Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al suplement L’Aula del Diari de Girona.

Qui això escriu porta més de vint-i-un anys trepitjant aules, des de l’antic parvulari fins a la universitat. En aquesta cinquena part d’un segle he conegut centenars de docents abnegats i professionals, gent ferma, poc disposada a arronsar-se davant les responsabilitats que la societat els confereix. Tanmateix, si cal fer un balanç de la darrera legislatura, la majoria de claustres coincidiran en què han estat els pitjors de la nostra vida professional.

 L’idealitzat període del 1931 al 1936 sovint ha estat denominat com a la “República dels mestres”, en el sentit del protagonisme de la professió en la configuració d’un règim que pretengué conduir el nostre país en la direcció del progrés i els valors il·lustrats. Els temps actuals, en contrapartida, podrien ésser considerats com a la “monarquia dels economistes”, on el despotisme ha estat la fórmula habitual d’administrar la vida pública i de relació entre elits i ciutadania. Han estat anys de devaluació democràtica, on molts han vist en l’educació un terreny per aplicar la demagògia i han volgut fer de l’ensenyament un espectacle. Després de jutjar severament uns nivells educatius que representen la radiografia d’una societat imperfecta, han buscat la manera de presentar-se com a salvadors. De fet, les agressions rebudes per l’actual conselleria ens fan pensar el algú que ens trenca una cama, i després ens ven la tireta.

Primer, han assetjat la professió. Ens han titllat de tots els mals imaginables; immobilistes, escaquejats, corporatius,… Els seus decrets i lleis han avalat aquesta pràctica, amb la col·laboració dels qui Lenin anomenava els “tontos útils”, intel·lectuals, tertulians i columnistes que ens acusaven de no saber estar a la seva “alçada”. Afortunadament! Tanmateix, el problema és que així se’ns desautoritzava davant la comunitat educativa. El seu somni era disposar d’uns docents a imatge i semblança del model anglosaxó. Qui hagi conegut a professors catalans que han treballat als Estats Units veurà que aquest model anhelat per Maragall dibuixa uns mestres sense ànima, políticament correctes, educativament irrellevants, fidels i acrítics aplicadors de les directrius emanades des de la jerarquia. Tanmateix, la pitjor experiència d’aquests darrers temps és que, tot i haver més diners per a l’educació, aquests s’han emprat d’una manera absurda. El Pacte Nacional d’Educació (del qual s’exclogué el professorat) destinà 300 milions d’euros a la mesura més estúpida adoptada per qualsevol administració educativa en aquesta dècada: la sisena hora. Totes les avaluacions realitzades (sobretot les elaborades i ocultades pel mateix Departament) revelen que aquest és un factor que ha incidit negativament en els resultats escolars, de la mateixa manera que ha propiciat l’escamoteig de recursos a les aules d’acollida, l’ensenyament secundari i adults o els suports individuals. Per obtenir rèdits electorals es desatén els segments més vulnerables.

 Aquest no és l’únic greuge contra l’escola pública del país. A diferència de la resta de comunitats autònomes, el professorat interí ha estat reduït a la condició de número. Els nomenaments telemàtics “a la catalana” impedeixen cap marge de tria, fet que es tradueix en una falta de consideració vers aquell docent que, tot i ser un membre del claustre de ple dret, és tractat com un individu de segona categoria. La paraula autonomia, centenars de vegades esmentada a la LEC, serveix exclusivament a l’obsessió que un centre es dirigeixi com una empresa a fi de treure tota iniciativa al docent, a banda de practicar el nepotisme com a fórmula de reclutament de personal. La dèria per la informatització de les aules, amb programes ja fracassats en altres països i amb dubtes pel que fa la salut dels alumnes ha aconseguit que encara el curs a bona part dels instituts, sense llibres digitals operatius ni xarxes muntades, no hagi començat amb normalitat. La traca final ha estat el desdeny (rabieta que requeriria la intervenció del psicoanalista) amb què el conseller Maragall ha tractat el tema del calendari i la supressió de la jornada intensiva del mes de juny, que ha ocasionat una revolta espontània dels docents, ja farts que se’ls menystingui amb tanta dedicació. Uns docents, d’altra banda, dels quals en Zapatero i el FMI s’ha fixat en la seva nòmina (ara som entre un 5,75% i un 7% més pobres) mentre que quan les coses deien que anaven bé, ningú no se’n recordà de reconèixer els nostres esforços amb un mínim manteniment de capacitat adquisitiva.

 El conseller o consellera que succeeixi a Maragall haurà de gestionar un col·lectiu desafecte i ressentit, acostumat a girar-se d’esquena a una administració maltractadora. Recuperar la confiança requerirà un tracte respectuós.. I sobretot una “destrucció constructiva”. És a dir, l’eliminació de la sisena hora, la recuperació del que funcionava; els suports, l’atenció individualitzada, el respecte als interins, a l’escola rural, el retorn de la jornada intensiva. I sobretot, una actitud constructiva i col·laboradora, car l’educació només pot millorar quan hi ha sinèrgia col·lectiva, quan es recuperi la confiança i es faci cas dels màxims experts en educació, és a dir, mestres i professors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!