Espai de Dissidència

Nota: entrevista realitzada el passat novembre a la Casa de Cultura de Girona, en el marc de les accions elaborades pel col·lectiu Anticrisi. Es publica al darrer número de la revista Barret Picat

Enric Duran i Giralt (Vilanova i la Geltrú, 1976) és un activista català
que saltà a la popularitat l’any passat, en posar en evidència el sistem
bancari. Al llarg d’any i mig, tot aprofitant els forats financers, sol·licità
492.000 euros a 39 entitats bancàries que repartí entre diversos moviments
socials, I amb la quantitat restant, pagà els 200.000 exemplars de la
publicació CRISIS: Publicació gratuïta
per sobreviure a les turbulències financeres, repartida per 500 voluntaris
el 17 de setembre de 2008, just la setmana que comencen a esfondrar-se les
principals entitats financeres nord-americanes. Aquest gest, inspirat en certa
mesura per l’activitat expropiadora de l’anarquista Lucio Uturbia, provocà un
gran impacte en i un corrent de simpatia entre l’opinió pública (és quan
sorgeix l’apel·latiu de Robin hood del s
bancs) tapada aviat per uns mitjans de comunicació i uns bancs deixats en
ridícul per aquest jove informàtic, amb estudis de sociologia i membre de Mensa, un sel·lecte col·lectiu de
persones amb altes capacitats intel·lectuals.

Duran, amb una àmplia experiència al moviment antiglobalització, present a
la cimera de Gènova o a la plataforma per l’abolició del deute extern, es
dedicà a teoritzar sobre el frau que suposa la creació artificial de la riquesa
financera, mitjançant  la publicació del
seu llibre Abolim la banca (Ara
Llibres, Barcelona, 2009) amb un grau de precisió que molts els consideren com
a l’economista (autodidacta) més brillant de la seva generació. L’activista
català, malgrat això, fou empresonat al seu retorn a Catalunya (març de 2009)
fins que és posat en llibertat a l’espera de judici. L’entrevista es realitza
en el context d’un acte de la Plataforma
contra la crisi, a Girona, el 4 de novembre de 2009. Al llarg de les
setmanes anteriors es destapen diversos escàndols relacionats amb la bombolla
immobiliària a diversos ajuntaments catalans i l’apropiació milionària de fons
estatas destinats a cultura per part de personatges de l’alta burgesia catalana

Xavier Diez: Molts
esperàvem que arran del 17-S els mitjans iniciéssin un necessari debat sobre el
model de creixement especulatiu de la dècada. O que la suposada crisi generès una
reflexió sobre la naturalesa del sistema econòmic.

Enric Duran: No
em sorprèn que això no hagi succeït. Els mitjans de comunicació formen part de
la cultura de l’espectacle, i només donen veu a uns partits polítics que són
qui, efectivament, controlen tot debat.

X.D. ¿com  hem arribat a una hegemonia cultural
capitalista que faci, que pràcticament no es qüestioni, des de l’àmbit públic,
el sistema econòmic vigent?

E.D. Els mitjans cada vegada han anat assumint un paper més important en la
vida pública, especialment la televisió, que fa que per a molta gent, la
realitat que no surt a les pantalles no existeixi. Així, mitjançant el control
corporatiu ha estat relativament fàcil bastir una realitat virtual. D’altra
banda, el suposat èxit del capitaliste està massa vinculat a la destrucció dels
recursos naturals, sobretot els energètics. Ens trobem davant un capitlaisme
fonamentat en l’apropiació privada d’uns recursos col·lectius que comencen a
exhaurir-se.

X.D. De quina manera podem combatre
aquesta idea del capitalisme com a únic model possible?

E.D. Tot denunciant-lo i fent-ne pedagogia. Hem de generar discurs, crear mitjans de
comunicació alternatius, encara que sobretot, demostrar mitjançant la pràctica,
que existeixen altres maneres de viure en base a la cooperació, a l’acció
comunitària. Al marge d’idees com la competitivitat o l’obsessió pel benefici
privat.

X.D. Una de les conseqüències més
útils que comportà la teva acció contra els bancs consistí a potenciar la
circulació d’una literatura de teoria econòmica que generalment havia passat
desapercebuda, fins i tot per a molts especialistes i economistes acadèmics. El
més sorprenent de tots és el descobriment del procés de generació de diners a
partir del deute, que descrius al teu llibre, encara que també és disponible a
la xarxa, com el magnífic documental de Paul Gringnan “Money as debt” que pot
visionar-se des del You Tube (http://www.youtube.com/watch?v=cNeTIcDyP0A)  Podries explicar sintèticament aquest
mecanisme?

E.D. Aquest mecanisme posseeix un rerafons històric de llarga durada.
Tradicionalment, el patró–or havia estat una limitació important per a aquells
que pretenien generar més diners. A partir de 1971, en un procés vinculat a la
privatització dels bancs estatals, se suprimeix aquest patró-or,  de manera que desapareixen aquests límits. Es
comencen a desenvolupar aleshores productes financers que permeten ampliar els
coeficients de caixa que possibiliten fer aflorar  més diners sense el seu corresponent valor
traduïble a béns i serveis. El coeficient de caixa, traduït en altres paraules,
és el conjunt de dipòsits que té un banc al seu poder. I segons el Banc Central
Europeu, aquest coeficient és del 2%, la qual cosa vol dir que, en teoria, a
partir d’un euro d’un dipòsit privat, es poden crear cinquanta de paper, encara
que el coeficient habitual sol ser d’un a deu. Això es coneix com a sistema de reserva fraccionària.  La creació d’aquests diners inexistents es
genera a partir de préstecs privats. És per això necessari que la gent
s’endeuti per crear diners. I aquest és, de fet, l’únic límit que posseeix el
sistema. Tanmateix, quan algú acaba de pagar el seu deute personal, aquests
diners de coeficient també desapareix, cosa que requereix de nous préstecs per
tal de mantenir el funcionament del sistema. Tanmateix, a mesura que hi ha
menys gent que es vulgui endeutar, o quan moltes persones no poden retornar els
seus préstecs, el sistema es col·lapsa, perquè els diners que, teòricament
exisitien, ara deixen de fer-ho. És el que veiem ara amb la crisi.

X.D. Aleshores, ens trobem davant la
metàfora del capitalisme com una bicicleta on cal pedalant constantment, perquè
si es deixa de fer-ho, el sistema cau.

E.D. No només cal pedalar constantment, sinó fer-ho cada cop més depressa.
No es tracta d’anar creant diners, sinó anar creant cada cop més diners. En
teoria, aquests serveixen per finançar l’economia productiva, per anar creant
béns i serveis. Tanmateix, arriba un punt en el qual aquest creixement
productiu es va aturant perquè els recursos naturals són limitats,
s’exhaureixen i encareixen. Això comporta que el benefici privat es redueix.
Davant aquesta situació, i per tal de mantenir els marges, l’economia ha
d’abandonar la creació de béns materials i créixer a partir de la manipulació
subjectiva del valor de qualsevol cosa. És el que diem especulació. Això s’ha
traduït clarament en l’especulació immobiliària, quan un bé de primera
necessitat i dret constitucional ha vist multiplicar el seu valor. Si es compra
un pis per 100.000 euros, i al cap de dos anys passa a valdre 200.000, obliga a
una nova persona a hipotecar-se i, per tant, tornar a generar més diners en
funció del seu endeutament, encara que tot això no té cap base real, perquè
l’habitatge és el mateix, malgrat que el seu preu l’hagin canviat.

X.D. I això que expliques, té com a
conseqüència aquesta multiplicació de les diferències econòmiques i socials
experimentades en aquests darrers anys.

E.D. Respecte a les relacions Nord-Sud, el capital requereix constantment
expandir-se vers altres països. Tanmateix, quan s’ha arribat al límit de
l’explotació exterior, l’expansió arriba a l’interior de les societats del nord
a partir de la privatització dels serveis públics, tot creant negoci d’allò que
eren drets socials. En certa mesura, si a nivell internacional podríem parlar
de processos de colonització, ara ens trobem davant una colonització interna,
provocant grans desequilibris i prejudicis entre la majoria de la població.

X.D. ¿Quin percentatge dels diners
circulants no tenen base real?, és a dir, no tenen possible traducció en béns i
serveis tangibles.

E.D. S’estima que el 95 % dels diners són financers i no té base
productiva. A més, les noves tecnologies de la informació i la comunicació
permeten que els diners especulatius circulin tan ràpid en un dia que també
genera diners financers, tot contribuint-ne a la bombolla.

X.D. I això explicaria la
resistència dels governs a imposar la Taxa Tobin (un petit impost del 0,1% a
cada compra d’accions) en el mercat de valors. Una mesura com aquesta posaria
en evidència la manca de base real de l’economia actual. Hi hauria una
alternativa a l’ economia financera?

E.D. Hauríem d’entendre les finances com a servei públic. Abans de
qualsevol transformació en profunditat del sistema, caldria nacionalitzar la
banca, no transitòriament com fan alguns governs, sinó de manera total i
permanent, per destinar la seva activitat d’acord amb les necessitats reals de
la gent.

X.D. A qui beneficia l’economia
financera vigent?

E.D. Existeix un estudi a Suècia que estima en un 10% el segment de la
població beneficiada pel sistema, perquè és receptora neta d’interesos. L’altre
90 % que es dedica a pagar-los, sostè amb el seu esforç a la minoria. Si això
succeeix a Escandinàvia, en una societat més igualitària que la nostra,
imaginem el que passa aquí!

X.D. Què opines de les mesures
anticrisi preses pels governs occidentals? Quines són les que haurien de
prendre?

E.D. Es parteix del no reconeixement que el sistema del qual venim està
esgotat, perquè ja no és possible continuar creixent. No responen a una solució
del problema, sinó a la necessitat d’anar posant pedaços als seus efectes. D’una
banda es reconeix els perills derivats del canvi climàtic, encara que de
l’altra es donen ajuts per a la fabricació d’automòbils. No existeix, doncs,
una estratègia coherent. En la meva opinió, qualsevol decisió hauria de passar
per la constatació que cal adreçar-nos vers un altre model, tot apostant per un
teixit productiu de proximitat, amb les cooperatives com a principals
organismes econòmics, millorar les condicions d’autoocupació, les energies
renovables. En comptes de beneficiar els bancs, fer-ho amb els treballadors,
els autònoms i cooperativistes. També hauríem de col·lectivitzar els habitatges
buits, per poder ocupar-los mitjançant un lloguer just. Encara que sobretot,
hauríem de cancel·lar-se els deutes de les persones amb pocs recursos.

X.D. El 17 de setembre del 2008 vas
protagonitzar un acte espectacular contra el sistema bancari. Podries
explicar-ho?

E.D. Curiosament en un món amb tanta tecnologia i eficàcia, vaig descobrir
un seguit de febleses del sistema financer que permetien demanar gran quantitat
de préstecs sense que sonéssin les alarmes. Els préstecs inferiors a 6.000
euros no apareixien al registre del Banc d’Espanya, el que em fa pensar que es
fomenta que la gent accepti tergetes de crèdit i agafi préstecs petits sense
excessiu control per allò que comentàvem de la necessitat de generar diners a
partir dels deutes, encara que fos a petita escala. D’altra banda, si es crea
una societat limitada unipersonal, i aquesta s’endeuta, ho fa a nivell
d’empresa, no personal, fet que permet no aparèixer en el registre com a
insolvent. Finalment, el Banc d’Espanya triga dos mesos a actualitzar la
informació sobre els préstecs. Aquest conjunt de forats del sistema em va permetre sol·licitar un gran nombre de
crèdits, avalats per la nòmina i el contracte laboral de la meva pròpia empresa
unipersonal (300.000 dels 492.000 que vaig obtenir) poc abans que els
controladors se n’adonessin.

X.D. Des del moviment “Podem”, es
proposa una vaga creditícia, consistent a demanar a la ciutadania que retiri
els seus dipòsits dels bancs i no fer front a cap deute. Què podria succeir si
la iniciativa reeixís?

E.D. Al llarg del darrer any, davant la por a una crisi de solvència, els
governs han injectat diners públics a la banca i han incrementat els fons de
reserva per garantir els dipòsits, en el cas espanyol, fins a 100.000 euros de
límit. En el cas que caiguéssin alguns bancs, amb aquests fons n’hi hauria
prou. No està tan clar, en canvi, què podria passar si l’esfondrament financer
es generalitzès. Llavors, la gent perdria els seus estalvis. Això exigiria que
hauríem d’aprendre a viure sense diners. De fet, nosaltres no hem demanat que
la gent retiri els seus dipòsits, sinó que apostem per una opció propositiva,
és a dir, començar a acostumar-nos a viure d’una altra manera, en una economia
fora del capitalisme, tot tractant de cobrir les nostres necessitats en base a
la cooperació.

X.D. Eplica’ns la teva idea del
decreixement.

E.D. El decreixement sorgeix com una crítica al sistema capitalista basat
en un creixement exponencial, i que s’associï aquesta concepció a la idea de
viure millor. En aquest component crític, tots estem d’acord. Respecte a les
propostes concretes, existeixen divergències importants en el què i el com. Per
a alguns, el decreixement ha d’ésser impulsat des de les institucions a partir
de l’acció política, com el que proposen alguns partits a França. És el cas de
José Bové o Olivier Besancenot. Altres, en canvi, i aquí parlaríem del nucli
més extès a Catalunya, s’és més partidari de crear des de la base de la
proximitat, un teixit productiu i de relacions econòmiques alternatives als
canals oficials. Aquestes pràctiques tenen alguns elements en comú; la reducció
del consum, la relocalització (xarxes productives i intercanvis de proximitat),
el trencament amb l’individualisme propi de la ideologia capitalista i la
reconstrucció d’una certa base comunitària (suport mutu, relacions de
reciprocitat) per satisfer necessitats sense haver de passar per les
multinacionals i l’estat. I, finalment, la necessitat de compartir
(coneixements, recursos) enfront a la competitivitat pròpia del capitalisme. És
un contrasentit que diversos científics investiguin alhora en una mateixa
direció per ser els primers a obtenir una patent. Es tracta d’un malbaratament
de recursos.

X.D. Com valoraries l’estat actual
dels moviments de resistència al capitalisme i quins són, en opinió teva, llurs
perspectives?

E.D. Si ens centrem a Espanya i Catalunya, la mobilització no respon a la
gravetat de la situació. És possible que molta gent cregui que la protesta no
té cap utilitat, i més quan la corrupció que envolta el poder genera una certa
desmoralització col·lectiva. Tanmateix, també és cert que una part d’aquest
moviment està més pendent de construir directament, i sense fer massa soroll,
les alternatives econòmiques a les quals anem fent referència. En aquest sentit
sí que percebo aquesta aposta propositiva, de construcció, s’expandeix a poc a
poc. Un exemple són les cooperatives de consum ecològic, que han passat d’ésser
una desena a principis de la dècada a més d’un centenar en l’actualitat. També
s’amplia el nombre de centres socials, o de grups cooperatius. Encara que també
és veritat que, malgrat tot, la majoria no es mobilitza, tot i que en aquests
moments hi hagi molta gent molt escandalitzada amb els casos de corrupció que
es destapen, i disposem d’una nova oportunitat per canalitzar la protesta
social. En tot cas, la nostra responsabilitat seria vincular ambdós fenòmens:
canalitzar el malestar vers la transformació del sistema, i la construcció
d’una nova realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!