Espai de Dissidència

Des de fa pocs anys, un potent nucli d’investigadors i intel·lectuals a banda i banda de l’Albera han convergit en el projecte Mirmanda. I aquest es visibilitza en un producte concret, una revista que fa poc ja va treure el seu vuitè volum. Des de Barcelona, des de Perpinyà i Catarroja, a banda de les múltiples complicitats arreu del territori plural que constitueixen els Països Catalans (amb una especial voluntat de conviure i treballar conjuntament amb aquells connacionals amb passaport francès), bona part de l’esforç convergeix en una de les revistes de pensament més potent de la Mediterrània occidental.

Precisament aquest vuitè volum és un monogràfic dedicat conceptualment als Països Catalans. I, no, no es tracta de propaganda política ni d’idealisme naïf. Més aviat al contrari, es tracta d’una reflexió profunda i veraç, amb el conjunt d’arestes i contradiccions que aquesta denominació (popularitzada ja fa mig segle per Joan Fuster) ha suscitat a l’interior d’una construcció cultural (i en construcció política). Ja l’any passat, l’excel·lent llibre de Toni Rico No tots els mals vénen d’Almansa, ens detallava la lletra petita d’aquest subjecte que, més enllà d’un eslògan, no deixa de ser un projecte. En una línia similar, la quinzena de col·laboradors d’aquest número, indaguen sobre la naturalesa profunda de tot plegat. La idea no surt ni afeblida ni reforçada, sinó tot el contrari.

D’acord amb els principis fundacionals del col·lectiu Mirmanda, el rigor predomina sobre qualsevol altra circumstància o temptació. I més enllà de la típica visió segmentada des de cadascun dels territoris, hi ha una voluntat interdisciplinar i transversal. Ens trobem amb intervencions que aborden els diferents matisos identitaris al llarg d’un territori divers, encara que comú, les dificultats constitucionals bastides per impedir la natural convergència cap a un espai cultural i polític propi, aspectes de diversitat lingüística, els fonaments intel·lecuals del concepte (en especial el diàleg entre Vicens Vives i Joan Fuster), el cas del “nostre” estat independent; una Antorra desconeguda per la majoria, la projecció creixent del nostre país en base a una hiperactivitat internàutica fonamentada en el punt.cat, aspectes culturals i teatrals, la reivindicació de la glossa, un interessantíssim repàs a la biografia de Vicent Olmos, d’un dels factòtums intel·lectuals de la construcció cultural comuna i altres aspectes que conformen una mirada polièdrica amb la qual no sortim ni més optimistes ni més pessimistes, sinó més ben informats.

Un seguit d’epílegs indaguen sobre les perspectives dels Països Catalans. Pertinents són les reflexions madurades d’Enric Pujol sobre l’impacte d’una hipotètica independència del Principat entre la resta dels territoris, i dues visions especialment interessant de la mirada del concepte des dels Països Catalans –a càrrec de Víctor Labrado– i des de la Catalunya d’administració francesa, feta pel professor de la Universitat de Perpinyà, Joan Peytaví. Hi ha, a més, una deliciosa reflexió al voltant de l’obra de Joan Daniel Beszonoff, un dels escriptors catalans més interessants del panorama actual, i una tortuosa visió de les polítiques de memòria poloneses.

Després de llegir el volum, no tinc molt clar quin és l’estat de salut dels Països Catalans com a realitat i projecte. Sí, en canvi, sóc plenament conscient que l’estat intel·lectual al voltant de nosaltres mateixos viu un moment òptim, i més tenint en compte la sabata i l’espardenya amb què, com la majoria d’ambiciosos projectes, compten l’Èric Forcada i l’Òscar Jané, com a coordinadors d’aquesta revista que, malgrat els condicionants, es va consolidant.