Espai de Dissidència

Comentari del llibre Roglan, Joaquim (ed.) Esmorzars amb Jordi Pujol. Pòrtic, Barcelona, 2009, 215 pp.

Sempre experimento sentiments ambigus quan penso en el president Pujol. D’una banda no nego l’alçada històrica en moments difícils i la respectabilitat que em mereix. De l’altra, no costa veure-hi reflectides les mancances col·lectives en la seva individualitat. I tot i la seva alçada intel·lectual, que sens dubte la té, i molt per sobre de la mitjana dels grans polítics, manté determinats prejudicis ideològics i de classe que acaben com un limitador que, com a tal, exercí.
Pujol és un home forjat pel pensament cristià progressista dels anys cinquanta, encara que també pels prejudicis de classe benestant que contemplen, a mitges entre paternalisme i temor, aquells moviments igualitaris que confien en la llibertat com a mètode per acabar amb les diferències socials. El president, en canvi, es reaferma en el seu liberalisme que confia en la llibertat per justificar els abismes de classe, la supeditació d’uns grups sobre uns altres.
Tot plegat surt en l’interessant volum que recull els disset esmorzars amb personalitats variades i de diferents àmbits, encara hi destaquen els de pensament més liberal.
Així, les converses amb Andreu Mas-Collel, Felicià Fuster, Mario Monti, Joan Laporta, Pedro Nueno, Bigas Luna, Quim Monzó, Josep Maria Álvarez, Manuel Castells, Bob Riemen, Joan Coscubiela, Luis de Sebastián, Joaquín Arango, Antonio Garrigues-Walker, José Manuel Lara, Xavier Rubert de Ventós, Salvadro Giner i Toni Soler, variades, sens dubte, i de gran interès, es percep una certa tendència a la repetició respecte la idea d'”excel·lència”, flexibilitat, cultura de l’esforç,… per imposar com a autoobligació dels catalans. Reconec que els termes són bonics,… si no fos perquè no són neutres. Excel·lència no deixa d’ésser l’antítesi a la cultura igualitarista pròpia dels catalans, la que permetia escasses diferències i un republicanisme transversal, hostil a la sacralització del poder. En més d’una conversa es venia més o menys a dir que les diferències de classe són naturals, i que la diferència de talent (o recursos) bé justificava una diferenciació. El que més o menys pot acabar amb el retorn a una societat estamental, que és el que cerquen els liberals de la Fundació Catalunya Oberta, l’IESE o altres que tracten de prestigiar el desprestigiat liberalisme (desprestigiat, perquè proclamen la llibertat d’uns pocs d’opressió de la majoria). La cultura de l’esforç, evidentment, és la de l’esforç dels altres. Que treballin més i molt els qui són per sota. Perquè, desenganyem-nos. El president Pujol, és veritat que treballava molt. Tanmateix, la seva tasca era menys extenuant i més reconfortant, per exemple, que les caixeres del Caprabo (a més de ser més remunerada) I els qui reclamen treballar més, ens ho estan dient des d’un camp de golf. I quan parlen de flexibilitat, en realitat vol dir que els qui viuen en pitjors condicions, empitjorin encara més la seva vida, en mans del caprici dels que manen.
M’he indignat molt llegint segons quins esmorzars. Especialment amb Manuel Castells, a qui considero un gran pensador. També ell, emmirallat en el sistema anglosaxó, es mostrava contrari a la seguretat laboral, i mantenia una malaltissa obsessió amb el funcionariat. És sovint aquest parany intel·lectual de qui té talent, i això el fa sentir-se superior per dir i decidir com han de viure els altres, i com han de patir pel seu futur.
En el món és evident que hi ha diferències. De moral, de talent, d’interès,… Tanmateix, això significa anar creant estaments amb drets i deures desiguals? És el que proclamen els liberals d’aquest país, entre la ignorància dels qui es deixen seduir per les boniques paraules. Són els liberals contraris a la llibertat dels altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!