Espai de Dissidència

Sorprès per trobar la ressenya d’en Xavi d’aquest llibre set anys després de la seva publicació, i recordant que fa un parell de mesos una dona encarregava el llibre en una llibreria de Figueres, he trobat la ressenya que vaig fer per als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i que aleshores no van tenir a bé publicar, m’imagino que “per manca d’espai”. No he tret ni afegit res, tot i que el testimoni de l’Enriqueta Amat Geli sobre les JJLL de Salt, recollit el 2 de març de 2003 a Palamós, permetria algun matís.

 Seguir la recerca de J. Maymí sobre els comitès d’Orriols i de Salt –El Punt, Revista de Girona, Jornades de Blanes, aquest llibre– és endinsar-se en un recorregut de matisos, puntualitzacions, aportacions i revisions sobre “el temps del comitès”. No podia ser d’una altra manera, perquè gairebé no sabem res de la revolució de 1936. Ja que els arxius del període han estat destruïts, amagats i expurgats sistemàticament, la drecera de la història oral ha esdevingut eina d’estudi. El localisme revolucionari que caracteritzà la revolució, però, no permet generalitzar, i obliga a l’estudi cas per cas. És el que ha fet l’autor, tot i que a l’apartat IV de la introducció –on serien necessàries algunes notes– sintetitza genèricament l’estat de la qüestió.

La vessant repressiva d’alguns comitès –d’altres feren tot el possible per salvar vides–, així com el caràcter anticlerical i de classe d’aquesta repressió són palmaris, i és obvi que figures com la de Serrats han de ser conegudes. Les preguntes són: deu indagar l’historiador l’anterior actuació de les víctimes al capdavant d’organismes socials, polítics, administratius o judicials?, s’interpretaria aquesta recerca com a una “justificació” dels assassinats? Aquí radica el perill d’estudiar la revolució de 1936. La persistència del terrorista a Espanya tampoc ajuda. Per això no saben gairebé res de la mateixa.

Maymí ha trobat un nou informant que parla de “relacions caciquils” a Orriols, i de les “víctimes d’aquella burgesia i terratinents” (p. 36). També ens parla de les condicions de vida que havia de suportar la gran massa de la població (p. 72), de la “dinàmica hostil que exercirà la Segona República respecte a les classes treballadores” (p. 80), i inclús de la “quotidianitat terrorífica” del mode de producció capitalista a Salt (p. 130). No és probable, però, que l’opinió d’un amic informant hagi fer trontollar “un supòsit que temps enrere [l’autor] considerava provat”: l’absència de conflictivitat social i de violència a Orriols fins el 1936. El que passa és que Maymí ha obert la perspectiva en relació a anteriors treballs i ara ens parla de l’estructura social i del “clima d’injustícia” que aquesta estructura podia provocar. Als mes grans això ens sona a lluita de classes, un factor que, sense dubtes, contribueix a entendre tant el període històric com la dinàmica de la violència a la reraguarda. Per contra, l’espantall de la FAI, tot i existir dos grups organitzats a la comarcal de Salt el febrer de 1936 (a la província de Girona havia 30 grups més), o els vells litigis per la terra, s’han fet servir massa vegades com a cortina de fum i estan necessitats d’investigació.

Qualificar l’experiència violenta d’”absolutament anecdòtica” (p. 130), considerar que “la repressió que es va dur a terme a la reraguarda va tenir forts tics d’inoperància i de desorganització” (p. 134) i, alhora, intuir “l’existència d’un gran comitè repressiu que havia de tenir enllaços en diversos punts de les comarques” (p. 135) et fa parar un moment… i tornar a rellegir, per si de cas t’has perdut alguna cosa. Sembla que no. Aquest gran comitè repressiu, segons la hipòtesi encetada per Maymí, podia tenir la funció de coordinar a  alguns comitès de defensa confederal o “‛cèl·lules llibertàries’, com les anomena l’autor. Tot és possible. També que a l’empara de la revolució un quants “justiciers” fessin la guerra pel seu compte. “Salvadors del poble” ha hagut sempre arreu.

Si els membres dels comitès que compatibilitzaren gestió política i repressió activa foren una minoria, és perquè la resta, salvessin o no al rector, es limitaren a complir les seves funcions, més que polítiques, socials: repartir la terra entre els pagesos, col·lectivitzar les fàbriques i els masos; i foragitar els terratinents, els acaparadors, els usurers i els cacics en un bon nombre de casos. També redistribuïren els mitjans de producció, els habitatges i el treball. Hagué molts comitès com els de Palau-saverdera o Cassà de la Selva. Aquest últim, que Maymí posa com a exemple d’actuació responsable (p. 124), no dubtà el 2 d’agost en recaptar 200.000 pessetes entre la gent de dretes del municipi per pal·liar l’atur forçós. I és que a Cassà havia 198 treballadors de la terra a jornal abans del 19 de juliol, raó per la que l’anarcosindicalista Xena, quatre mesos després de l’esclat de la revolució, no reculava en els seus intents de municipalització de la terra, de fer possible una nova legalitat.

És aquesta actuació sobre l’estructura de la propietat els que caracteritzà als comitès antifeixistes, i és aquesta actuació social la que resta amagada darrera d’una equació simplista i interessada: comitès igual a violència. L’actuació política –en el sentit de gestió dels canvis estructurals produïts per la revolució– arribaria després, a partir de la constitució dels consells municipals des de l’octubre de 1936. I és per això que he trobat a faltar fets importants relacionats amb el conflicte social, com la constitució del sindicat de la CNT d’Orriols mesos abans de l’esclat revolucionari, o els estatuts de la col·lectivitat agrària d’Orriols –constituïda el 8 d’agost de 1936, fou la primera a les comarques de Girona– publicats per Peirats.

Pel que fa a la situació política a Bàscara, la importància de les armes a Orriols no sembla determinat el gener de 1937, ja que tot i tenir-les, pactaren amb ERC i UGT les representacions municipals i acceptaren quedar en minoria front republicans i comunistes. Aquest pacte, enllestit després del Ple de Camperols de la CNT de gener, és probable que es degués a alguna iniciativa externa al municipi, ja que les intervencions de Serrats en aquest ple no encaixen en cap tendència negociadora. Si fos així, fins i tot el poder de Serrats tenia límits, i potser per això els comitès de Vilademuls i de Sant Esteve de Guialbes destituïren l’ajuntament del seu municipi –en plena àrea d’influència d’Orriols– en aplicació dels acords de l’assemblea de comitès de Girona del 3 de setembre, no de la capacitat d’intimidació dels homes d’Orriols.

L’estudi de Maymí és important per les dades noves que aporta, sobretot de Salt. Jo destacaria, però, el seu meritori intent de lligar caps, d’entendre la convulsió del període. Si posen sobre la taula els capítols publicats a El Punt, la Revista de Girona, la comunicació a les jornades de Blanes i aquest llibre per llegir-los alhora, veurem un part difícil i una conclusió encertada: existí alguna cosa més que incontrolats, i no només en la vessant repressiva. No endebades, hagué assemblees generals de tota la població a Anglès, Bassegoda, Calonge, Llançà, Palau-sator, Palau-saverdera, Porqueres, Roses, Sant Feliu de Pallarols, Sant Pere Pescador, Vidreres i Vilajuïga, que coneixem; des de finals de juliol s’intentaven enllestir comitès comarcals i subcomarcals; i reunions, trobades o plens de comitès locals entre el 2 d’agost i el 23 de setembre, com a mínim, tingueren lloc a Figueres, on amb anterioritat al 24 d’agost funcionava un “Comitè Executiu del partit [judicial]”.

Algú devia també coordinar l’arribada a Girona de les campanes de les esglésies, i en algun lloc s’hauria decidit que el comitè de Besalú centralitzés la recollida de l’or i la plata procedent de les esglésies de la seva zona d’influència geogràfica, o l’existència d’una “delegación ‛Requisa Conventos’” a Figueres. El 2 d’agost estava organitzada l’explotació dels boscos de la comarca de la Garrotxa, i l’11 d’octubre a Ca’n Norat, de Girona, es reunien els delegats de les col·lectivitats de 60 nuclis de població, de 53 municipis diferents de la meitat sud de la província de Girona, per coordinar el seu desenvolupament.

És clar que la revolució social portà destrucció i morts innecessàries, i possiblement els grapats de “salvadors”, organitzats o no, dels que Maymí té testimonis, tot i que no pugui ni vulgui descobrir-los. També, però, duia l’intent d’organitzar una societat més igualitària i més justa. No era per casualitat que els anarcosindicalistes estaven al capdavant d’aquesta revolució. Havien protagonitzat la pràctica totalitat de les lluites socials a Catalunya i, gairebé en solitari, havien impedit que el cop d’estat feixista triomfés a Barcelona. Qualsevol estudi sobre la guerra civil a Catalunya ha de tenir-ho present. Marciano Cárdaba.