
En fi, des d’avui mateix, i ara que som a l’estiu, quan ens parlin de finançament, recuperarem la vella cançó de l’estiu “vamos a contar mentiras…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!